Art

Pancartes al museu

El Whitney de Nova York s’endinsa en la complexa relació entre l’art i l’activisme en un moment idoni per fer aquesta reflexió

La projecció que dona la benvinguda és en blanc i negre, granulada. S’hi veuen uns joves amb cabells llargs i texans, recollint uns cartells de la gespa foradada de creus blanques. Es preparen per manifestar-se pels carrers de Washington. Podrien ser imatges de la marxa que va inundar la capital dels Estats Units el 1963, quan Martin Luther King Jr. va clamar pel seu famós somni d’igualtat racial. O també de la recent Marxa de les Dones com a reflex del xoc col·lectiu davant la inesperada victòria del magnat televisiu Donald Trump com a president del país malgrat els seus comentaris masclistes i comportaments abusius amb les dones. En realitat, les imatges són d’una manifestació el 2005 contra la Guerra de l’Iraq iniciada per George W. Bush com a resposta a l’atac terrorista de l’11 de setembre del 2001. Però el quan és el menys important. La necessitat d’unir-se per fer més fortes les veus de desacord davant d’una injustícia és la mateixa. I també la frustració per l’absència de conseqüències palpables. N’aprenem, del passat?

Amb l’exposició Una història incompleta de la protesta, el Museu Whitney de Nova York convida a un viatge agredolç per la no sempre amigable relació entre l’art i l’activisme. La mostra recorre les principals crisis socials que han remogut els fonaments dels Estats Units en les últimes dècades a través de les obres d’artistes compromesos, per ordre més aviat cronològic: la segregació racial, la Guerra del Vietnam, la desigualtat entre homes i dones, la mortífera plaga de la sida, la violència policial, el capitalisme descarnat i els conflictes no resolts en l’actualitat, com les desigualtats racials i les guerres al Pròxim Orient.

A l’exposició hi dominen els tons foscos, una gran gamma de grisos que es correspon amb els temps actuals de menyspreu pels drets fonamentals en molts àmbits; per tant, fa una reflexió necessària i oportuna. Tot i que l’exposició ja estava planejada des d’abans de les eleccions presidencials del 2016, el seu comissari, David Breslin, admet que la convulsa situació actual al país ha fet que la mostra resulti fins i tot més rellevant, “més viva” .

Cal reconèixer la humilitat del Whitney a l’hora de titular l’exposició com a incompleta, ja que ho és en molts sentits. En primer lloc, totes les obres exhibides pertanyen a la col·lecció del museu. Donat que el Whitney es dedica exclusivament a compilar art nord-americà, això implica una segona limitació: l’exposició reflexiona sobre artistes i moviments socials dels Estats Units. Tot i així, les obres tenen ressò en molts altres racons de carrers agitats, des de Catalunya fins a Hong Kong.

Breslin va més enllà quan descriu les limitacions d’atrapar l’activisme dins les parets d’un museu: “Sempre és incomplet intentar explicar en un museu tota la història de l’activisme, perquè passen tantes coses als carrers, i avui en dia també per internet, que fins i tot l’estructura del que pot fer una exposició només pot ser part d’aquest diàleg o conversa”.

Aquesta sensació de cercle no tancat és especialment notable a les últimes dues sales centrades en el present, on videoprojeccions, pintures gegants i impressions que ocupen parets senceres són més una cambra d’ecos del passat que un mirall de la situació actual. Breslin destaca que el missatge principal de l’exposició és precisament la importància de construir el diàleg sobre l’experiència del passat: “No podem fer justícia als problemes actuals més urgents”.

L’adjectiu no sempre desitjat

Les fronteres entre l’art i l’activisme són difuses. Com a qüestionadors de la realitat que els envolta, els artistes tenen molt en comú amb els activistes, però sovint se senten incòmodes quan algú els descriu amb aquest adjectiu. Alguns, com el pintor Ad Reinhardt, van optar per separar la seva realitat quotidiana, molt política, del seu art, molt sobri: una gran pintura quadrada negra monocroma per “erigir-se contra la cultura heroica de la ideologia”.

D’altres han adoptat l’adjectiu amb orgull, com els cartellistes dels anys seixanta de la revolució hippy o Keith Haring en la seva denúncia de la crisi de la sida entre la comunitat homosexual. També les feministes Guerrilla Girls, amb un cartell que mostra una dona amb mitges de malla, el cap cobert per una màscara de goril·la i subjectant un plàtan. Per a Dread Scott, que amb el seu art exposa el racisme dels Estats Units, activisme i art són indissociables: “Jo faig art revolucionari per impulsar l’avenç de la història”. 

Etiquetes

Més continguts de