FORA DE CLASSE

Animal ferit

Fer-se càrrec de la ferida no és tapar-la, emmascarar-la per ajudar a oblidar-la. Per curar cal destapar, per pensar cal deixar cridar

La ferida és el límit del pensament. Aquesta idea m’assalta i no em deixa mentre llegeixo obsessivament, de tren en tren en els últims desplaçaments del curs cap a la universitat, la novel·la Ànima, de W. Mouawad (Edicions del Periscopi, 2014). Les lectures fora de classe de vegades assetgen de manera inesperada el fil d’un discurs que, de sobte, rep una altra llum. Amb les pàgines de Mouawad a les mans, reprenc unes paraules que a principis d’aquest any havia compartit i explicat a classe, una cita de T.W. Adorno que diu: “Hem de curar amb conceptes les ferides que el mateix concepte infligeix”.

Adorno, jueu alemany, músic i filòsof de l’Escola de Frankfurt abans i després de l’ascens de Hitler al poder, no parlava de ferides metafòriques ni simbòliques. Parlava dels cossos massacrats i llargament torturats dels jueus, dels comunistes, dels gitanos, dels homosexuals, dels resistents... De tots els cossos deliberadament triturats per una idea, per un model de societat, per un projecte cultural i polític. Per Adorno, un sol cos ferit impugnava radicalment la història sencera de la racionalitat, les seves justificacions i les seves promeses. No és només que no es pogués escriure més poesia després d’Auschwitz, com s’ha recollit de les seves paraules. Ell sabia perfectament que se’n seguiria escrivint, recitant i cantant. Que seguiríem pensant. El problema era i és: ¿què podem pensar d’aquest pensament que no només no és capaç d’evitar les ferides, sinó que n’és la causa i el motor?

Per això la ferida és el límit del pensament. Allò que no es deixa pensar i allò que ens obliga a pensar contra el pensament mateix. Com escriu el filòsof català Santiago López Petit, el fet de voler viure és una ferida oberta de la qual neix un pensar contra el pensar. ¿Hi ha un altre pensar possible? Les utopies i els ideals de salvació, religiosos o polítics, han projectat mons sense ferides, pensaments nets de sang, reconciliació, divina o terrenal. Però la ferida insisteix i no cicatritza. No hi ha cap altra cura possible que tenir-ne cura.

Jo no he vist mai un cos ferit més ençà d’una pantalla. He conviscut amb cossos malalts, he vist arribar la mort. Però no he vist mai la carn esqueixada per l’acció d’un altre humà. A alguns, que segurament som una anomalia històrica, la quotidianitat de la massacre ens és estranya. Però no ens pot ser aliena, perquè també som, tots, animals ferits. Em pregunto, jo que trafico amb conceptes, quins serien aquells conceptes als quals apuntava Adorno: conceptes curosos i reparadors. I ell mateix en dóna la pista en algun altre escrit: fer-se càrrec de la ferida és, abans que res, no tapar-la, no emmascarar-la amb conceptes que contribueixin a dissimilar-la, a oblidar-la o a justificar-la. Per curar cal destapar, per pensar cal deixar cridar.