1968 QUÈ VA SUPOSAR

Art: Quan els artistes es van convertir en l’obra

El 1968 passaven moltes coses, i totes alhora, també en el terreny de l’art

E l 1968 va morir Marcel Duchamp. Com si considerés que la seva feina ja havia donat tots els fruits, la seva desaparició coincideix amb el moment en què la crítica situa el trencament entre l’art modern i l’art contemporani. És a dir, entre l’art formal, tal com s’havia estat entenent des de feia segles la pràctica artística, avantguardes incloses, i l’art conceptual, per dir-ne alguna cosa. “Què fa un artista quan es queda sol a l’estudi? La meva conclusió va ser que si jo era un artista i jo era a l’estudi, llavors tot el que fes a l’estudi hauria de ser art... A partir d’aquest punt, l’art es va convertir més en una activitat i menys en un producte”. La cita de Bruce Nauman, un dels artistes conceptuals més influents del segle passat, és de mitjans dels anys seixanta, el moment en què l’art -o com se’n vulgui dir- passa a convertir-se en una altra cosa, en qualsevol cosa. Deixa de ser només un objecte per ser també una experiència, una idea, una sensació... La llibertat que assoleixen llavors els artistes ha sigut infinita; Pistoletto, un dels impulsors de l’ arte povera, deia que ells han gaudit d’aquesta nova mirada al món, han obert la porta, i ara la resta de gent els ha de seguir en aquesta obertura total de ment, experiència i creativitat.

Però el 1968 passaven moltes coses, i totes alhora, també en el terreny de l’art. Valerie Solanas, feminista radical i una mica desequilibrada, disparava a Andy Warhol a la Factory de Nova York i s’acabaven els temps salvatges per donar pas als retrats de les estrelles de l’espectacle. El pop art -que a Espanya va tenir un component de crítica política de la mà de grups com els valencians Equipo Realidad o Equipo Crónica- compartia protagonisme amb el minimal, amb l’ op art -abstraccions geomètriques que s’avenien molt bé amb la psicodèlia- i amb el cinètic, que triomfaven sobretot a França. Al mateix temps apareixien el land art -intervencions sobre la natura amb fites espectaculars com el camp de parallamps de Walter de Maria-; el body art, que ha donat molt de si fins ara mateix i que té una història fascinant i en alguns moments truculenta; les accions i performances, que ja havien començat quasi una dècada abans i que tenien com a principal referent el moviment Fluxus, un membre del qual era, per cert, Yoko Ono. En aquest context es troben també els primers videoartistes, com el coreà Nam June Paik, referent tecnològic, i l’austríaca Valie Export, que des d’una perspectiva ja feminista realitzava accions que qüestionaven el mateix art com a mitjà. La crítica a les institucions artístiques i al mercat s’emmarcava en l’ambient del moment i, de fet, la Documenta 4 va ser molt polèmica perquè va obviar aquestes noves pràctiques artístiques. La cinquena ho va arreglar marcant un abans i un després.

Tanmateix, els artistes de les generacions anteriors seguien fent obres mestres. Un dels més grans, Joan Miró, va començar a ser conegut popularment a Catalunya gràcies a l’exposició que, organitzada per la Fundació Maeght, es va poder veure aquell 1968 a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Va tenir una continuació l’any següent al Col·legi d’Arquitectes amb una exposició que Miró va inaugurar pintant un mural a la vidriera de l’edifici i que va esborrar, en una acció filmada per Pere Portabella, a la clausura. Miró, que vivia a Mallorca aïllat de l’Espanya franquista però obert al món, va fer un quadre inspirat en aquell Maig del 68 -així es titula- que també havia omplert els murs de París d’art en forma de pintades, dibuixos i imaginació.

Etiquetes

Més continguts de