Bastir un refugi a la intempèrie amb les fulles escampades per terra

En el pròleg al seu llibre Andar tropezando (Libro de Notas, 2009), Suso de Toro inclou, amb el títol de Botella al mar, els fragments del diari d’un escriptor. En la primera entrada, de maig de 2000, a propòsit del centenari de Buñuel (“Quines ganes de marejar els morts”), escriu, com un llampec amb el valor d’una confessió: “Cada dia estem més buits, buits de nosaltres, de tot. I més plens de soroll. Cada dia és més fàcil ser estrella mediàtica i més difícil ser artista. Cada pas és més difícil estar ple d’un mateix, ple del món. O almenys tenir una mica de substància. Aquest és el temps de la gent lleu, incolora, inodora i insípida. El meu puto temps”.

Quan l’he llegit, aquests dies, he recordat un text de Walter Benjamin que m’ha acompanyat tota la vida: Experiència i pobresa, un assaig escrit el 1933 en què el pensador diagnosticava, amb la seva tristesa lúcida, que “una mena de pobresa completament nova s’ha abatut sobre els homes”. Benjamin pensava que s’estava produint, en totes les esferes de la vida, un empobriment de l’experiència i, en això, li semblava reconèixer, premonitòriament (i quanta raó tenia!), la llavor d’una nova forma de barbàrie: “Ens hem convertit en pobres. Hem sacrificat, tros a tros, l’herència de la humanitat i sovint l’hem canviat per la centèsima part del seu valor amb l’objectiu de rebre, en contrapartida, la petita moneda del que és actual. La humanitat es prepara, si cal, per sobreviure a la cultura. I l’essencial és que ho fa rient. Però aquesta rialla té un so bàrbar”. El diagnòstic de Benjamin és demolidor: i el 1933!, l’any en què Hitler accedeix a la cancelleria del Tercer Reich i inaugura, per al segle XX, la normalització institucional de la barbàrie i els assassinats d’innocents en massa. “Sembla que anem cap a això -reblava-, cap a un buidatge absolut de les nostres vides, de nosaltres. Tindrem de tot i estarem plens de no-res”. Els ecos de Benjamin ressonen en Suso de Toro.

Josep Igual ha publicat aquests dies, en la imprescindible i modèlica editorial Afers de València, un dietari meravellós, refinat i subtil. Es titula, amb ressonàncies de Foix, L’incert alberg i és un diari, dia rere dia, de tot el 2011, des de l’1 de gener fins al 31 de desembre. En la primera entrada, Igual convoca una reflexió de 1842 escrita per Henri-Frédéric Amiel, el moralista francès del segle XIX autor del seu mític Journal intime, fet de disset mil pàgines aplegades en dotze volums: “El temps dels grans homes se’n va i arriba l’època del formigueig, de la vida múltiple. Per l’anivellament continu i la divisió del treball, la societat arribarà a ser-ho tot, i l’home no res... L’excepció s’esborrarà. Com un altiplà cada cop menys sinuós, sense contrastos, sense oposicions, monòton, així serà l’aspecte de la societat humana. L’estadística registrarà un progrés creixent i el moralista una decadència gradual; serà el progrés de les coses i la decadència de les ànimes”.

Walter Benjamin, Suso de Toro, Josep Igual. El mateix diagnòstic, que travessa tot el segle XX, en l’escriptura de tres dietaristes lúcids, que no s’amaguen de la seva condició, ni de la del seu temps, i que procuren, amb la força de la paraula, fer-hi front. D’una manera modesta, en tots tres, a través de reflexions escrites, gairebé diríem, a raig. Apressats per una urgència que fa mal perquè s’emporta, amb el pas dels dies, la solidesa dels troncs i les branques, i deixa només el fullam escampat per terra. I tots tres, cadascun a la seva manera, arreplega les fulles de terra i procura, potser inútilment, bastir un refugi precari en plena intempèrie.

Més continguts de