La marca Barbie va celebrar el Dia Internacional de la Dona Treballadora fent un homenatge a les dones que han deixat empremta en la nostra societat. Dones que han trencat barreres i, cito textualment, han servit per “inspirar noves generacions de nenes”. En el comunicat asseguren: “Així, amb una creixent preocupació de les mares pel tipus d’icones que segueixen les seves filles, Barbie posa de manifest la importància de comptar amb referents inspiradors i positius”. Curiós, per cert, que la preocupació per les filles sigui només de les mares.

Seguim. Consideren que la marca ha procurat atendre aquestes preocupacions perquè gràcies a la nina-dona sexi, esquelètica, rígida i amb peus diminuts que sempre estan de puntetes i que no l’aguanten dreta perquè només pot posar-se sabates amb taló d’agulla, la Barbie sempre ha pogut desenvolupar diferents rols i professions. “Estem encantades d’il·luminar els models de vida real per recordar a les nenes que poden ser el que elles vulguin”, ha afirmat Lisa McKnight, vicepresidenta sènior i directora general de Barbie.

Per aquest motiu han homenatjat tres dones que han fet història, convertint-les en nines Barbie: Amelia Earhart, la primera pilot que va sobrevolar l’Atlàntic; Frida Kalho, artista; i Katherine Johnson, matemàtica de la NASA que calculava les trajectòries dels primers vols tripulats a l’espai. Per descomptat, els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la bona nova, passant olímpicament del fet que sigui una clara estratègia publicitària disfressada d’activisme feminista.

A part d’aquestes tres dones, Barbie n’han seleccionat catorze més d’actuals perquè diuen que són les inspiradores de les nenes d’avui dia. Cada país ha triat la seva representant i l’ha convertit en nina.

Per exemple, als Estats Units han triat Patty Jenkins, cineasta que s’ha convertit en la primera dona a dirigir una pel·lícula de més de cent milions de dòlars, Wonder Woman. A Austràlia han escollit l’ecologista Bindi Irwin -filla de Steve Irwin, el caçador de cocodrils -, que ha seguit la tasca del seu pare. A França han triat Hélène Darroze, xef amb tres restaurants i dues estrelles Michelin. A Polònia han escollit Martyna Wojciechowska, periodista i presentadora de televisió, escriptora i la segona dona polonesa a escalar els set cims més alts del món. A Itàlia han triat Sara Gama, capitana del Juventus i de la selecció italiana i una promotora important del futbol femení. A la Xina han optat per Yuan Yuan Tan, que és la ballarina principal del ballet de San Francisco.

A Espanya, atenció, Barbie ha triat Vicky Martin Berrocal en tant que empresària de la moda i per haver apostat per l’estil made in Spain. Molt inspirador: una dona que es va fer famosa a les revistes per casar-se amb un torero, sortir amb futbolistes i que després, i és molt lloable, ha muntat una empresa de vestits de flamenca.

La Barbie, des del primer dia, fa més de cinquanta anys, ha perpetuat un estereotip femení antinatural i d’acord amb la mirada masculina, ha fingit avançar-se a l’evolució de la dona quan sempre ha anat a remolc de l’inevitable. Quan ja feia temps que la dona s’havia incorporat al mercat laboral, li va donar ofici a la nina, que semblava una disfressa, convertint-la en metge sexi, veterinària sexi, grangera sexi o xef sexi. Ara busca rols inspiradors i practica l’activisme feminista. I què més. L’únic que transmet aquesta campanya és el que ha volgut fer, des de sempre, el masclisme: convertir les dones en Barbies de merda.