CADA CASA, UN MÓN

Provar, una altra manera de viure

Alfondac, a Reus. Obra d'Aixopluc (David Tapias i Ricard Pau) 

Alfondac

L‘espai domèstic és qüestionable. És més, l’actualitat i el futur fan que se l’hagi de qüestionar en molts sentits i per diversos motius. Les noves maneres de viure, sovint més ocasionals, més frugals; la flexibilitat que s’imposa als espais que abans eren de permanència; la sostenibilitat com a camí imprescindible per pal·liar el canvi climàtic, o la necessitat de reutilitzar habitatges abandonats ni que sigui per construir menys són només alguns dels motius que posen interrogants a l’arquitectura i al concepte tradicional de casa.

“Per permetre l’oportunitat de tenir una vida millor a les generacions presents i futures hem de construir menys i construir millor”, afirma David Tapias, arquitecte en cap d’Aixopluc, el taller d’arquitectura de Reus que, amb la col·laboració de Ricard Pau, ha concebut Alfondac, un prototip d’habitatge que té molt a veure, també etimològicament, amb una casa d’hostes, per acollir amics o estranys. Els d’Aixopluc ho entenen com un Living Lab, una prova constant, un laboratori per experimentar maneres de viure en consonància amb algunes de les necessitats que demanda l’actualitat. Per això, aquest petit pis de 55 metres quadrats que s’ubica al mateix edifici on treballen els d’Aixopluc està sempre en obres. Però això no vol dir que no estigui acabat, sinó que les experiències dels que l’habiten ocasionalment porten a una continua transformació, per millorar-lo des de la flexibilitat que requereixen els usos diversos, de cada persona, en els distints espais i components d’un habitatge.

David Tapias, autor del projecte, afirma que per seguir la premissa de construir menys i construir millor “és fonamental aprofitar al màxim el que ja tenim”. “El nombre d’habitatges antics abandonats augmenta exponencialment. Emprendre una reforma sovint és massa costós i cansat, amb elevats nivells d’incertesa en el temps, els costos i el resultat. Això comporta renovacions de qualitat extremadament baixa per maximitzar els beneficis de venda o lloguer, o bé una rehabilitació cara per a pocs privilegiats, cosa que sovint condueix a la gentrificació”. “¿Com podem rehabitar aquests llocs de la manera més econòmica, més ràpida i més previsible perquè esdevinguin no només habitables, sinó que responguin a les necessitats contemporànies i arcanes dels éssers humans?”, es demanen.

Un espai obert

Allunyant-se de tota convencionalitat, la casa d’hostes que és Alfondac es va buidar prèviament: es van deixar vistes les estructures però també les ferides que al terra de rajoles hidràuliques resulten d’esbucar les velles compartimentacions del pis. Per reduir-ne els costos, així com per alliberar el màxim d’espai, Aixopluc concentra tota la intervenció en un espai reduït, mínim, que acull la cuina, el bany i alguns mobles auxiliars imprescindibles. En un sistema de components domèstics modulars ideat per Aixopluc i al qual donen el nom de Homeful, una manufactura en fusta de xop contraxapat, de la procedència més pròxima que han pogut trobar, es facilita l’assemblatge i desassemblatge ràpid de les diferents peces, amb unes simples eines de bricolatge.

En aquest espai mínim s’exploren “les relacions inesperades entre la separació tradicional d’espais domèstics, que encara avui tenen una forta càrrega patriarcal i higienista, esborrant-ne les fronteres i acostant-los a maneres de viure més lliures i valentes”, segons expliquen els arquitectes d’Aixopluc. Reuneixen cuina i bany, tot i que amb una porta corredissa també ofereixen l’oportunitat de separar-los. Una sèrie de lleixes de terratzo d’1x1 m, fabricades per Huguet, poden fer conviure les activitats tradicionalment separades de cuinar i rentar-se. I ho poden fer, o no, gràcies al fet que tota la superfície de la lleixa esdevé una pica amb dues fondàries i àmbits diferenciats.

Reunits cuina i bany en un dels cantons de la casa, la resta és un espai lliure on, a més d’estar-s’hi, menjar-hi o treballar-hi, se situa, també com a prototip, una caseta de fusta com a lloc per dormir-hi, per a la intimitat, però que pot ser un espai per al joc. Mobiliari ambulant i estructures, fabricats amb eines de fressat de control numèric, construïdes per a un llibre de cabanes per a nens que l’editorial Gustavo Gili publicarà en els pròxims mesos.

La memòria de l’antic espai que resta present a terra, a les principals parets i al vell embigat del sostre ara reforçat per biguetes de ferro pintades de verd clar; la sensació de construcció dins una construcció; el joc de cablejat que sembla anar a lloure i ofereix la possibilitat d’anar variant el seu recorregut segons les necessitats de cada moment i de cadascú; els acabats conscientment inacabats, i la mobilitat i flexibilitat de tots els elements qüestionen les maneres tradicionals de viure que es proposen a Alfondac, com una convidada a habitar alguns dels productes i sistemes que dissenya i fabrica Aixopluc.

La paraula àrab al-fondaq, que és l’origen directe del concepte de fonda, és per a l’equip d’arquitectes de Reus un homenatge al patrimoni musulmà del Camp de Tarragona. I és, sobretot, un exercici per recordar que “un acte fundacional de l’arquitectura és la hospitalitat”. Acollir persones per provar altres maneres de viure, en un qüestionament constant de l’arquitectura i de la vida. 

La proximitat, en mans artesanes

Per a Aixopluc, la idea de prototip, un tast constant de la concepció de l’habitatge, té molt a veure amb la sostenibilitat, la qual, per força, va lligada a la proximitat. D’aquí que, sota la premissa de l’equip d’arquitectura de Reus de “construir menys i construir millor”, recorren a treballs artesans. Per a Alfondac, el Living Lab del Raval de Santa Anna, han treballat amb els tallers de fusta Rels de Reus per a la fusteria interior i amb Timberlab de Lleida per a la fusteria exterior, així com amb Huguet, de Campos, a Mallorca, per a les lleixes de terratzo, la dutxa i les piques.