Publicitat
Publicitat

Antoni Caimari, la música com a destí

L’activista cultural mallorquí és una ‘rara avis’ a les Illes que ha dedicat la vida a la promoció dels compositors contemporanis

“VOLS ESCOLTAR UNA DE LES MEVES COMPOSICIONS?”, em demana Antoni Caimari mentre s’aixeca de la cadira de tisora on porta més d’una hora assegut responent-me a preguntes. “I tant que sí”, li dic. Som dins la Sala del Piano, barreja d’estudi de gravació i de rústic auditori per a concerts, de la Fundació ACA, al poble mallorquí de Búger. Concebuda i impulsada pel mateix Caimari el 1978 amb l’objectiu de ser “un espai de referència per a la creació sonora”, la Fundació ACA (Àrea de Creació Acústica) s’ha convertit amb els anys en un dels centres culturals més singulars de les Illes Balears. Tan singular com el seu impulsor, un home amb aspecte de profeta bíblic que, sense deixar de ser analític, viu, sent i entén la música amb un fervor quasi religiós.

“Per escoltar bé el que ara et posaré, t’has de col·locar exactament aquí”, em diu mentre m’obliga a aixecar-me de la cadira, l’agafa, la mou un pam i, finalment, en clava les quatre potes damunt de quatre marques que hi ha pintades en terra, just al centre de la sala. “Estic obsesssionat amb la perfecció del so”, diu. “Des d’aquí és d’on se sent millor. Segons on està situada una cadira, tot sona diferent, els harmònics ja canvien”. És científicament comprovable, això? “És així”, respon ell mentre assenyala una paret: “Aquí hi havia penjat un quadre que m’agradava molt, però l’he hagut de treure perquè em disminuïa els greus”.

Quan tot és a lloc, Caimari posa una composició de joventut dedicada al pianista irlandès John Field i que forma part d’una obra titulada Tendències. Diu que és un bon exemple del tipus de “música contemporània” que fa: amb melodies discontínues, amb un inici agressiu (un greu i un agut sonant alhora), moltes variacions… La peça dura un minut i vint segons: és absorbent, intensa. Quan acaba, Caimari recorda que Schumann deia que per captar bé una obra calia escoltar-la tres vegades. “Jo només la posaré dues”.

DUES RUPTURES

Antoni Caimari Alomar va néixer el 1943 a sa Pobla, un municipi conegut pel fet de ser el principal productor d’horta (sobretot patates) de Mallorca. Els seus pares, benestants, regentaven l’adrogueria del poble i se sentien còmodes en l’ambient conservador de la Mallorca de postguerra. “A casa teníem un piano, i vaig començar a tocar-lo de petit. Li deien el piano de na Catalina morta, perquè havia estat de la meva germana, que va morir abans que jo nasqués”. Més enllà d’unes poques classes de solfeig -“Els meus companys no es prenien la música seriosament, i tot d’una ho vaig deixar anar”-, el mestre més convencional d’Antoni Caimari va ser un veí del poble anomenat Don Joan des Rafal. “Era un home excèntric, que dirigia el trànsit dels carros amb un gaiato”. El bon home, que era músic, sabia en quines cases del poble hi havia piano, i hi entrava sense permís i es posava a tocar. “A ca nostra venia sovint. Don Joan tocava bé, també era l’organista del poble. Gràcies a ell -explica Caimari- vaig aprendre molta música i vaig conèixer Bach”. Conèixer Bach a través de l’excèntric del poble defineix prou bé la figura d’Antoni Caimari.

Més enllà de la seva vocació musical, que ell percep com un destí ineludible, la trajectòria de Caimari ve marcada per dues ruptures familiars. La primera va succeir quan tenia vint-i-un anys i es va enamorar d’una noia que la seva família -sobretot el seu germà gran, capellà- no va acceptar. “La trobaven massa pobra i em desheretaren”. No podent seguir amb el negoci familiar, va haver d’espavilar-se. Es va convertir en el representant de l’empresa Bayer a les Illes Balears -“sobretot de productes fitosanitaris i veterinaris”- i durant més de vint-i-cinc anys va tenir un negoci propi. “Vaig guanyar molts diners”, reconeix. Per això va poder comprar-se el piano imperial, un Bösendorfer formidable, que domina la sala principal de l’ACA. Era el 1978, l’instrument va costar “el mateix que dos pisos de l’època” i va marcar un altre punt d’inflexió en la vida de Caimari. Perquè aleshores, gauguinianament, va deixar-ho tot -dona, fills, negoci- per consagrar-se només a la música.

FEINA FETA, OBSTACLES I PROJECTES

Al llarg dels seus trenta-sis anys d’existència, la Fundació ACA ha organitzat i acollit actes de tota mena: des d’enregistraments de discos -alguns del mateix Caimari, la sèrie Contemporanis de la Mediterrània - o de poetes llegint els seus poemes -els cedés de Veu de poeta i de Solstici d’estiu - fins a l’organització de festivals o trobades. Dues de les iniciatives més importants han estat el Simpòsium d’Organistes (18 edicions, ja) i l’Encontre de Compositors, que enguany arriba a la 35a edició i que ha dut a l’illa músics com Krzysztof Penderecki, Llorenç Barber i, aquest novembre, Helmut Lachenmann. “Massa sovint la música contemporània ha estat i és deixada de banda, en aquest país, per això aquí sempre hem intentat donar-li projecció, sense que això impliqui renunciar a la música clàssica”, explica Caimari, que es considera hereu tant de Bach i Beethoven -“els meus grans mestres, l’Antic i el Nou Testament”- com de Debussy i Bartók o de Schoenberg i Cage.

Òbviament, per acollir un programa tan atapeït d’esdeveniments fa falta disposar de recursos i d’una bona infraestructura. La Fundació ACA en té, sobretot perquè en tots aquests anys Caimari no ha parat de perseguir les institucions públiques balears i de reunir-s’hi. Quan, a finals dels 70, va comprar l’antiga finca de Son Bielí per muntar-hi la Fundació, el terreny només era un solar. Ara, en canvi, a més de l’estudi conegut com la Sala del Piano, hi ha la petita casa on viu Caimari, quatre cel·les per allotjar els participants de les trobades i simpòsiums, i una aula de gastronomia on es fan activitats relacionades amb la cuina. La Fundació també té un local a sa Pobla que fa les funcions d’arxiu: conté els nombrosos materials i documents generats al llarg dels anys.

Un dels polítics illencs amb qui més s’ha entès Caimari -un bohemi poc amic de la frivolitat, sense altres ambicions que les creatives, tan poc propens a la cobdícia com un eremita medieval- és Maria Antònia Munar, expresidenta d’Unió Mallorquina, actualment a la presó per delictes de corrupció, que va donar suport a la Fundació ACA mentre va ser consellera de Cultura del Govern Balear, entre el 1987 i el 1992. “Vull dir que sempre ens va ajudar”, diu Caimari. Tot i que l’ACA rep 78.000 euros anuals, que passaran a ser 88.000 l’any vinent, Maria Antònia Crespí, col·laboradora de Caimari, avisa que ara les institucions paguen molt tard i que ells han de demanar préstecs als bancs per continuar organitzant els actes: “El problema és que els bancs cada cop es mostren més reticents, perquè no estan segurs que les institucions acabin pagant”.

“He hagut de patir tant sempre per tirar endavant que ja ni ho noto”, deixa anar Caimari. No sembla desanimat. Somriu i explica el seu pròxim projecte. “Seran unes grans capses de col·leccionista, amb les 300 obres que he compost i amb il·lustracions d’artistes amics”. Les capses també inclouran un documental sobre ell i la seva feina, i diversos escrits de musicòlegs. “Servirà per moure la meva música pel món”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT