El referèndum de l’1-O cohesiona gent que defensa el dret a decidir en barris, pobles i ciutats. En alguns col·legis fins i tot sorgeix l’amor. El Pepe Pardo i la Gemma Nadal es van enamorar custodiant l’Institut Estatut de Rubí. Tots dos són d’aquesta ciutat vallesana, tenen la mateixa edat, 54 anys, i de petits vivien a prop, però fins a aquell dia no s’havien vist mai. “El seu somriure, la manera com reia, és el que més em va captivar d’ella”, explica el Pepe. “A mi el primer dia ja em va atrapar, perquè és molt obert i té les idees molt clares”, respon ella. L’amor es va cuinar a foc lent. La transcendència de la jornada, amb l’estat policial que es vivia, no donava treva, impedia pensar més enllà del que estava passant. El Pepe arriba a l’institut a les cinc del matí. Pel camí es troba un matrimoni de gent gran que no coneix. “Em sembla que tots anem al mateix lloc”, els diu ell. No s’equivoca. El que no sap és que són familiars de la que serà la seva parella. Junts, tots tres, enfilen el camí del col·legi electoral. A l’institut ja hi ha força gent i alguns, com ell, fa mesos que són al peu del canó. A pocs metres, la Gemma és amb una amiga. Quan obren l’escola, arriba la germana del Pepe, que acompanya la seva mare, de 83 anys, amb una amiga. Els vídeos amb les primeres càrregues policials ja corren per les xarxes socials i la tensió es palpa en l’ambient. “Em vaig posar amb ma mare perquè primer deixaven votar la gent gran i estava pendent que pogués votar”, explica el Pepe. Tot i la fina pluja que cau, l’aire no corre, però ningú es mou. Hi ha massa en joc i les urnes s’han de custodiar.

Quan la germana del Pepe porta la seva mare a casa, cap a quarts de dotze, ell parla per primer cop amb la Gemma perquè l’amiga de la seva germana la coneix bastant. “No recordo el que li vaig dir, però totes les converses giraven al voltant de la violència policial, tothom parlava del mateix”, explica l’activista. Marxa a casa dels seus pares a dinar, a carregar el mòbil i a fer una becaina, però les càrregues que es produeixen a Castellbisbal, a pocs quilòmetres de Rubí, en una de les últimes intervencions policials del dia, fan que surti rabent. No és l’únic. “Un fotimer de gent corria cap a l’institut, alguns fins i tot van deixar el dinar a mitges perquè es comentava que hi havia cotxes amb agents de paisà pel centre del poble”. El mur de contenció per protegir les urnes guanya volum.

Amb tanta gent concentrada a les portes del centre, el Pepe i alguns més se’n van al darrere per si els ultres intenten accedir per l’altra banda. La Gemma i la seva amiga són en aquest grup menys nombrós. Allà xerren més distesament. De tant en tant, el Pepe va al davant per veure la seva tieta, que, amb 70 anys, es passa tot el dia a l’institut. A quarts de vuit del vespre tanquen l’institut i deixen obert només un col·legi electoral, al centre, com fan molts altres pobles, per concentrar tota la gent en un sol punt de votació. De camí cap a l’altre col·legi els votants es van passant una urna il·luminada amb una llanterna a l’interior mentre criden “Hem votat!” L’emoció continguda es desborda i es converteix en alegria amb la força d’un poble amb pas ferm. La Gemma li demana al Pepe que li faci una foto. “M’hauràs de donar el teu número per enviar-te la foto”, li diu ell. Ella l’hi dona però el record d’aquella nit ja no el veurà fins l’endemà. “A l’institut ens van demanar que apaguéssim el mòbil per no consumir dades davant dels atacs informàtics que patíem i després quan el vaig intentar encendre altre cop no m’enrecordava del PIN i se’m va bloquejar”, explica ella rient mentre admet que no esperava tenir mai més parella formal després de separar-se fa tres anys d’un matrimoni que es va allargar 30 anys: “Era un capítol tancat per a mi”. A l’institut la Gemma i el Pepe se separen, però ja tenen el telèfon i es comencen a trucar per anar a les mobilitzacions.

“Al principi era més jo qui li tirava la canya dissimuladament, qui empenyia més el carro i li trucava per anar a totes les concentracions, jo feia el primer pas, però ell s’hi posava bé”, aclareix ella. “Jo anava més atrafegat amb el CDR”, rebat ell. Amb el primer petó, però, és ell qui pren la iniciativa. “Tornàvem de la manifestació de les espelmes del 17 d’octubre a Barcelona per reclamar la llibertat dels Jordis i la vaig acompanyar a casa i li vaig fer un petó de comiat”, explica el Pepe, que també havia tingut l’última parella fa tres anys. No viuen junts, però la seva relació va com una seda. “Sempre fem broma que nosaltres tenim el nostre propi procés”, subratlla la Gemma. “Amb menys alts i baixos que el Procés, això sí”, afegeix.

“L’1-O vam dir ‘sí’ dues vegades”

L’amor entre l’Olímpia Tuloch i el Xavi Munté no es gesta l’1-O, però sí que es consuma aquell dia després de quatre anys de relació. “Vam triar la data per casar-nos a principis d’any, ens feia gràcia l’11 de setembre pel simbolisme, però mon pare va dir que volia anar a la manifestació i, dit i fet, vam canviar-lo pel dia 1”, revela ella.

El que no s’esperaven ella i el seu company era que el referèndum se celebraria el dia que havien escollit per casar-se, per a disgust del seu pare: “La meva mare em va enviar un missatge informant-me que acabaven d’anunciar la data del referèndum i jo vaig escriure ràpidament al Xavi”. “Serà un dia doblement especial”, li va respondre ell per tranquil·litzar-la, perquè no s’atabalés més del que ja ho estava. Sí que opten per endarrerir una hora el casori i fer-lo a dos quarts de dues, una hora després del previst, perquè els convidats puguin anar a votar, sobretot els que venen de més lluny. No és l’única gestió que fa aquells dies. “Sabia que algun familiar es podria presentar de voluntari als col·legis electorals i els vaig tornar a recordar que hi havia el casament quan els vaig donar les invitacions”, assenyala l’Olímpia.

El dia 1 la intenció de l’Olímpia és anar a votar a primera hora, però les perruqueres primer i el padrí després li “boicotegen” el pla. “A dos quarts d’onze va arribar el padrí per llegir el vers i donar-me el ram i havia d’anar vestida i, per tant, la meva idea d’anar a votar de manera informal se’n va anar en orris”, remarca rient. Hi va anar vestida de blanc i acompanyada per la seva germana, nerviosa per no fer tard al casament i per la possibilitat que la policia tampoc fes amics amb ella. “Les perruqueres, que són de Sabadell, em van ensenyar els vídeos amb les càrregues policials a l’Escola Nostra Llar, on votava la Carme Forcadell, i no sabia què m’hi trobaria”. El que es troba és una parella de mossos que la saluden amb un ampli somriure sorpresos i un passadís que la gent va fent gran perquè no s’hagi d’esperar i pugui votar ràpid. No només la seva germana li fa una fotografia quan vota.

El Xavi, en canvi, no acapara l’atenció dels votants perquè aconsegueix dipositar la papereta a primera hora del matí i vestit de carrer en un col·legi de Pallejà: “Els homes som molt més ràpids que les dones”, diu sorneguer. Ells dos tenen més sort que alguns dels seus familiars, que no poden votar als seus municipis per les cues que es generen pels atacs informàtics. “El cens universal ens va salvar!”, exclama el Xavi. Uns quants, doncs, acaben votant a Rubió, el petit poble de l’Anoia on té lloc la cerimònia, quan els nuvis surten de l’església o durant el convit.

Aquell és el seu dia i el Xavi, fart que no deixi de sonar-li el mòbil dels vídeos de càrregues policials que li envien, li dona el telèfon al seu pare i no l’hi demana fins a la mitjanit. Després tampoc en fa cas: “No em passaré la nit de noces mirant el mòbil!” L’endemà és quan s’adonen de la gravetat dels fets. Però ni la repressió policial esborra la màgia d’un dia de reafirmació doble: “El dia 1 vam dir sí dues vegades i això ens fa molt feliços i contents”, conclou el Xavi.