Fascinació i glamur. Moltes de les creacions de Cristóbal Balenciaga han esdevingut icones d’un estil de vida i de viure del segle XX, i han amarat aspectes ben amplis de la cultura popular gràcies al cinema i a les seves estrelles (Ava Gardner, Greta Garbo, Marlene Dietrich i Grace Kelly, entre d’altres). I també a publicacions molt influents i exquisides com Harper’s Bazaar i Vogue, que habitualment publicaven instantànies de fotògrafs com Irving Penn i Richard Avedon, imatges a través de les quals es va estendre el mite Balenciaga i l’esperit “del mestre de tots nosaltres”, com en va dir Christian Dior, un esperit que encara perviu en la firma que du el seu nom i en el treball que hi fa Nicolas Ghesquière.

Els de Cristóbal Balenciaga són vestits tocats per una màgia que magnetitza la mirada de qui els contempla. Són vestits d’enorme elegància en què la forma no encotilla ni pressiona el cos femení, sinó que li serveix d’embolcall, de marc, fins i tot amaga les possibles lletgeses o imperfeccions.

Potser són una mena de projecció del seu tarannà més recòndit, en tant que l’obra de Balenciaga eclipsa sovint la veritat íntima del dissenyador, nascut a Getaria (Guipúscoa) el 1895, en el si d’una família molt humil: la mare, cosidora; el pare, un pescador que va morir molt jove. Una personalitat que en bona mesura continua sent un misteri, malgrat la rellevant contribució que fa la biografia més recent de les que se li han dedicat, The master of us all, de Mary Blume (2013).

Tot i així, poc més se sap de Cristóbal Balenciaga més enllà de tenir constància del seu fervent catolicisme, que l’obsessionaven les mànigues i la forma en què s’adaptaven al cos -al seu taller de París sovint se’l sentia cridar, en castellà, “ ¡Las mangas, las mangas! ”-, que tenia prou sentit de l’humor o que va ser obertament homosexual al París de finals dels anys trenta, on no es va reprimir en cap moment de ser acompanyat per la seva parella, el modista i aristòcrata francorus Wladzio d’Attainville, fins que va morir el 1948.

No se sap res, però, del seu parer sobre tot el que no sigui moda, i gairebé ni tan sols això. Menys encara se sap de l’opinió que li mereixia l’alta burgesia de l’Espanya de Franco, amb qui tractava sovint a la botiga Eisa, la marca espanyola que Balenciaga tenia al Madrid de la postguerra i que va estar oberta fins que va liquidar tots els seus negocis, quan es va retirar, l’any 1968. Sí que és cert, i se’n té coneixement, per memòries de persones properes -algunes de les quals molt bones clientes-, que Cristóbal Balenciaga no tenia cap simpatia per Carmen Polo de Franco. Li molestava especialment que l’esposa del dictador s’entestés a fer servir teixits de menys qualitat que els que ell li acostumava a oferir. Però són, en qualsevol cas, anècdotes molt esparses sobre el vessant espanyol del Balenciaga posterior al 1939. Poca cosa. Un buit per omplir per als estudis culturals que neixen a les universitats o del periodisme cultural de gran divulgació.

Els assajos que hi ha sobre el dissenyador -destaquen els de Miren Arzalluz, Marie-Andrée Jouvé, Lesley Ellis Miller i el ja esmentat llibre de Mary Blume- són una mica massa parcials.

El treball d’Arzalluz, potser el més ambiciós de tots des d’un punt de vista d’equilibri entre biografia professional i vital, només abraça el període que va del seu naixement a l’esclat de la Guerra Civil, quan Balenciaga abandona Espanya per, mesos després, instal·lar-se a París, aconsellat probablement per D’Attainville.

Els llibres de Jouvé i Ellis són valuosos però es preocupen bàsicament del vessant estètic. Volen copsar i entendre l’obra feta, la repercussió del seu treball en el món de l’alta costura, les influències i l’impacte a mitjà i llarg termini en la indústria, tant en deixebles directes -Hubert de Givenchy- com en seguidores molt més tardanes, per posar un exemple, la londinenca Molly Goddard.

Connexió espanyola

Pel que fa al text de Mary Blume, excolumnista de l’ International Herald Tribune, fa un acostament clàssic i força apassionant. Amb tot, hi continua havent massa buits pel que fa a la connexió espanyola. Potser perquè la seva font d’informació més important va ser Florette Chelot, la principal venedora del Balenciaga de París. Que aquest llibre encara no l’hagi traduït cap editorial de l’Estat és un símptoma sorprenent de la poca atenció general prestada al modista, un personatge que hauria pogut formar part amb tot el dret de la galeria que José Luis de Vilallonga va encabir al seu celebrat Gold Gotha, mis encuentros con la riqueza, el poder y la belleza (1972), però que sempre va preferir estar en un discret segon pla.

Tan poca atenció que només fa sis anys que va obrir a Getaria -al Palau Aldamar, la residència dels marquesos de Casa Torres, la família que va ajudar-lo financerament a establir el primer atelier - el museu que el reivindica i recorda, després de molts problemes financers i que la fundació per tirar-lo endavant s’hagués creat el 1994; un museu, d’altra banda, molt poc imaginatiu a l’hora de presentar la seva col·lecció.

Els encara molts buits existents al voltant de la figura de Balenciaga són, potser, fruit d’un acte volgudament conscient de qui ha sigut considerat el més gran dissenyador de moda del segle XX.

En paraules de Diana Vreeland -la mítica editora de Vogue (1963-1972), que va fer de la revista la més prestigiosa d’aquells anys, fins i tot va superar el prestigi i la difusió de Harper’s Bazaard, on també havia treballat-, Balenciaga va ser “durant vint anys el profeta de quasi tots els canvis que hi ha hagut en la silueta femenina”. I tot i la seva enorme influència, al llarg del mig segle de vida professional només va concedir una entrevista: a The Times. En aquella trobada, que va firmar Prudence Glynn, va fer algunes confessions rellevants. Anys després, recordant-la, Glynn assegurava: “La seva aversió a la publicitat no era de cap manera causada per la sensació que pogués tenir de ser massa divo per molestar-se a respondre segons què. Estava causada, em va dir amb passió, per la impossibilitat absoluta de trobar com explicar el seu ofici a ningú”.

Aquest és el repte, doncs. Explicar-lo, donar-lo a conèixer de forma molt més massiva més de quaranta-cinc anys després de la seva mort, el 23 de març del 1972, a Xàbia (Marina Alta), lluny del París que havia contribuït a il·luminar després de la Segona Guerra Mundial i del País Basc on havia après la tècnica de tots i cadascun dels passos de la confecció: patronatge, disseny, cosit, tall, comportament dels teixits. Un mestratge adquirit primer de la mare cosidora -una de les seves clientes era la marquesa de Casa Torres- i a la sastreria Casa Gómez, de Sant Sebastià, on va entrar a treballar el 1907. Aquesta tècnica el duria a elevar l’ofici a la categoria d’art; a fer arquitectura amb la roba, com demostren les formes revolucionàries que va crear.

El 2017 és moment de doble -o fins i tot triple- motiu de celebració de Cristóbal Balenciaga. Fa cent deu anys que va entrar a treballar com a aprenent a la ja dita Casa Gómez; un segle exacte que va inaugurar el seu primer taller de costura a Sant Sebastià, aleshores lloc habitual de la reialesa espanyola, que anava i venia entre la Concha i la Grande Plage del molt proper Biarritz, el gran epicentre de l’aristocràcia i l’alta burgesia europea, i vuitanta des que el modista es va instal·lar al número 10 de l’Avenue George V, a la Ciutat de la Llum.

Amb aquest pretext, Londres acull des de la setmana passada una exposició al Victoria and Albert Museum (V&A), amb més d’un centenar de vestits i una vintena de barrets del dissenyador. La mostra estarà oberta fins al febrer de l’any vinent. París va obrir-ne una altra el 8 de març al Palais Galliera, el Musée Bourdelle, el de la moda a la capital francesa (Balenciaga, l’oeuvre au noir, fins al 16 de juliol). Finalment, el Cristóbal Balenciaga Museoa, a Getaria, va inaugurar el 27 de maig una monogràfica sobre les creacions que Balenciaga va fer per a la nord-americana Rachel Lambert Mellon (1910-2014). La filantròpica Bunny Mellon, com es coneixia popularment la dona que va dissenyar els jardins de la Casa Blanca, va ser un dels seus millors clients. Era l’arquetip de l’adinerada sensible que tenia en el maître couturier el millor vehicle per relacionar-se amb el món, sempre amb una pàtina d’elegància per protegir-se, però.

Període d’esplendor

L’exposició del Victoria and Albert Museum, Balenciaga: shaping fashion, se centra en el seu període d’esplendor, els anys 50 i 60 del segle passat. Hi fa una doble aproximació.

D’una banda, mostra les arrels i els motius d’inspiració dels seus dissenys: figures i colors de Goya i Zurbarán, per exemple. Però també art popular o religiós espanyol, o els toros, esclar. Fins i tot art tradicional japonès o formes d’alguns dels vestits més representatius de l’Índia: el sari. Ofereix alhora detalls del vessant més comercial del creador, aportant documents dels vincles amb Harrods -els magatzems londinencs van comprar llicències de dissenys de Balenciaga des del 1938 fins al 1968- o amb altres grans firmes del luxe internacional. O encara presenta testimonis materials -cartes, factures, mostraris- de la relació amb el fabricant de teixits Gustav Zumsteg, de la firma Abraham, de Zuric, considerat com el més gran de la segona meitat del segle XX. Balenciaga, però també Yves Saint Laurent i Hubert de Givenchy, s’hi abastien preferentment.

Un breu espai dedicat a la clientela dona al xou el glamur que se suposa que ha de tenir. En aquest capítol, destaquen algunes de les peces de la col·lecció que Ava Gardner -va morir a Londres el 1990- va donar a un museu del qual va ser veïna els últims anys de la seva vida. S’hi veuen imatges de l’actriu vestida amb diferents peces que es va fer a Eisa -la marca espanyola de Balenciaga- durant els anys en què va viure a Madrid, al costat dels originals, en alguns casos modificats específicament per a ella, amb incorporació de perles i altra orfebreria. Una altra de les grans clientes de Balenciaga a Espanya va ser Anne Bullitt, de l’exclusiu club de la jet set internacional, multimilionària, que hi va viure al llarg dels anys cinquanta. I no hi falten, esclar, les creacions per a Mona von Bismarck, una de les dones més riques del seu temps, que s’ho feia fer tot per Balenciaga: també els pantalons curts que duia per treballar als jardins de les seves mansions. De Mona von Bismark, Diana Vreeland va assegurar que es va passar tres setmanes tancada a casa quan Balenciaga va anunciar que es retirava.

Mestre de les formes

L’altra forma amb què el V&A s’acosta al mestre basc és presentant un seguit de vestits de dissenyadors posteriors o molt posteriors, que han recollit part de la seva empremta: des de Paco Rabanne fins a Oscar de la Renta, passant per Issey Miyake, Corrie Nielsen, Roksanda Ilincic o Molly Goddard.

Durant la presentació de l’exposició a la premsa internacional, aquesta creadora confessava haver passat “molt de temps mirant els dissenys de Balenciaga i, si no, fotos”. I afegia: “Va ser un revolucionari, un rebel que va repensar com havia de vestir la dona”. Un revolucionari “no gens conegut més enllà del món de la moda”, assegurava també la comissària, Cassie Davies-Strodder, durant el mateix acte, que incidia en “la seva exquisida artesania i l’ús pioner dels teixits i talls innovadors, que van marcar el to de la modernitat en la moda de finals del segle XX”. Tanmateix, en aquesta secció destaca també el testimoni exclusiu de Josep Font, director creatiu de DelPozo, que qualifica Balenciaga de “mestre de l’estructura i les formes” en un dels vídeos que l’espectador pot veure-hi. La separació en les dues plantes en què es divideix el xou, però -a baix Balenciaga, a dalt els seus deixebles, seguidors o imitadors avantatjats-, potser dificulta la comparació entre els uns i els altres, i trenca el relat -Balenciaga com a forjador de la moda del futur- que es pretén difondre com a tesi.

La del V&A és la primera exposició que es presenta al Regne Unit sobre el dissenyador. I també la primera en què per descobrir què amaga el seu art, alguns dels vestits s’exhibeixen o bé del revés -per veure-hi l’arquitectura interior- o bé al costat de fotografies fetes amb raigs X per Nick Veasey: una aportació que permet adonar-se dels sovint complexos artificis interns, incloent-hi pesos, amb què Balenciaga controlava les formes. Espectacular i, tot plegat, també paradoxal: a Londres es pot descobrir l’interior del que va fer però bona part del seu misteri continua amagat.