Publicitat
Publicitat

Barrocs, obscurs, místics

L'escola, quan ets adolescent, et predisposa a elegir alguns dels teus futurs artistes favorits, però també pot produir l’efecte contrari. Les causes són diverses i no sempre identificables. En el meu cas, per exemple, l’amor a Rembrandt, Goya o Van Gogh va sorgir a l’escola. Però també situo en aquells anys l’origen d’animadversions perdurables. A l’escola em van ensenyar a odiar Murillo i, per raons diferents, Zurbarán. De Murillo odiava el que el professor, com a elogi, anomenava “l’estil vaporós”: aquells daurats, aquelles boires, aquells angelets. I no podia suportar les seves obres mestres, les Immaculades Concepcions de les estampes.

Amb Zurbarán era una altra cosa. Crec que, en el fons, apreciava la seva grandesa però rebutjava aquell aire tenebrós, aquella tristor essencial que contrastava amb la sensualitat, a cops dura, de Velázquez. Amb el temps vaig ser més generós amb Murillo, sobretot perquè vaig descobrir que al costat de les Immaculades Concepcions hi havia un Murillo que, com si fos un fotògraf avant la lettre, va introduir un cru i poderós realisme pels carrers de la Sevilla barroca pintant amb extraordinària força escenes de la vida quotidiana.

Amb Zurbarán la relació és més tortuosa, potser perquè encara no li puc perdonar la foscor d’aquelles imatges adolescents. Quan, ja adult, vaig anar a una gran exposició sobre Zurbarán, vaig continuar veient foscor i tenebra on els comentaristes parlaven de mística. No aconseguia reconciliar-me amb aquell exèrcit de sants i frares d’un gèlid patetisme malgrat que reconeixia la grandesa de Zurbarán com a pintor. De fet, un pintor excepcional si concentrem l’atenció en una obra única, de la qual va fer sis versions: l’ Agnus Dei. Hi ha, en efecte, una pulsió mística i tràgica en aquesta imatge simbòlica del sacrifici de Crist, i també hi ha una estranya serenitat que contamina la mirada.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT