Diumenge 12/09/2020

Univers Plensa

Un recull de poesies i fotografies d'obres de Jaume Plensa repartides pel món

Jaume Plensa
9 min
Acer inoxidable pintat (800 x 550 x 530 cm).  Vista de la instal·lació feta de la peça al Bastion Saint-Jaume del port d’Antibe (França) el 2007. Posteriorment, el 2010, la peça va quedar-hi instal·lada de manera permanent.

El lloc

Cada ésser humà és un “lloc”.

Cada dona, home, nen, vell és un espai habitable en ell mateix que es desplaça

i es desenvolupa;

un “lloc” en el temps, la geografia, el volum i el color.

Ciutats senceres amb cossos que s’obren i es tanquen com portes.

Llums que fan pampallugues.

Cada vegada que mor un ésser humà, una casa es tanca i es perd un “lloc”.

La meva obra és la seva memòria.

La fixació congelada de tants i tants cossos desenvolupant-se i desapareixent en la fugacitat de la llum.

La meva obra és el seu volum.

Autoretrat

Tatuatge

Què busques en el cor dels altres si no entens el teu?

Shizuteru Ueda

Diries que l’huracà simplement és la conseqüència d’un nen bufant les espelmes del seu pastís?

Com podríem travessar un riu si no tingués dues bandes?

Una nit a Tòquio, Toshio em parlava de la paraula ‘ka’.

‘Ka’ significa l’espai que existeix entre totes les coses.

Però, entre què i on són les coses?

Per què, si tenim dos ulls, només tenim un cor?

Portes cordons a les sabates?

El meu cos està cobert de tatuatges: he tatuat sistemàticament cada mil·límetre de la meva pell amb signes i paraules.

Has vist els meus tatuatges?

T’agraden dibuixats així, amb tinta transparent?

Jaume Plensa, 2007

No és fàcil trobar obres de Plensa a la ciutat on va néixer, però n’hi ha algunes d’importants de la seva primera època. A dalt, en gran, l’obra en ferro Dell’Arte, del 1990 (270 x 130 x 130 cm), instal·lada a l’entrada de la Fundació Vila Casas, Museu Can Framis
Born, del 1992, una obra de ferro colat que consta d’un element de 127 x 195 x 55 cm i 11 esferes de 30cm ø cada una. Està situada al passeig del Born de Barcelona
Una de les obres més conegudes, Carmela (2015), una escultura de ferro colat (450 x 170 x 51 cm), situada al carrer Sant Pere Més Alt, al davant del Palau de la Música Catalana

Barcelona

Barcelona és un desig, una idea.

M’agrada imaginar la ciutat com un lloc de fusió i d’intercanvi entre gent de tot arreu: cultures, races i tradicions fonent-se en un sol cos que batega i respira amb el mar.

Llengües i alfabets abraçant-se

i barrejant-se tot creant un teixit

ple de finestres que miren al futur.

La veu de la gent és la veritable arquitectura on vivim i estimem.

Paraules, veus, lletres, somnis.

Barcelona és una veu feta de veus.

Barcelona és un somni fet de somnis.

Jaume Plensa, juliol 2012

El 1998 Plensa va presentar en dos museus, un de Dallas i un altre de Caracas, un projecte que posava en relació les dues ciutats a través de la cuina, que era una de les seves obsessions en aquell moment. L’obra consta de 200 fotografies en blanc i negre, de 17 x 40 cm, sobre paper, amb marc d’alumini anoditzat
Va estar tres anys fent fotografies panoràmiques de cuines privades de gent de tot tipus de condició i nivell social. Amb això va mostrar que, curiosament, no hi ha gaire diferència entre les unes i les altres, ni per classe social ni tampoc per països. Tot i que fa servir molt la fotografia en els seus dibuixos i gravats, aquest és per ara el seu treball més fotogràfic

Ciutats

Sho

La taula deserta sembla una casa buida:

el seu eco retorna un cop i un altre la veu entretallada de diaris amuntegats en silenciosa putrefacció.

Rostres simètrics enganxats als seus caps miren desesperadament de parlar:

tot encaixa!

Fileres de formigues negres transiten absents entre dos punts invisibles:

xoquen entre si i es mouen així com s’agiten en la nostra memòria les lletres de velles cançons que mai no aconseguim recordar.

Formigues, avions, declaracions polítiques, religions, discursos, museus, acadèmies...

Fileres transitant absents entre punts invisibles.

L’atzar de la meva ciutat, de la teva ciutat, de la seva ciutat...

L’atzar del meu país, del teu país, del seu país...

Un món massa estret en què grassos cervells inflats decideixen la causa, la condició i el dany:

tot encaixa!

Informació, documentació, al·lusió, transgressió, comunicació, estratègies...

Milions de lletres alineades entre punts invisibles.

La nostra taula està deserta, el nostre cap buit:

tot encaixa!

Jaume Plensa, 2007

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Wilsis, del 2016, obra en ferro colat que es va presentar al Yorkshire Sculpture Park, West Bretton, a la Gran Bretanya, el 2017. ; Anna, del 2015, obra amb resina de polièster i pols de marbre situada al Pilane Heritage Museum de Klövedal, a Suècia. ; Behind the walls, del 2019, obra amb resina de polièster i pols de marbre que durant l’exposició Frieze Sculpture es va poder veure al Rockefeller Center de Nova York. ; Love, del 2017, obra en resina de polièster, pols de marbre i aigua, situada a Leeuwarden, Frísia, Països Baixos. ; Les trois alchimistes, del 2018, bronze situat a la Fundació Carmignac de les Porquerolles, a França. ;vista de l’exposició que es va fer a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València el 2019.
Wilsis, del 2016, obra en ferro colat que es va presentar al Yorkshire Sculpture Park, West Bretton, a la Gran Bretanya, el 2017
Anna, del 2015, obra amb resina de polièster i pols de marbre situada al Pilane Heritage Museum de Klövedal, a Suècia
'Les trois alchimistes', del 2018, bronze situat a la Fundació Carmignac de les Porquerolles, a França
Vista de l’exposició que es va fer a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València el 2019

Rostres

Ningú no ha vist mai la seva cara directament. Per això la cara no és per a un mateix sinó per als altres.

Jean Chevalier i Alain Gheerbrant

Una cara és una porta a la qual ens acostem.

Una cara és una arma, un país en flames.

Una cara és una lletra que vol crear paraules amb altres cares.

1, 10, 1.000, 1.000.000…

Milers i milers de cares esperant:

quines tisores invisibles han retallat les seves siluetes?

De quines cartes de navegació?

De quins mapes geogràfics?

Una cara és un mirall:

un laberint de pestanyes, dents, ulls, llavis,

enigmes, preguntes, dubtes, naufragis.

Una cara és una porta a la qual sempre piquem.

Jaume Plensa, juliol 2012

Llum

LLums

BCN

Cada dibuix és un missatge;

cada escultura, una pregunta.

Cada lletra és una possibilitat;

cada persona, música.

Cada espai és una idea;

Cada dubte, una virtut.

El dibuix, aigua.

L’escultura, arbres.

Les paraules, neu.

La gent, terra.

L’espai, foc.

El dubte, aire.

Cada dibuix és un missatge...

Cada persona, música.

Jaume Plensa, Barcelona, 2009

Respirar

Respirar

Respirant (Breathing)

La vida

gira i gira sobre la copa de cristall.

El vidre sorollós tremola amb el frec

i parla:

la seva veu és la nostra veu;

el seu cos és el nostre cos.

La vida

gira i gira sobre el nostre cos de cristall.

El nostre cos tatuat pel silenci.

Com un far a la costa, hem de localitzar punts

de referència a les nostres vides que ens ajudin a fixar,

com un perfum, les fragàncies més fugaces,

els flaixos espurnejants.

El silenci creix cap al silenci i calla.

Cada persona és un “lloc”.

Cada dona, cada home, cada nen és un espai habitable que canvia i evoluciona;

un “lloc” en temps, en geografia, en volum i en color.

La vida

gira i gira sobre la copa de cristall,

sobre el nostre cos silenciós.

El silenci és un desig, un somni, una aspiració,

una cosa tan desconeguda i inaccessible, que només podem imaginar-lo.

El silenci és una veu, la nostra veu.

El silenci és un cos, el nostre cos.

La vida

gira i gira sobre la copa de cristall respirant en el nostre cos.

Et convido a respirar.

Et convido a imaginar el silenci.

Jaume Plensa, Chicago, 2003

Art

Gent

Núvol (Cloud)

Res no és comparable al dubte.

Viure és preguntar.

Preferim anomenar ‘història’ a allò que és només la memòria del passat; ombres deformades que es projecten de lluny com a interrogants, com a enigmes que encara mirem d’entendre.

Llum, més llum per il·luminar el nostre present, un camí sinuós que travessa el bosc en la fosca.

Quina hora és? Tens gana? Has anat al cine?

Quants fills tens? D’on ets? Parles francès?

Estàs casat? Vols dormir? M’estic engreixant?

El futur és un llibre tancat, un llibre de sorra.

La pregunta és el present.

La pregunta és el futur.

La pregunta és el passat.

Res no és comparable al dubte.

Viure és preguntar.

La vida és la millor manera de plantejar una pregunta.

Jaume Plensa, 2004

Lletres

Lletres

Hamburg

A Elias Canetti

Una llengua és un lloc, un espai físic, un edifici de lletres sonores

que habitem i compartim en la veu.

En el país de les paraules acústiques on creixem i vivim,

la llengua és la nostra llar i la veu el nostre temps.

Rellotge, veu, cor, secret... El cor secret del rellotge.

Si el temps està format per infinitat de veus, el seu rellotge té un sol cor: el nostre.

Jaume Plensa, Hamburg, 2005

'Gemelli', del 1998, obra de vidre temperat, acer inoxidable i llum situada a Santomato di Pistoia, Itàlia

Cases

Ombres

He planificat infinitat de vegades la possibilitat d’arrabassar casa meva i portar-la lluny, a qualsevol lloc...

Amb fulles esmolades he anat pacientment separant del paper les paraules escrites als meus quaderns.

Alliberar-les de la frontalitat.

Descobrir el cos obscur de cadascuna de les seves lletres que, enganxades a la paret blanca, semblaven esperar el seu afusellament.

El cos és la geografia.

La frontera d’un país és pols de carbó a les butxaques: sempre ens embruta les mans.

Se’ns adorm la vida així com s’adorm un nen: de cop, a qualsevol lloc,

de cop...

Jaume Plensa, octubre, 2005

A l’esquerra a sota, una imatge de la peça Jerusalem, del 2006, quan es va exposar en una exposició del mateix nom que es va poder veure aquell any a l’espai Aljub del Museu Es Baluard de Palma. Es tracta d’una instal·lació amb bronze, corda, fusta i llana que inclou nou parells de gongs de 130 centímetres. A sobre, vista de l’exposició Invisibles, del 2018, que es va poder veure al Palacio de Cristal del parc d’El Retiro de Madrid. Es tracta de tres grans caps en acer inoxidable de 650 x 400 x 500 cm.

Silenci

Soroll (Rumore)

El silenci és un desig, un somni, una aspiració, alguna cosa tan desconeguda i inaccessible que només podem imaginar-lo.

Sovint en parlem molt, del silenci: una casa silenciosa, la quietud i el silenci d’un paisatge, el silenci d’un hospital o d’un temple, el silenci de la nit, etc.

Però, en cap cas, el silenci no és real. El nostre silenci és soroll.

Soroll com a únic pont entre el so i el silenci, entre el que coneixem i el que desitgem.

Així que tot està en calma i emmudeix, quan creiem haver assolit el silenci, descobrim alguna cosa que l’interromp, alguna cosa tan pròxima i coneguda com el nostre propi cos. El nostre cos sorollós.

Per a William Blake, un pensament omple la immensitat. Potser que un pensament no sigui res més que un altre dels nostres sorolls corporals, i el nostre cos un altre dels sorolls de la vida.

Et convido a escoltar aquests sorolls.

Et convido a imaginar el silenci.

Jaume Plensa, Pistoia,1997

Una imatge de la peça Jerusalem, del 2006, quan es va exposar en una exposició del mateix nom que es va poder veure aquell any a l’espai Aljub del Museu Es Baluard de Palma. Es tracta d’una instal·lació amb bronze, corda, fusta i llana que inclou nou parells de gongs de 130 centímetres

Pots sentir-me?

És la música de la meva veu.

El silenci invisible.

Jaume Plensa, maig 2018

stats