Vaig néixer a la cantonada amb el carrer Torns, a l’extrem de Sants. El nom recordava una nissaga de propietaris rurals que tenien terres allà i a l’Hospitalet. La meva escola era a la Torrassa i, molt a prop d’allà, a la veïna barriada de Santa Eulàlia, hi havia un altre carrer Torns que a mi em feia trencar el cap. Sobretot quan els meus parents es referien a aquell lloc amb l’enigmàtica denominació del barri de les Mosques. Com vaig saber després, aquell malnom tenia a veure amb l’ofici d’escombriaire.

Fins a mitjans del segle XIX, la neteja dels carrers era un assumpte de cada propietari, obligat teòricament a escombrar la seva vorera. L’únic servei que donava l’Ajuntament era el famós “burro de la gatera”, un empleat que anava amb un ruc equipat amb dues grans alforges, encarregat de recollir els animals morts a la via pública. A finals de la dècada del 1840, els primers escombriaires eren uns particulars amb uns carros que tenien permís municipal per emportar-se les escombraries domèstiques. Avisaven de la seva presència amb una campaneta i els veïns baixaven els seus cubells. Després van passar a fer-ho de nit i pujaven a buscar la brossa als domicilis, un costum que va aixecar molta polèmica perquè sovint no visitaven tots els pisos i a vegades trigaven tres o quatre dies a passar. A més, els seus carros desprenien una forta pudor.

Llavors, la gent no produïa gaires deixalles i totes eren orgàniques. Els escombriaires emmagatzemaven aquestes matèries als patis que hi havia al barri de barraques de Sant Antoni, on una part servia per alimentar els porcs que criaven i l’altra es venia com a adob per als pagesos de la rodalia. L’estiu de l’any 1872 van fer la seva primera vaga, que va deixar la ciutat coberta de muntanyes de residus que empestaven l’aire, amb les consegüents protestes. La principal queixa dels veïns era la seva irregularitat, i molts ja demanaven que el servei el donés l’Ajuntament de Barcelona cobrant un impost per la recollida.

A principis del segle XX va aparèixer la Unión de Hortelanos Basureros, que el 1903 es va oposar a les autoritats municipals quan van voler treure el servei a subhasta pública. Això i les noves taxes van provocar una segona vaga i el 1906 una tercera, que van tenir com a epicentre la barriada d’Hostafrancs. Com deia la premsa de l’època, entre la Creu Coberta i la riera de Magòria hi havia la majoria de femers i abocadors de la ciutat. Arran d’aquella vaga, els escombriaires es van traslladar a un lloc més tranquil i amb menys veïns, en unes parcel·les propietat dels Torns situades al voltant dels actuals carrers de Vallparda i Torns, una barriada que inicialment va ser batejada irònicament com el Bon Aire i que més tard seria coneguda com la barriada dels Escombriaires o de les Mosques. Aquell veïnat va desaparèixer amb la pesta porcina de principis dels seixanta, quan ja no van poder viure de criar porcs. No obstant això, fins no fa pas tants anys era un barri amb molts negocis de ferrovellers i drapaires, últim record de les barraques i els abocadors que havien format part del seu paisatge.

No voldria acabar sense respondre a la Cèlia Cañellas, que amablement em va escriure per rectificar una dada del meu anterior article sobre l’Escola Baixeras. Malgrat que la seva construcció -i la de la resta de les escoles dissenyades per Josep Goday- s’ha atribuït a la Mancomunitat de Catalunya, sembla que va ser obra de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest any la Mostra de Documents de l’Arxiu Municipal Contemporani està dedicada a l’ensenyament, i la senyora Cañellas l’ha comissariat. Gràcies per la informació.