Bloc del barri de Le Vele de Scampia, a Nàpols, un polígon d’habitatges dels anys seixanta dissenyat per Franz Di Salvo, que ara està degradat i en procés de demolició.

Fotografia

Arquitectura, màfies i perifèries

El fotògraf sicilià Pierpaolo LoGiudice, en col·laboració amb una entitat anti-Màfia, ha fet un treball que mostra escenaris arquitectòniques de les perifèries urbanes d’algunes de les ciutats italianes més castigades per les bandes organitzades. Joan Queralt, expert en criminalitat organitzada, reflexiona sobre el que amaguen les imatges Alguns d’aquests barris els van construir firmes de prestigi, però han resultat fallits i alguns s’han enderrocat

Bloc del barri de Le Vele de Scampia, a Nàpols, un polígon d’habitatges dels anys seixanta dissenyat per Franz Di Salvo, que ara està degradat i en procés de demolició.

A l sud italià hi abunda el ciment. En els paisatges oberts, en l’entorn urbà de les perifèries, en el tipus d’edificació. El ciment com a element noble de certes realitats i formes de vida, com a metàfora i mur dels somnis i esperances dels seus habitants. També com a resultat de la interacció entre les màfies, la corrupció i els administradors de l’estat.

Ciment és també l’últim projecte del fotògraf sicilià Pierpaolo Lo Giudice, convertit ara en exposició. Un projecte nascut de la col·laboració amb l’associació anti-Màfia daSud però, sobretot, de la seva curiositat per investigar aquelles realitats que no surten de la marginalitat i per documentar geografies extremes on sovint no són possibles ni l’accés ni la mirada dels que no formen part d’aquestes comunitats. Una oportunitat perfecta per a Lo Giudice, que va decidir orientar el seu treball cap a l’anàlisi de l’arquitectura de l’entorn mafiós i la seva influència sobre el desenvolupament i el creixement dels joves que hi viuen.

“En l’interior d’aquests contextos urbans, les organitzacions criminals hi han trobat el terreny adobat. El control total del territori i la mala escolarització provoquen que es creï una mena de malentès social en què la criminalitat es converteix en autoritat legal i pren el lloc de l’estat. He pogut constatar que als barris amb una forta presència mafiosa, l’arquitectura i l’urbanisme són sempre molt similars, gairebé rèpliques, com si la intenció de tancar als mateixos contenidors els seus habitants fos sempre la mateixa”, explica el fotògraf. “Per desgràcia, els factors que determinen aquesta realitat són les escasses polítiques d’integració social, la poca cura en la gestió de la seguretat, sovint també la falta d’interès per crear models alternatius per a l’educació dels joves que estan en perill i corren el risc de caure en dinàmiques criminals”.

Lo Giudice ha documentat l’arquitectura i l’urbanisme dels barris i suburbis on el poder mafiós constitueix un fet quotidià, com la precarietat o la remor del trànsit. On la normalitat són la Cosa Nostra, la Camorra, la ‘Ndrangheta, la Sacra Corona Unita, encara que la paraula màfia sigui gairebé impossible de sentir. On, per a molts dels adolescents, fills, nets, germans d’un malestar històric, joves marcats per la cultura mafiosa i les relacions dels clans i les famílies, pels codis i regles no escrites d’organitzacions, entrar en el món criminal és només un acte formal: han respirat l’aire de Màfia molt abans de néixer. Comparteixen memòries comunes, “un àlbum de records de buits familiars, de visites a les presons per anar a veure el pare o els germans, de recels cap al que és estrany i de lliçons d’odi cap als uniformes que porten el patiment a casa, de morts sobtades que ho arrasen tot”, en paraules de l’escriptora Bianca Stancanelli. Néixer en una família o en un barri de Màfia ofereix poques alternatives: o bé submergir-se en la vida pautada dels seus codis estrictes renunciant a la pròpia identitat, al propi pensament, o bé trencar amb tot i intentar un renaixement incert.

Sense altres models coneguts, els nens somien a convertir-se en un d’aquests padrins que es fan respectar i tenen en un puny el destí de tot el barri. Amb edats amb una mitjana de deu anys i mig ja són fills i aprenents de les màfies, no necessàriament productes de la marginació i la pobresa. Sovint són criatures a la deriva que s’acosten a l’aventura mafiosa, a la fascinació de les armes i el delicte, per simple avorriment o desafecte. Fora de les certeses absolutes dels clans hi regeix la precarietat, la humiliació d’estar dos pams per sota dels que manen, just aquells que poden concedir identitat, poder, seguretat, prestigi i, amb sort, fortuna. A canvi d’una cosa tan senzilla com l’obediència, o de l’ànima de la qual no es té consciència.

El que fotografia Pierpaolo Lo Giudice no és pobresa, ni mediocritat ordenada amb més o menys fortuna. És una cosa menys tangible i més ombrívola. Com un destí de desventura sobreposat a la manera d’una làmina de vernís amarg aplicada al decorat urbà. Un paisatge que parla, malgrat tot, i que convida a ser interpretat. La fam i la penúria han desaparegut sense que per això el progrés hagi portat cap nova identitat, excepte la d’aquesta incúria en la qual semblen haver cristal·litzat els vicis morals de la col·lectivitat: desídia, avarícia, tosquedat, desgovern. Però també els pecats socials i polítics: la micro i la macrocriminalitat, el tràfic de drogues, les elevades taxes de desocupació, els baixos nivells d’instrucció i l’emergència habitacional de l’entorn.

Paisatges de submissió i abandonament

En llocs com les perifèries de Palerm, Reggio i Nàpols fotografiades per Lo Giudice, com a la majoria de les poblacions del sud italià, el paisatge urbà proclama la seva submissió a l’enemic i alhora la clamorosa absència de l’estat. Hi plana el sentiment profund que qualsevol forma de civilització entesa com a convivència, confiança, solidaritat, sembla haver-se exiliat d’aquesta cartografia en perfecta simetria amb la derrota de les institucions i el seu abandonament del territori. Fins a acabar en aquestes escenografies ferotges en què només amunt, al cel blau poblat de núvols, sembla que hi sobrevisqui l’harmonia negada als homes. I un no pot deixar de preguntar-se a què obeeixen renúncies tan meticuloses, tan oposades a la idea de desenvolupament o modernitat que cal esperar de qualsevol individu i comunitat. Potser, es pot pensar, es deu al fet que els seus habitants, víctimes del fatalisme inextirpable que s’atribueix al sud, creuen que, orfes de fortuna, condemnats a un nou i pròxim terratrèmol, no val la pena embellir la ciutat, cuidar-la, fer-la més humana, civil, acollidora.

Però no és la por a la catàstrofe el que provoca aquesta indiferència civil. És, simplement, la presència dominant de les màfies, que funciona com a element de conservació, d’obstacle al progrés. Disposar de serveis més eficaços i millors infraestructures, amb atractius que atreguin l’arribada de forasters, afavoriria el desenvolupament de la societat, i això no agrada a les organitzacions mafioses.

Territoris hostils

No és gratuït que les imatges de LoGiudice estiguin buides de gent, inclosos els joves. Fins i tot als centres urbans dels barris perifèrics és palpable el desig dels seus habitants de no compartir ni modificar l’espai comú, d’amagar-se en l’espai privat, bé per ocultar-se o bé per sobreviure. Més que l’amenaça explícita compta el perill sempre latent d’un dany irreparable que pot colpejar en qualsevol moment. Només cal un rumor, una mala interpretació, un error. Riscos excessius que semblen haver desterrat els ciutadans dels carrers convertits en territori hostil, perillós. Mortal en ocasions.

Ruscs humans com els blocs de Le Vele de Scampia, a Nàpols, i l’inhòspit perímetre de LoZen a Palerm, o barris com Rosarno i Brancaccio, amb edificacions que no solen superar les dues o tres plantes d’alçada, amb el pis superior a mig construir, mostrant sense pudor els seus murs de ciment o de maó sense enguixar, a l’espera de temps millors o de futures necessitats familiars. Habitatges amb les portes i finestres sempre tancades, cegades a l’exterior, que semblen donar l’esquena al veí i al passejant, obedients a una tradició no escrita que convida cadascú a viure tancat i ocult en el seu propi refugi, a ocupar-se únicament dels seus problemes, sense ulls ni orelles oberts als altres, a la vida de la comunitat.

“Visitant els barris de Lo Zen a Palerm, Scampia i Ponticelli a Nàpols, Arghillà a Reggio de Calàbria i Tor Bella Monaca i Ponte di Nona a Roma, és cert, es visualitza abans de res l’abandó per part de l’estat, però també que, massa sovint, els habitants s’adapten amb facilitat a la situació, involucrant-se en dinàmiques criminals que finalment es converteixen en normalitat”, afirma LoGiudice. “Per als que viuen en aquests espais és difícil entendre quina és la línia que separa la legalitat de la il·legalitat, com si fos normal actuar en la il·legalitat. És possible, però, que aquest discurs no sigui vàlid per a totes les persones: també hi ha diverses realitats associatives que lluiten contra les màfies buscant remeiar d’alguna manera la pèrdua de drets. Un excel·lent exemple és Lecce, on vaig poder constatar la presència d’un fort canvi, en positiu, del teixit social urbà”.

I és cert. Seria injust criminalitzar tota una col·lectivitat. Perquè parlar d’un barri de Màfia, o més aviat de barris dins dels barris, és dir-ho tot i no dir res. És fàcil atribuir als seus habitants el pes de l’estigma que se suposa que porten marcat al front. És més difícil escapar-se de l’estereotip que pesa sobre seu: Màfia, extorsió, degradació, violència, il·legalitat en suma. Factors que pertanyen a la seva realitat però que no representen la totalitat de pulsions que bateguen en una comunitat complexa i extrema, fins i tot enfrontada. Altres respiracions íntimes i secretes formen part de la seva identitat, del seu dia a dia. La imposició mafiosa és només un dels molts problemes que assolen la vida d’aquestes barriades. La realitat del fenomen és sempre, i especialment aquí, al sud, complexa, entreteixida de múltiples factors -psíquics, antropològics, culturals, econòmics i socials-, problemes i contradiccions que per descomptat no troben solució a les comissaries de policia ni a les sales dels tribunals.

En cap dels joves hi ha cap rastre de vergonya o de voluntat de renegar de les seves arrels. En el reconeixement de les faltes i dificultats, per contra, treu el cap l’orgull d’altres valors, silenciats, desconeguts fora dels límits del barri, la reivindicació dels èxits obtinguts a través de la lluita, la seva i la dels altres. Una manera de dir a l’exterior: també aquí, on durant dècades no hi va haver una sola escola d’educació mitjana i la redempció individual pot considerar-se un miracle, on res és un dret i qualsevol oportunitat és fruit d’un favor, al costat de l’ullastre creix l’olivera, de la mateixa manera que al costat del becari que es prepara per ascendir en l’escalafó del crim organitzat es pot trobar l’estudiant entestat a salvar els obstacles que s’aixequen entre el seu origen i les aspiracions de vida dins de la més absoluta legalitat. Nens, joves i adolescents als quals l’entorn ha exigit més dosis de voluntat, coratge i lucidesa que als fills d’altres escenaris europeus; homes i dones adults que, lluny d’abandonar el barri, han seguit en el territori, lluitant sense rendir-se a les dificultats del lloc i a la prepotència dels clans.

En mans dels conqueridors

És fàcil percebre en les imatges de Lo Giudice l’embrutiment físic que ofega els guetos del sud. La por, els abusos que flueixen pels seus carrers, entre la seva gent, que marquen la seva identitat urbana i expulsen qualsevol possible virtut pública, qualsevol possible solidaritat entre els ciutadans. El silenci que preval en l’aire i que molts consideren un mal necessari. Silenci entreteixit d’indiferència, complicitat i desesperança. La modernitat del nou mil·lenni no ha escombrat la pols en aquests racons oblidats d’Europa. En les artèries, més gastades pel trànsit dels automòbils que pel caminar de les persones, encara dormen herències de ciutadella en mans dels conqueridors.

Potser el destí tràgic dels homes i dones del sud italià es deu a una paradoxa. A la simple i suprema contradicció d’aquesta consciència que, fruit de la secular deserció de les institucions, del seu abandonament i de la condemna inevitable a la il·legalitat, els ha sigut revelada en més mesura que a la resta d’europeus. Aquella última veritat que mostra implacable el poder sobirà del mal, la complicitat d’alguns, el cinisme de gairebé tots i la seva solitud i impotència. Poques geografies han perfeccionat fins a tal punt l’infern en què conviuen víctimes i botxins, poques respiren tan de prop la pudor que emana del poder, probablement cap coneix millor el seu infinit menyspreu. Tampoc cap altra ciutat, barri o comunitat fora del sud ha cregut venjar-se d’aquesta realitat fent-ho de manera tan injusta i errònia contra ella mateixa.

Lo Giudice tradueix en imatges les ja velles paraules de l’escriptor i periodista Giorgio Bocca sobre l’aspre sud: “És aquest càstig als millors que trobo a tot el profund sud el que m’angoixa, aquesta humiliació constant dels honestos, la traïció de l’estat cap als seus millors ciutadans. I això m’espanta més que la Màfia: veure que per una política de rapinya i estafa s’ha dilapidat aquest patrimoni de la civilització que hi havia al sud: les lluites dels treballadors, la seva solidaritat, el seu orgull de gent honesta. Quin infeliç i miserable país, el nostre!” I el que es va escriure llavors, a principis dels anys noranta, conserva plena vigència trenta anys més tard: l’únic rescat material possible segueix sent el que ofereixen les màfies i la il·legalitat. Qui queda exclòs del triangle que componen Màfia, administració local i política no existeix, condemnat a ser un nàufrag sense drets. Un italià sense pàtria, oblidat entre insalvables murs de ciment. 

Caldria preguntar-se si per referir-se a aquests entorns de marginalitat i criminalitat és correcte parlar d’arquitectura. Potser hauríem de parlar tan sols de construcció, atès el seu caràcter clarament inurbà. De fet, alguns d’aquests barris, com el de Le Vele de Nàpols, estan en procés de demolició i ja s’han tirat a terra molts blocs, com va passar també amb molts blocs de la perifèria de París. Pierpaolo Lo Giudice no hi està d’acord: “En realitat aquests barris sorgeixen sovint de projectes arquitectònics molt complexos, realitzats per arquitectes i urbanistes d’alt nivell professional, de manera que, al meu entendre, seria un error no identificar-los com a arquitectura. El problema és més aviat la seva evolució posterior, en què, massa sovint, són instrumentalitzats, ocupats i gestionats per les màfies, que passen a eliminar per complet el pla arquitectònic original manipulant espais i habitants. Una vegada es posa en marxa aquest recorregut contaminant resulta molt difícil recuperar el seu caràcter inicial”.

Tanmateix, recorrent els barris de Brancaccio i de Zen a Palerm, de Secondigliano o Marano a Nàpols, de Librino a Catània o de Rosarno a Calàbria, inevitablement s’imposa la idea d’un espai públic organitzat no a favor de les persones i de la seva convivència sinó en contra d’elles. Un espai oposat a qualsevol forma de socialització. “Òbviament, fer que tots visquin en un espai impersonal, sovint sense que ningú el cuidi ni en faci el manteniment, és sempre una de les formes més simples de domini”, comenta el fotògraf. “Els joves especialment, sense el costum de valorar l’estètica, el que és bonic, i vivint enmig de problemàtiques socials molt difícils, perden les referències i són més influenciables des del punt de vista criminal”. Una cita dramàtica, però molt aclaridora, present en el text crític del projecte Ciment és la de Salvatore Settis en el seu volum Architettura e democrazia : “Qui neixi i passi la infància i la joventut en aquestes perifèries acabarà considerant normal aquell desolat horitzó, i si té l’oportunitat de visitar un centre històric, el veurà com a estrany, extravagant, disfuncional, residual...”

Etiquetes

Més continguts de