Bhutan: el país de la felicitat

Bhutan: el país de la felicitat

Fins fa poc no hi podien entrar els turistes i ara es requereix un visat molt estricte. Els 750.000 habitants d’aquest petit regne situat a l’Himàlaia, entre el Tibet i l’Índia, agraeixen que la seva Constitució valori més la felicitat mitjana que la riquesa del país

Vaig viatjar a Bhutan, un petit regne de l’Himàlaia, perquè vaig llegir que era el país de la felicitat. També m’atreia el fet que durant molts anys havia sigut un país aïllat i llunyà on no era gens fàcil entrar. Fins al 1999 no hi van autoritzar la televisió ni internet, que estaven prohibits per por que contaminessin els bhutanesos amb idees estrangeres.

Fins aquí tot és prou estimulant, però hi ha un factor que condiciona el viatge a Bhutan: el visat. A diferència del que passa en altres països, el visat l’has de tramitar a través d’una agència i pagues segons els dies que t’hi penses estar. Al veí Nepal, sense anar més lluny, amb un visat de 25 dòlars t’hi pots passar quinze dies. A Bhutan, en canvi, has de pagar entre 200 i 250 dòlars diaris, una quantitat alta que, això sí, inclou cotxe, guia, hotels i àpats. Si hi vas de motxiller, però, és evident que no et surt a compte.

Un país aclaparat per les muntanyes

El vol entre Katmandú i Paro, l’aeroport internacional de Bhutan, és la primera meravella del viatge. Dura una hora i, si fa bo i seus a l’esquerra de l’avió, pots veure desfilar per la finestreta la serralada de l’Himàlaia, una impressionant barrera blanca amb pics de més de 8.000 metres. No és estrany que amb una visió panoràmica tan espectacular el vol se’m fes curt. Al final l’emoció augmenta, ja que l’avió de Drukair, la companyia de Bhutan, inicia un agosarat descens en ziga-zaga cap a la vall de Paro, situada a 2.200 metres d’altitud i amb les muntanyes massa a prop per al meu gust.

El primer que veig és un cel de color blau intens, un aire tan net que em vénen ganes de beure-me’l, uns endreçats camps d’arròs i una terminal de fusta pintada de colors, seguint la tradició bhutanesa. Un gran retrat dels reis i un cartell de “ Welcome to the Gross Happiness Country ” em dóna la benvinguda. Anem bé.

Mentre passo el control de passaports, em fixo en un cartell que avisa que està prohibit fumar a tot el país. No s’hi posen per poc. Un altre informa que la velocitat màxima a totes les carreteres és de 50 per hora i que no es permeten les bosses de plàstic. Per si algú encara en dubtava, queda clar que Bhutan és un país diferent.

El guia i el xofer m’esperen a la sortida, vestits a la manera tradicional, amb una mena de bata elegant, el gho, i mitjons fins al genoll. “Tothom va vestit així a Bhutan -em diu el Kinley, el guia-. És la tradició”. El cotxe és un 4x4 impol·lut, amb els seients recoberts amb brodats daurats i catifes de gespa artificial als peus. Molt ecològic.

Quan sortim a la carretera, em ve al cap el llibre Bhután secreto. M’adono que des que el vaig llegir per primera vegada, als anys setanta, somiava a viatjar a aquest país de les muntanyes. El francès Michel Peissel hi explica que va aconseguir entrar a Bhutan el 1968, després de cinc intents fallits, ja que en aquell temps no admetien estrangers. Quan per fi hi va arribar, amb cartes de recomanació, el rei acabava de prohibir que els seus súbdits portessin vestits i pentinats occidentals.

"Pensem en la mort cinc vegades al dia. Així no la temem i som més feliços"

Esclar que aquell era un Bhutan molt diferent, tancat als estrangers, on no hi havia mapes ni hi circulaven els diners. Robert Boileau Temperton, un estirat capità britànic que hi va arribar el 1838, no en parla amb gaire entusiasme: “Els costums són desagradablement repugnants -escriu-, i el cavaller que deixi que se li acosti algun membre d’aquesta comunitat tan bruta haurà donat mostres de gran coratge”.

Els temps han canviat, per descomptat. Avui Bhutan és un país netíssim, poblat per una gent agradable que sembla que tingui un mecanisme ocult que n’activa el somriure tan bon punt veu un estranger.

La carretera segueix el curs d’un riu que fa giragonses per obrir-se pas entre les muntanyes. De tant en tant, cases amb dibuixos de colors a la façana, una estupa o un pont penjant d’equilibri precari trenquen la monotonia. Prop de Thimbu, la capital, hi ha l’única autopista del país, de només set quilòmetres de llarg. Té dos carrils per banda, hi circulen pocs cotxes i la velocitat màxima continua sent de 50 per hora.

A Bhutan ningú sembla que tingui pressa. Quan passem davant d’un centre comercial, el Kinley em comenta: “Aquí hi ha l’única escala mecànica del país. Molta gent hi ve només per pujar i baixar”. M’ho apunto; si un dia m’avorreixo, ja sé on anar.

Thimbu, la capital

Thimbu apareix com una ciutat plena de verd enmig d’una vall. Hi viuen unes cinquanta mil persones i té carrers tranquils, cases no gaire altes i un estadi vora el riu que em fa pensar en un bon documental del 2003: The other final. Va d’un partit entre les seleccions de Bhutan i de l’illa de Montserrat, al Carib, que es va fer per mostrar l’altra cara del futbol just quan es jugava la final del Mundial del 2002. Tot contrast. Mentre tot el món seguia la gran final, a Thimbu es dilucidava quin era el pitjor equip del món; va guanyar Bhutan per 4 a 0, però els caribenys van al·legar que els havia afectat el mal d’altura.

Al costat de l’estadi, un grup de bhutanesos practiquen el tir amb arc, l’esport nacional de Bhutan, juntament amb el llançament de dards. “Abans els arcs eren de bambú i barats, però ara alguns rics se’ls fan portar dels Estats Units. Són metàl·lics i poden costar més de 2.000 dòlars”, m’informa un espectador.

No gaire lluny hi ha l’oficina de correus, una de les fonts d’ingressos del país, ja que els estrangers hi fan cua per comprar segells. Més enllà, el mercat subratlla l’exotisme, amb els pebrots picants i la carn seca com a productes estrella.

Al peu de les muntanyes pasturen uns animals molt estranys, els taquin, amb cos de vaca i cap de cabra, però el que més crida l’atenció a Thimbu és el dzong, mig monestir mig fortalesa. És una mena de Potala, voltat de camps d’arròs, on els monjos conviuen amb els funcionaris del govern. “Hi ha dzongs per tot el país -m’apunta el Kinley-. Són els edificis més representatius de Bhutan. Il·lustren la importància del budisme en la nostra societat”.

Menjo en un restaurant situat en una primera planta amb vistes a la principal cruïlla de Thimbu. No hi ha semàfor; de fet, no n’hi ha cap en tot Bhutan. Aquí les modernitats no són ben vistes. Diuen que no les necessiten. Al centre de la plaça, un guàrdia amb cara d’avorrit mira d’ordenar un trànsit escàs.

Menjo bé: bolets amb pèsols i pollastre amb patates i bròquil, cuinat a la manera occidental, ja que aquí ho fan tot molt picant, massa. Com a prova de foc, em fan tastar uns xilis amb formatge fos. Uf!, piquen tant que sento que se’m cala foc a la boca i se m’inflen els llavis com a l’Angelina Jolie.

A la sobretaula, parlo amb uns bhutanesos sobre la felicitat. No és una conversa habitual en els viatges, però a Bhutan és gairebé obligada. “La felicitat és un concepte bàsic aquí -em diu un estudiant-. La Constitució diu que la felicitat nacional bruta està per damunt del producte interior brut. És a dir, que la felicitat és més important que l’economia. Això va ser idea del rei anterior, Jigme Singhye Wangchuck, coronat als 18 anys, el 1972. Va ser ell qui va impulsar la reforma perquè Bhutan passés a ser una monarquia parlamentària”.

El rei va abdicar en el seu fill el 2008, però els 750.000 habitants de Bhutan continuen venerant aquest home que va establir unes taules per calcular la felicitat dels seus súbdits i que va fer el possible per eradicar la pobresa del seu regne.

Un altre membre de la taula burxa en les diferències entre orientals i occidentals: “Aquí pensem en la mort almenys cinc vegades al dia. Forma part de la cultura bhutanesa. Si hi pensem sovint, deixem de témer la mort i això ens fa ser més feliços”.

Fa un temps, el primer ministre de Bhutan va declarar: “Si augmenta la riquesa del país, però la gent no és feliç, vol dir que alguna cosa falla”. És per això que els inspectors pregunten periòdicament als bhutanesos si viuen bé, quins ingressos tenen, en què esmercen el temps lliure, si se senten estrangers a casa seva o quin és el seu nivell cultural. Tot plegat ajuda a establir un índex de felicitat i a fer compensacions.

La vall de Punakha

La vall de Punakha és a unes tres hores de Thimbu, sempre que la carretera estigui en bon estat i no hi hagi massa camions. Per anar-hi s’ha de passar per un port de muntanya, el de Dochula, de 3.150 metres.

Als peus de la muntanya hi ha un dzong fundat al segle XVII per un monjo tibetà. És el més antic de Bhutan i alberga un institut budista. El seu nom és Palau del Sentit Profund dels Mantres Secrets, però la gent el coneix com el Simtokha Dzong, la fortalesa sobre la panxa del dimoni, ja que diuen que el monjo fundador va vèncer un dimoni que molestava els que passaven per aquí.

Dalt del coll comença a nevar i em trobo que han tallat la carretera per obres. Em diuen que l’obriran al cap d’una hora. Maleeixo el contratemps i vaig a passejar sota la neu entre les 108 estupes construïdes el 2005 en homenatge als morts en una batalla. Entre els arbres hi ha banderoles tibetanes de colors que semblen jugar amb els flocs de neu. Tot és tan bonic que acabo agraint que hagin tallat la carretera. Deu ser que se m’està encomanant la felicitat made in Bhutan.

Quan per fi obren el pas, els rododendres gegants de l’altra banda de la muntanya em fan pensar en Tintín al Tibet, quan el capità Haddock diu: “Ja m’agradaria tenir uns rodondendres com aquests a Moulinsart”.

Fem revolts i més revolts abans d’iniciar la llarga baixada cap a la idíl·lica vall de Punakha, entapissada de camps d’arròs. Una meravella. El dzong més impressionant del país és just a la confluència de dos rius, el riu Mare i el riu Pare. Se’l coneix com el Palau de la Felicitat, és del segleXVII i l’envolta una muralla. “Les crescudes del riu han destruït parcialment el dzong diverses vegades, l’última el 1994 -m’informa el Kinley-. Però sempre l’han tornat a refer”.

La vida al 'dzong'

Punakha va ser capital de Bhutan durant tres-cents anys, però ara només ho és a l’hivern, quan el govern s’hi trasllada fugint del fred de Thimbu. Hi entro per un pont cobert de fusta que es va endur una riuada i que van reconstruir el 2008, quan es va fer al dzong la cerimònia de coronació dels reis de Bhutan.

Els pelegrins caminen cap al dzong, amb un mocador blanc a les espatlles en senyal de respecte. Als que han baixat de les muntanyes se’ls reconeix pels barrets estrambòtics i la pell cremada. Prop de l’entrada hi ha un estol de monjos joves, juganers, i moltes banderes de colors.

L’aspecte intimidador de fortalesa augmenta en arribar a les costerudes escales de l’entrada. Un cop dalt, hi ha un parell de grans molinets d’oració i pintures que repassen la vida de Buda. A dins s’obre un gran pati ( dochey ), amb un chorten al mig, un Bodhi tree (l’arbre de Buda) i galeries de fusta amb cel·les a banda i banda. És com una petita ciutat tancada entre muralles, immersa en un gran silenci.

Drupka Kunley deia que es podia arribar a la il·luminació a través del sexe

En un racó hi ha un altar dedicat a Tsochen, la reina dels esperits de les serps. La part central l’ocupa una torre ( utse ) de set pisos. En un dels temples sona una música suau i un grup de monjos reciten mantres amb veu monòtona i cavernosa. No m’està permès entrar-hi, però em quedo fora, escoltant. És tan hipnòtic que no m’estranya que alguns monjos arribin a levitar.

A l’últim pati hi ha uns quants temples i monjos que resen. Tot el dzong traspua espiritualitat. Veig en un dels temples una cinquantena de monjos que resen, coberts amb mocadors de color carbassa. Quan li pregunto al guia, assenyalant-lo amb el dit, qui és el monjo que presideix l’acte, em renya. “Sobretot no assenyalis. Aquí a Bhutan és de mala educació”, em diu.

Quan arribo al final del dzong, veig el punt on es troben els dos rius i un jardí ple de fruiters i xicrandes. Sembla el jardí de l’Edèn. A prop, uns monjos nens escolten pel mòbil música de trompetes i tambors tibetans. “ Tashi delek ”, em diuen amb un somriure, i m’ho prenc com una benedicció i un desig de felicitat.

A la mateixa vall de Punakha hi ha un monestir dedicat al lama Drupka Kunley (1455-1529), conegut com el Boig Diví, o el Monjo Lasciu. Va ser ell qui va portar el budisme tibetà a Bhutan. Deia que es podia arribar a la il·luminació a través del sexe, i es vantava d’haver fet l’amor amb moltes dones. Conten que un dia li van regalar un braçalet i, rient, se’l va posar al penis.

En el camí cap al monestir, ple de pelegrins a la recerca de la fertilitat, hi ha unes quantes cases amb penis gegants dibuixats a la façana. De fet, n’hi ha per tot Bhutan. “No pensem que sigui una cosa obscena -m’aclareix el Kinley-. Ho veiem com una benedicció que porta sort a la gent de la casa”.

Arribo al monestir, situat dalt d’un turó, caminant entre camps d’arròs. Al cim hi ha el temple, amb molinets d’oració que fan girar els pelegrins. Al camp del costat, a prop de les cel·les, onegen centenars de banderes de colors en un ambient de festa.

De baixada, de tornada a la plana, em trobo uns bhutanesos que juguen a dards. Són uns dards grans i pesants que llencen amb traça a gran distància. Més enllà, n’hi ha que practiquen el tir amb arc, amb la diana a més d’un centenar de metres. Tots van vestits amb el gho i fan cara de felicitat.

Èxtasi al Niu del Tigre

Abans de pujar al Niu del Tigre, el monestir més famós de Bhutan, visito el dzong de Paro. De nou la sensació de fortalesa, d’espai a part del món. Li compro a un monjo un dorji jadram, un amulet que em diu que em permetrà salvar 80.000 obstacles. No està gens malament per només 100 ngultrum, l’equivalent a un euro i mig.

Ha nevat, fa fred i tinc mal de coll, però no pateixo: tinc l’amulet a la butxaca. El camí cap al Niu del Tigre fa pujada i el paisatge està tot blanc, el color de la purificació, el color de Tintín al Tibet. Des de baix, es veu el monestir penjat de les roques, a 3.200 metres d’altitud. Espectacular niu d’àguiles.

Camino primer pel bosc i després per una zona desarbrada. A cada revolt el monestir es veu més a prop, però m’ataca el mal d’altura i em costa pujar. Vaig a poc a poc, amb l’amulet a la mà. En un dels miradors hi ha una cafeteria amb una estufa. M’escalfo mentre hi prenc un te molt carregat de sucre per agafar forces. Un monjo em veu cansat i em diu: “Si pateixes, et purifiques. Per això van fer el monestir tan amunt, perquè no sigui fàcil arribar-hi”.

El monestir és del segle XVII, però es va cremar el 1998 i el van reconstruir. Segons la llegenda, en aquestes roques hi vivia un dimoni que tenia forma de tigre, però un monjo que va anar a meditar en una cova de la muntanya va aconseguir foragitar-lo. En l’últim tram del camí, una baixada en ziga-zaga em porta fins al barranc que hi ha just al davant del monestir. Ara només falta pujar l’últim tram d’escales. Un cop dalt, la foscor de les coves amb figures de Buda il·luminades amb espelmes, l’olor de l’encens i els monjos que resen se sumen a la vista meravellosa de la vall. La felicitat deu ser molt semblant a això, penso.

Més continguts de

El + vist

El + comentat