Diumenge 02/04/2017

Al·lèrgics al segle XXI

Un telèfon mòbil, una xarxa wifi, una cuina per inducció, un perfum o un insecticida poden fer-nos emmalaltir. L’electrohipersensibilitat i la sensibilitat química múltiple són dues síndromes que afecten cada vegada més gent al món desenvolupat. Són les primeres víctimes d’una societat en què la tecnologia i els productes de laboratori s’expandeixen a un ritme tan frenètic que fa impossible avaluar-ne els efectes

Text: MAJO SISCAR / FOTO: EDU PONCES i RUIDO PHOTO
9 min
La Isel va haver de deixar casa seva quan va notar els efectes d’uns residus químics abandonats per un veí en una zona propera i ara ha passat els últims mesos en refugis de muntanya fugint de les olors que l’agredeixen. A la pàgina dreta, la Maria al sofà de casa seva, on viu en un apartament preparat al garatge aïllada de la seva família. Va descalça per descarregar l’electricitat del cos i demana a la gent amb qui conviu que no faci servir productes químics per a la neteja.  Oriol Badell va ser el primer espanyol que va ser diagnosticat d’electrohipersensibilitat. A casa seva, a Barcelona, no hi ha telèfons mòbils, però no pot evitar rebre les ones electromagnètiques de l’exterior, que li provoquen marejos i tremolors. Somia viure a la muntanya, però no té diners per fer-ho.

El seu apartament és un búnquer. S’hi entra a peu pla des del garatge, i les mínimes estances, sense finestres, estan tancades. Només unes claraboies al fons de la sala assenyalen si és de nit o de dia. La pintura de les parets és especial i repel·leix les radiacions. La cambra, separada de les parets del veí pel lavabo i pel passadís, és al bell mig, just on no hi ha rastre del senyal de la xarxa d’internet. El llit té una presa de terra per descarregar l’electricitat que absorbeix el cos.

No se sent res. Ni tan sols ho fa la Maria, a qui una pressió sembla que li hagi de rebentar el cap cada cop que detecta microones o un camp electromagnètic.

La Maria pateix d’hipersensibilitat electromagnètica (EHS), una síndrome que la fa emmalaltir davant nivells de radiacions que, per a la majoria, passen desapercebuts. Parlar pel mòbil, cuinar amb inducció o amb un microones, o aturar-se enmig d’una plaça amb xarxa wifi gratuïta li produeix marejos, ofec, mal de cap, ansietat i desorientació. Si s’hi sobreexposa -que pot ser, per exemple, si ha d’acompanyar quatre hores el seu fill a l’hospital, on hi ha fluorescents i centenars de telèfons mòbils emetent al mateix temps- pot patir fatiga crònica durant setmanes, o se li pot descontrolar la tiroide.

L’energia electromagnètica sempre ha existit a la natura, però durant els últims cinquanta anys ha augmentat de manera espectacular amb l’avenç tecnològic. Alguns experts ja parlen d’electrosmog, i equiparen el wifi a l’exposició al fum del tabac al segle passat. L’Agència Europea del Medi Ambient estipula que les evidències científiques sobre la contaminació electromagnètica són suficients per prendre mesures de prevenció eficaces. I en aquesta línia, el Parlament Europeu ha recomanat diverses vegades -l’última el 2015- aplicar el principi de precaució i reduir les emissions. L’estat espanyol compleix aquestes recomanacions, i l’últim mapatge de l’exposició electromagnètica de la Generalitat estableix que els nivells als quals s’exposa la ciutadania en general a Catalunya són inferiors als que assenyala la normativa.

Al·lèrgics al segle XXI

El Comitè Científic de la Unió Europea sobre Riscos Sanitaris Emergents i Recentment Identificats va reiterar el 2015 que, dins d’aquests límits, no hi ha evidències científiques que els camps electromagnètics tinguin efectes perjudicials per a la salut. Tampoc s’ha pogut detectar una relació causa-efecte entre l’exposició normal i els símptomes que algunes persones els hi atribueixen. L’OMS s’agafa a aquestes conclusions per no reconèixer l’electrosensibilitat com una malaltia.

Col·loquialment, s’ha popularitzat com a al·lèrgia al wifi i, segons les organitzacions d’afectats, als països desenvolupats la pateix vora el 5% de la població, en més o menys grau. Si aquestes xifres fossin certes voldria dir que a Catalunya hi hauria 370.000 persones afectades per l’energia electromagnètica. És com si tots els habitants de les ciutats de Girona, Lleida i Tarragona no poguessin suportar tenir un telèfon mòbil a l’orella o desenvolupessin ansietat per la presència cada vegada més gran d’internet sense fil en places i edificis públics.

Francisco Vargas, el director del Comitè Científic Assessor en Radiofreqüències i Salut, que treballa per al ministeri de Sanitat, minimitza les alarmes. “Als mitjans científics no hi ha discrepàncies, les freqüències a les quals ens exposem són tan extremadament baixes que no són nocives per a la salut. Ara bé, això no vol dir que no hàgim de ser prudents i tenir un control exhaustiu de totes les emissions”, recalca. Els estudis tant del comitè espanyol, que es presenta dimarts que ve, com de l’europeu recullen que les emissions dels mòbils, per exemple, podrien tenir un component cancerigen baix, al mateix nivell que el cafè. De l’electrosensibilitat assenyalen que podria tenir altres causes.

Però la Maria, agafada al seu medalló de coure que compensa una mica la càrrega electromagnètica que encara li entra al soterrani, discrepa. “Nosaltres només som les primeres víctimes; l’alerta d’una societat sobreexposada i on tot avança massa ràpid perquè en sapiguem els efectes”, explica mentre camina com si fos part del terra, lliscant sobre uns peücs que li permeten anar descalça a l’hivern. El cos humà és un conductor elèctric i trepitjar el terra sense sabates ajuda a alliberar electrons.

L’electrosensibilitat va associada a una altra síndrome que moltes vegades es desenvolupa prèviament, la sensibilitat química múltiple (SQM). És a dir, la intolerància a químics tan diversos i comuns com productes de neteja, perfums, dissolvents o pesticides. Per això la Maria escalfa ara aigua en un fogó de gas. La infusió l’ajudarà a reduir la picor de gola que li provoquen el suavitzant de la roba que porto i les restes de xampú dels meus cabells. Jo ni tan sols en noto l’olor perquè, conscientment, no me l’he rentat per anar a veure-la. No fer servir colònia va ser un requisit explícit.

“Ui, no, abans t’hauria hagut de rebre amb mascareta. Ara faig una vida molt més normalitzada”, diu assertiva, però reconeix que per conviure amb gent han de seguir el “protocol”, com ella ho anomena. El “protocol” significa rentar-se la roba amb bicarbonat i fer servir sabons i cremes naturals, sense parabens ni altres químics.

Fa set anys la Maria, que ara té 61 anys, va aconseguir una jubilació anticipada per malaltia crònica. Des del 1976 era mestra. Recorda que ja de petita no suportava certes olors, fins al punt que al col·legi de monges on estudiava les altres nenes li deien “l’olorosa”. Des dels 9 fins als 20 anys va viure amb els seus pares a sobre d’una fàbrica de ceràmica, amb motors sempre engegats i una exposició constant a partícules tòxiques. A l’escola on exercia de mestra hi havia unes torres d’alta tensió a menys de 15 metres de les aules. Quan portava una dotzena d’anys treballant va decidir especialitzar-se en educació física per sortir de sota els fluorescents de les aules, que sense tenir-ho identificat notava que li molestaven. El seu marit la recorda com una dona hiperactiva que no parava mai quieta, fins que a finals dels 90 va patir un tiroïdisme molt fort. Des d’aleshores un reguitzell de símptomes diversos (atacs d’ansietat, migranyes, fatigues cròniques...) la van fer transitar d’especialista en especialista, amb diagnòstics i tractaments cada vegada més peregrins, que no li apaivagaven el xiulet constant que tenia a les orelles.

Al·lèrgics al segle XXI

El silenci va arribar, un dia del 2005, quan va visitar la Punta de la Banya, l’extrem més meridional del Parc Natural del Delta de l’Ebre, a quilòmetres de qualsevol antena de telecomunicacions i on només es pot arribar a peu, per un camí de sorra. Banyar-se i caminar a la vora de la mar són els desintoxicants més efectius per als afectats d’EHS i SQM. Després d’aquesta experiència, es va assabentar de l’existència d’aquestes síndromes, i el 2007 va aconseguir el diagnòstic de Joaquim Fernández Solà, doctor de medicina interna de l’Hospital Clínic de Barcelona i el principal expert català en malalties de sensibilització cerebral central.

Sota aquest nom s’hi inclouen la fibromiàlgia i la fatiga crònica, reconegudes internacionalment com a malalties, mentre que l’electrosensibilitat i la sensibilitat química múltiple s’anomenen síndromes perquè no han sigut reconegudes encara com a tal. Totes tenen un origen neurològic i una resposta que passa pel sistema nerviós i afecta tot l’organisme, des de la regulació d’hormones fins als neuroreceptors dels quals depenen el son o l’estat d’ànim.

Des del seu despatx al Clínic, Fernández Solà no dubta un segon a considerar l’EHS i la SQM malalties, i explica que l’única diferència és que estiguin incloses o no en un catàleg als Estats Units, que s’actualitza periòdicament segons els avenços i els interessos en disputa.

“És l’economia la que fa que la fibromiàlgia sigui considerada una malaltia i la hipersensibilitat no. Mentre sigui un trastorn, la causa no està ben definida i, per tant, no t’obliga a revisar les causes que ho provoquen. És una qüestió d’interessos. Obligaria molts governs a reduir l’emissió d’ones electromagnètiques o de radiofreqüència, cosa que no interessa en aquest moment”, sentencia Fernández Solà.

Però mentre no es reconegui, els afectats per aquesta síndrome viuen sota la suspicàcia col·lectiva i sense cap regulació que els empari. Suècia va ser el primer país que va acceptar l’electrosensibilitat com a causa de baixa laboral. La UE ha demanat als països membres que segueixin el seu exemple per garantir els drets dels afectats, però tant aquí com a França només s’han reconegut via tribunals.

A Espanya la primera sentència favorable va arribar l’any passat, quan el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va reconèixer una prestació per incapacitat exclusivament a causa de l’electrosensibilitat a l’enginyer en telecomunicacions Ricardo de Francisco. L’Institut Nacional de la Seguretat Social l’hi negava des de feia dos anys perquè la síndrome no està reconeguda com a malaltia. A Lleida ara hi podria haver el segon cas, després que el 12 de gener quedés vista per a sentència la demanda d’una funcionària de la Generalitat per incapacitat permanent per la mateixa síndrome. Els dos casos els ha portat l’advocat català Jaume Cortés, del Col·lectiu Ronda. Cortés supera la polèmica i va per la drecera: “Hi ha gent que manifesta símptomes i problemes quan està en contacte amb ones electromagnètiques, i això és una realitat que els metges reconeixen en els informes de les baixes laborals. Perdre un braç no és una malaltia i també t’incapacita per fer cert tipus de feines. Potser l’electrosensibilitat no és una malaltia, però és una discapacitat i ha de donar dret a una pensió d’invalidesa”.

El primer diagnosticat

“Hi ha malalts, però no malaltia”, sintetitza Josep Oriol Badell amb el gest esquerp que li ha anat creant la síndrome tots aquests anys. Badell va ser la primera persona diagnosticada a Catalunya com a electrohipersensible. Era el 2004, i després de quatre anys de proves contínues i tractaments psiquiàtrics ineficaços, es va posar una bombeta a pocs centímetres del braç durant uns minuts davant del metge. Les cremades a la pell no van tardar a aparèixer i amb elles el diagnòstic. “No estem bojos, és una malaltia objectivable. Jo m’ho vaig haver de dir a mi mateix, perquè la Seguretat Social només m’enviava al psiquiatre”, etziba. Va sentir molta ràbia i impotència fins que va aconseguir una prejubilació de conserge escolar. Però no tenia calés per trobar un pis alternatiu al seu àtic, a la vora del qual havien instal·lat una antena de telefonia el 1999. Així que ara, amb 67 anys, viu amb la seva mare en un pis de la Barceloneta. “Ens estem autodestruint com a gènere humà amb productes químics, radiacions... i això no ho atura ningú. Hi ha radiació a tot arreu, fins i tot a les muntanyes, estan plenes d’antenes. A nosaltres el cos a tota hora ens ho recorda”, afegeix des del menjador de casa, a prop de la platja, però amb afectacions contínues.

Per a la Maria, el pitjor és no poder fer el que vol. “He perdut el 90% de les meves relacions socials i és un suplici fins i tot anar al supermercat”, explica des del seu búnquer al soterrani de la seva casa de tota la vida, en una ciutat del cinturó industrial de Barcelona. Durant els últims anys, el seu mètode per mantenir-se estable era passar l’hivern en un pis de lloguer a la platja de l’Hospitalet de l’Infant. Allà, vora la mar i en una urbanització d’estiueig deserta fora de temporada, trobava la neteja necessària per tornar després uns mesos amb el seu marit, fills i nets al Vallès. Ara, però, la instal·lació dels nous comptadors de llum que transmeten el consum elèctric mitjançant una xarxa 4G com la dels mòbils li ha trastocat la vida. Ha hagut de deixar l’apartament i tornar a la ciutat, on no s’acaba de trobar bé i on també corre el risc que l’empresa pressioni per actualitzar-li el comptador.

Com la Maria, molta gent emigra a àrees allunyades de les ones electromagnètiques, però aquests reductes estan en perill d’extinció o són molt exclusius i no aptes per a totes les butxaques. La Isel, per exemple, va haver de deixar casa seva i el seu marit i transita entre refugis de muntanya amb una autocaravana. Ha passat setmanes senceres dormint al bosc.

“Jo sento que el nostre organisme és com un got, que al llarg dels anys es va omplint de tòxics i arriba un moment que està ple i vessa davant qualsevol excés, una olor, un telèfon mòbil que sona... Llavors es tracta de tenir l’organisme mig buit per tenir una vida mitjanament normalitzada. Però és una malaltia de rics, perquè has de tenir un poder adquisitiu alt per pagar teràpies, medicaments, condicionar casa teva i anar sempre contra corrent en una societat que avança en direcció oposada”, sintetitza la Maria. Ja és migdia i surt del soterrani per dinar al primer pis, amb el seu marit i un dels seus fills, que voreja la trentena i encara viu a casa. Avui toca arròs salvatge, i un munt de melamina, altres minerals i oligoelements que li compensin l’efecte constant sobre el seu cos dels camps electromagnètics.

stats