LA HISTÒRIA DE L’ARQUITECTURA ESTÀ INCOMPLETA. Vull dir que el gruix del que veiem, i a vegades patim, no està fet per arquitectes de monografia de revista. Més aviat, la immensa majoria és anònima, fruit de la feina d’equip de grans empreses, molts cops multinacionals, que són les que, a la llarga, configuren el paisatge urbà que ens envolta. Posem per cas les urbanitzacions a l’americana que des de finals dels anys seixanta han proliferat a les perifèries de moltes ciutats. El que es considera el creador d’aquest concepte, que a l’Amèrica del Nord es coneix com a suburb, va ser William Levitt, que el 1947 va construir l’emblemàtica Levittown que marcà la pauta. El 1968 es va vendre la immobiliària a la multinacional International Telephone & Telegraph (ITT) i el 1971 va desembarcar, amb un soci català, a Espanya amb el nom Levitt Bosch Aymerich, immobiliària que ha operat sobretot als pobles del voltant de Madrid, on ha construït més de 5.000 habitatges en urbanitzacions de luxe, des de la pionera Monteclaro a Monte Alina, on té la casa José María Aznar.

Bosch Aymerich, una vida de llibre

Levitt Bosch Aymerich S.A. és una de les moltes empreses que va crear al llarg de la seva vida Josep Maria Bosch Aymerich, l’empresari, enginyer i arquitecte català que va morir dilluns passat a Barcelona als 97 anys. Tot i que no és gaire conegut pel gran públic, s’havia anat explicant la seva història arran que el 2013 se li va concedir la Creu de Sant Jordi i la notícia va coincidir amb l’aparició del seu nom a la llista Falciani. El llavors president vitalici del senat del Círculo Ecuestre va negar ser un evasor fiscal i va explicar que pocs anys abans havia regularitzat els molts diners que tenia a fora aprofitant l’amnistia de Montoro.

La de Bosch Aymerich és una vida de llibre i fer una mirada a la hemeroteca permet capbussar-se en una part de la història de Catalunya i Espanya, la que varen escriure les elits franquistes cultes i amb relacions internacionals, que ha quedat sempre a l’ombra. En el seu cas, la relació clau va ser amb els Estats Units. Primer quan, acabada la carrera, va ser nomenat delegat de l’Instituto Nacional de Industria (INI) i això li va permetre veure els avenços industrials nord-americans a l’hora que estudiava a Harvard i al MIT. Després, el 1953, quan es firmen els acords entre Espanya i els Estats Units i ell, associat amb una consultora nord-americana, té un paper rellevant en la construcció de les bases militars en sòl espanyol, una aliança que li va obrir la porta a construir arreu del món. Parlem d’obres d’envergadura, d’oleoductes al golf Pèrsic, de les autopistes del País Basc o dels pantalans de petroli de Bilbao o Barcelona.

També va ser un temps director tècnic de la Zona Franca i va influir en la vinguda de la Seat a Barcelona, va ser conseller i cofundador del Banco de Madrid, va construir l’estació d’esquí de Masella, a la Cerdanya, i va comprar i vendre centenars de solars a tot Espanya. “Jo compro en gran i venc en petit”, li deia a Josep Puigbó al programa (S)avis de TV3 per explicar la seva fortuna, que, vidu i sense fills, gestionarà ara Andrés Escarpenter, nebot de la seva dona.

Bosch i Aymerich va construir molt, però es queixava que a Catalunya no li havien fet prou cas. Tot i així, va deixar la seva empremta al litoral, amb el faraònic Hotel Cap sa Sal, construït sobre un penya-segat verge a Begur, i també a Barcelona, amb la seu de l’Institut d’Estudis Nord-americans, del qual era un dels fundadors. Tanmateix, tenia la recança de no haver pogut construir, malgrat tenir els inversors, el gratacel de 40 plantes que havia dissenyat el 1955 amb acer i formigó per al triangle d’or de la plaça Catalunya. Els seus projectes eren ambiciosos, a mida americana. El 1966 també va participar en el disseny d’un projecte a l’antic camp del Barça de les Corts que comptava amb un gran centre comercial circular amb una torre molt semblant a la que podem veure avui a les Arenas. I va arribar a dissenyar una urbanització de Montjuïc, a la part litoral del Morrot, de la qual ara es torna a parlar.

Col·leccionista d’antiguitats clàssiques i medievals, amb la seva fundació va patrocinar el llibre La otra memoria histórica, sobre els morts del bàndol franquista -al seu pare i al seu germà els van matar els milicians de la FAI- i darrerament havia creat una entitat per “repensar Espanya” que proposava dividir la nova “Ibèria” en cinc territoris. En fi, una vida amb moltes coses a estudiar, com el segle.