Entre el color de la terra i el blanc, entre el sentit vertical i l’horitzontal -i les diagonals que els relacionen-, i entre els buits generats i els elements construïts -també els conservats-, a cal Jordi i l’Anna es conviu amb els ritmes de l’arquitectura. És una rítmica molt visual, la que va concebre Hiha Studio, fundat el 2017 a Barcelona pels arquitectes Bernat Ardèvol, Jona Oliva i Genís Plassa amb la col·laboració d’Eduard Resina, per dur a terme la reforma interior d’una vella casa del Poal, al Pla d’Urgell. Però no és només un joc visual.

“Volíem recuperar l’essència de les cases de poble de la zona. Era una casa gran -originalment n’eren dues de juntes-, una casa entre mitgeres que havíem d’adaptar als nous temps, a la manera actual de viure”, afirma l’arquitecte Bernat Ardèvol, que, originari del Poal, coneix molt bé els habitatges de la plana lleidatana. Ja se sap: les cases entre mitgeres solen ser estretes i llargues. Concretament, cal Jordi i l’Anna fa cinc metres d’ample per quinze de llarg, i arriba fins als trenta si hi sumem la terrassa exterior que la separa de la que abans allotjava el ramat.

Hiha Studio va optar no només per buidar-la sinó també per reduir superfície per guanyar espai, espai vertical i sobretot sensació d’espai. Amb aquest exercici també restaven costos en la intervenció posterior. Avui la casa està oberta a la contemporaneïtat en molts de sentits, però entre els seus murs, i especialment els de tàpia o de maó pintat de blanc, i també amb les velles bigues, es deixa veure i se sent el ressò de la tradició constructiva.

Els nous espais grans, d’una alçada doble que arriba als cinc metres al recinte d’entrada i també a la sala menjador o a la part semitancada de la terrassa, van servir als arquitectes -i, un cop acabada la reforma, a la família que hi viu- per interconnectar les dependències a través d’unes visuals que travessen els nivells de la casa. Han guanyat espai, però també molta lluminositat per a un tipus d’habitatge que tradicionalment deixava fosca la part central. Un parell d’entrades de llum zenital, la gran obertura a la terrassa, però també la interconnexió entre els espais han aconseguit portar la llum fins al bell mig de l’habitatge.

En tres nivells

Entrar del carrer per la part més baixa de la casa, a través d’una façana tradicional que gairebé no s’ha tocat, i trobar, ja a l’interior, un espai que recorda la gran sala que tenen les masies i les cases dels pobles com a lloc de visita o de benvinguda, és accedir a una tradició renovada. Amb la paret original de tàpia a un costat i la de maons pintats de blanc a l’altra, l’enrajolat d’hidràuliques blanquinoses i de porus oberts d’Huguet, aquest espai d’entrada presenta una mena de façana interior, una vidriera de gran verticalitat que -altra vegada les visuals- permet descobrir les relacions entre els diferents nivells de l’habitatge.

La planta primera és la que acull la vida de dia, la més col·lectiva. La gran sala menjador, estretament vinculada a la cuina que s’obre a un dels seus costats, torna a prendre tota l’alçada i, amb la terrassa a la qual s’obre, assoleix un bon equilibri entre el caràcter domèstic que s’ha donat a l’habitatge i una certa teatralitat contemporània. La llar de foc marca la verticalitat, com també la marca una rítmica balconada que, oberta en una paret de maons i just a sobre de la cuina, permet relacionar l’espai diürn amb la planta segona de la casa, la més íntima i nocturna, destinada als dormitoris i els lavabos, on abans hi havia les golfes.

Bona part de la terrassa també és un espai guanyat a la vella casa. Coronada per una immensa obertura al cel i amb el gran finestral que hi dona accés, aporta llum a tot l’habitatge, ajudada per alguna altra claraboia estratègicament situada, i també escalfor en els mesos més freds.

Més ritmes. A cal Jordi i l’Anna la materialitat també marca els compassos d’una casa on el joc arquitectònic és sempre molt present. El blanc i un to marronós són pràcticament els dos únics colors que estableixen la successió rítmica. És també una qüestió de textures: tot el que és més raspós, o si més no més texturat -el mur de tàpia, les parets de maons, la fusta del terra o de l’emmarcat dels finestrals- pren el color de la terra i aporta la seva calidesa. En contrast però combinant-los fins al punt de perfilar-se l’un amb l’altre, el blanc més llis, més pur, més net, ofereix espai i lluminositat a la renovada casa de poble.