Reportatge

De Banjul a Biella

El Malick va arribar a Itàlia des de la seva Gàmbia natal després de passar moltes penúries, però fa més d’un any que espera sense poder fer res que li permeti treballar i refer la seva vida

Eren les 6.40 h del matí quan la tripulació a bord del vaixell de rescat Iuventa va albirar la barca inflable a l’horitzó, a vint milles nàutiques de les costes de Líbia. Hi viatjaven 129 persones procedents de Gàmbia, el Senegal, Ghana, Guinea i Nigèria, entre altres països. Havien sortit sis hores abans des d’una platja pròxima a la ciutat de Sàbrata, a l’oest de Trípoli, on van ser transportats per traficants de persones, previ pagament de diversos centenars d’euros per persona amb els quals van comprar el seu viatge a Europa. Gràcies a la missió de rescat dirigida per l’ONG Jugend Rettet, una de les organitzacions que treballen a la zona, tots van sobreviure aquell dia.

Entre ells hi havia el Malick, un gambià de 19 anys que ara viu en un centre d’asil temporal a la ciutat de Biella, al nord d’Itàlia, des d’on explica els detalls del seu viatge. És un dels 181.436 refugiats i migrants -segons xifres de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM)- que van arribar a Itàlia per via marítima el 2016, un any que va trencar tots els rècords en la ruta migratòria del Mediterrani central. El 2017, fins al 29 d’octubre, 111.302 persones han sigut rescatades, una xifra que ja supera les del 2016 en aquestes mateixes dates.

El Malick va deixar la seva ciutat natal, Banjul, la capital de Gàmbia, l’abril del 2016, cinc mesos abans del seu rescat en alta mar. Va començar el viatge sol, sense avisar la seva família, com molts altres joves que havien iniciat el viatge cap a Europa abans que ell i dels quals ell va prendre exemple. Després de travessar el Senegal, va travessar el desert de Mali a l’interior d’un camió cisterna dels que s’utilitzen per transportar petroli, en el qual va estar a punt de morir asfixiat, segons afirma ell mateix. Moltes de les víctimes d’aquesta ruta migratòria moren al desert, perquè alguns dels vehicles surten del recorregut i mai aconsegueixen tornar-lo a trobar. L’absència d’aigua durant el viatge i les altes temperatures no hi ajuden.

Després de passar aquest tràngol, el Malick va arribar a una Líbia, porta marítima a Europa, que distava molt de ser el que imaginava. Com molts dels que segueixen aquesta ruta migratòria,tenia al cap les notícies d’un país estable, receptor de migració i en el qual abundava la feina. “Ningú m’havia parlat de com estan de malament les coses a Líbia. Allà no hi ha control, no hi ha govern, tothom porta armes, fins i tot els nens, i si ets negre has d’amagar-te, perquè si et veuen pel carrer et segresten i et venen perquè et fiquin a la presó”, assenyala.

Denunciada per l’Organització Mundial per a les Migracions (OIM) com un “mercat d’esclaus”, Líbia, sumida en una lluita pel poder des de la caiguda de Muammar al-Gaddafi, és la llar de diversos grups armats que aprofiten la migració per guanyar diners. Gestionen les rutes migratòries cap a la costa, així com les presons on els migrants són sovint confinats i maltractats, amb la finalitat d’extorquir les seves famílies perquè paguin pel seu alliberament. Aquest va ser el cas del Malick, que va passar un mes a la presó fins que la seva família va aconseguir els diners perquè fos alliberat, no sense abans presenciar l’assassinat d’alguns dels seus companys de viatge dins de la presó, segons el seu testimoni. Tan aviat com va ser alliberat es va posar en contacte amb un traficant de persones que el va transferir a un “centre de connexió” a Trípoli, que són unes cases on els migrants són confinats a l’espera del dia en què arribi el seu torn per pujar a una barca. Va esperar allà durant diverses setmanes, fins que la mitjanit de l’1 d’agost del 2016 va ser traslladat a la platja des de la qual salparia cap a Europa.

Després del seu rescat, les autoritats italianes el van traslladar primer a Sicília i després a Biella, on viu des de llavors en un centre d’acollida temporal anomenat Hotel Colibri, un antic hotel que va estar tancat durant 10 anys, afectat per la crisi econòmica, i que l’agost del 2016 va ser reobert com a centre d’acollida temporal per a sol·licitants d’asil, de gestió privada i amb capacitat per a un màxim de 55 persones. Aquest tipus de centres han proliferat per tot el país i reben una subvenció estatal de 35 euros per migrant i per dia per a la seva gestió, una gestió que en alguns casos està en dubte, ja que hi ha hagut algunes acusacions contra alguns d’aquests centres per mostrar un interès més lucratiu que d’ajuda social.

Aixecar-se, menjar, dormir

Els dies a l’Hotel Colibri transcorren a poc a poc, i els seus 55 hostes es veuen sumits en una monotonia agònica. “¿Ens rescaten del mar per després tenir-nos aquí tancats i sense fer res durant mesos?”, es pregunta un d’ells, estirat al seu llit, on passa la major part del dia. “Aixecar-se, menjar, dormir, aixecar-se, menjar, dormir, aixecar-se, menjar, dormir, aixecar-se…”, repeteix insistentment com si la seva ment hagués entrat en bucle, després de preguntar-li en què consisteix el seu dia a dia.

“Volem treballar, no hem vingut fins aquí per estar tot el dia estirats al llit. Si hagués sabut abans per tot el que havia de passar, per després arribar a Europa i acabar en aquesta situació, no hauria començat mai aquest viatge”, afirma. “Donem gràcies a Déu per estar vius, i a Itàlia per haver-nos acollit, sabem que ho estan intentant, ho estan intentant...”, assenyala el seu company d’habitació, que fins ara s’ha mantingut en silenci. Tots dos viatjaven en la mateixa barca inflable, de la qual només van sobreviure 41 persones de les 137 que anaven a bord.

L’associació Migraction, localitzada a Biella, s’encarrega de donar assistència legal perquè els nouvinguts coneguin els seus drets i entenguin millor el procés al qual s’enfronten, així com d’organitzar activitats que permetin la integració dels migrants amb la població local. Roland Djomeni, un refugiat camerunès que va arribar a Itàlia amb barca el 2015, va crear aquesta associació poc temps després de rebre el seu estatus de refugiat. Ell ha viscut el procés que ara viuen els migrants nouvinguts i es mostra molt crític amb el sistema d’acolliment. “És un sistema pervers -assenyala-. Mantenen els migrants tancats en aquests centres perquè és més fàcil controlar-los des de la vulnerabilitat”. L’objectiu de Djomeni és que els que estan arribant tinguin prou eines per poder construir el futur que estaven buscant: “Tenen el somni d’arribar a Europa, però una vegada que són aquí el somni no s’acaba, han de començar la seva vida, han de treballar. El que intento és posar-los davant d’un mirall, intentar que facin un projecte d’ells mateixos, perquè, si no, hauran perdut el temps. Europa ens ha donat l’oportunitat d’arribar fins aquí, ara tenim la responsabilitat de fer que aquest viatge hagi valgut la pena”.

Com a sol·licitants d’asil, tenen dret a quedar-se en aquests centres mentre duri el procés, la resposta final del qual pot arribar a trigar fins a dos anys a arribar. Mentrestant, reben un subsidi de 70 euros al mes, per cobrir les seves despeses personals. Tenen l’obligació de quedar-se en aquests centres per poder tenir garantida la continuïtat del seu procés d’asil, així com l’assignació econòmica. No obstant això, són molts els que perden la paciència i abandonen aquests centres, per continuar el seu camí cap a altres països d’Europa.

El Malick ho ha pensat moltes vegades, però sap que arribar a un altre país suposaria tornar a començar i, ara com ara, prefereix esperar. El 12 de juliol va tenir la seva entrevista amb la prefectura, la institució que s’encarrega d’avaluar cada cas de sol·licitud d’asil. No sap quan rebrà una resposta i, tot i que no perd l’esperança, sap que les seves possibilitats d’obtenir l’estatus de refugiat s’han reduït a causa dels canvis polítics al seu país. El Malick va abandonar Gàmbia, com molts dels seus compatriotes, cansat de la falta de llibertat, la persecució política, la corrupció i el futur incert a causa de la dictadura de Yahya Jammeh, que era al govern des del 1994. No obstant això, Jammeh va ser apartat del poder el gener d’aquest any, després de perdre les eleccions enfront del candidat opositor Adama Barrow i després de la pressió internacional rebuda davant la seva negativa inicial a acceptar la derrota. Adama Barrow ha promès iniciar una nova era per al país de l’Àfrica occidental i les seves reformes ja han començat.

Encara que el Malick, que ha seguit tot el procés des de la distància, celebra els canvis al seu país, afirma: “És difícil creure que les coses canviïn tan fàcilment. Són molts anys sense llibertat, molts anys de corrupció, i això no pot desaparèixer d’un dia per l’altre”. Després de tots els riscos que ha corregut en el seu camí a Europa, vol tenir l’oportunitat de començar una vida lluny d’un país del qual un dia va decidir escapar i on, ara com ara, no vol tornar. Mentrestant, i després d’un any a Itàlia, haurà de seguir esperant una resposta a la seva sol·licitud d’asil per esbrinar si podrà iniciar una vida a Europa legalment, com a refugiat, o si es veurà obligat a seguir lluitant pel seu futur. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat