Fa un temps vaig trobar un article de José María Vila per a La Vanguardia on explicava la nostàlgia que sentien molts habitants de Fernando Poo (l’actual illa de Bioko, a Guinea Equatorial) per la Rambla i per Barcelona. El motiu eren els diversos fernandins que hi havien estudiat o s’hi havien desplaçat buscant una vida millor, durant el període en què eren colònia espanyola. En certa mesura, havien creat una comunitat d’antics batxillers africans que havien passat una part de la joventut a casa nostra. L’autor explicava que podia parlar en català amb unes quantes persones de Santa Isabel (ara Malabo), la capital de l’illa. I com l’empremta del seu pas per Barcelona es podia sentir fins i tot en el seu alcalde, que llavors era Abilio Balboa.

Entre els barcelonins d’adopció que esmentava l’article hi havia Teófilo Jorge Dougan Kinson, que sempre va portar amb orgull la seva condició d’antic estudiant a la capital catalana. La seva història la vaig descobrir llegint una entrevista que li va fer l’any 1930 el gran periodista Francesc Madrid, on l’anunciava com el primer advocat africà de la Guinea Espanyola. La notícia es va publicar en diferents diaris de tot l’Estat, un jurista de color era tota una exclusiva en aquella època. Teófilo Jorge tenia llavors 24 anys, però havia arribat a Barcelona 17 anys abans. Era fill de l’empresari del cacau d’origen nigerià Joseph Walter Dougan, l’home que havia fet aixecar la Casa Teodolita, durant anys la millor de Malabo, en honor de la seva primogènita, Teodolita Dougan. La descripció que en feia Francesc Madrid era admirativa: “És alt i elegant. Parla indistintament el castellà, el català, el francès i l’anglès”.

No va ser l’única vegada que Dougan va sortir a la premsa. La revista Estampa va dedicar-li un reportatge de dues pàgines on el descrivia com un àrbitre de l’elegància. Sortia fotografiat passejant pel carrer, a l’Audiència i a la penya que freqüentava. Vestit amb la toga o amb un abric d’estil britànic i barret fort, s’havia convertit en un personatge popular. S’informava que havia estudiat en una acadèmia privada del carrer Casp, després amb els Germans de la Doctrina Cristiana i amb els Escolapis de Terrassa. Era amb caràcter general un barceloní de família acomodada, criat entre les llums de la gran ciutat. Tanmateix, explicava la sorpresa que encara suscitava entre la gent quan passejava pels carrers d’aquella Barcelona. I com fugien d’ell, morts de por, els nens més petits. Tenia una nòvia amb qui pensava casar-se aviat. Mentre preparava la boda, Teófilo Jorge treballava al despatx de l’advocat Eduardo Ibars. I explicava divertit que alguns vianants li deien Xocolate, com ho feien de petit els seus companys d’escola. Precisament, per fer-se respectar per aquests últims va començar a practicar la boxa.

La seva estada a Barcelona es va posar a prova després de fer el batxillerat. El pare va obligar-lo a cursar estudis comercials i tornar a l’Àfrica, a fer-se càrrec durant dos anys de les plantacions familiars. Establert al camp, s’enyorava de les diversions de què podia gaudir aquí. Així, doncs, va tornar i es va llicenciar en dret. Pensava anar-se’n a Fernando Poo a exercir, i somiava arribar a ser el primer diputat guineà al Parlament espanyol. Tanmateix, quan el 1947 va morir el seu pare ell continuava a Europa. La seva filla, Ana María Dougan, també es va llicenciar a Barcelona, l’any 1958. Va ser la primera advocada guineana a casa nostra. En una entrevista que li va fer el conegut periodista Del Arco parlava del seu pare. Com ell, també volia tornar a Bioko, però reconeixia que “a Barcelona mai no se li diu adeu”.