Hi ha una regió a l’est de Bolívia, la Chiquitania, que té ben poc a veure amb la resta del país. És al departament de Santa Cruz, per sota dels cinc-cents metres d’altura, i compta amb un clima que, a diferència del que passa a l’altiplà, no és gens fred. En aquesta terra de vegetació exuberant hi ha algunes de les esglésies més boniques d’Amèrica: les missions fundades al segle XVIII per uns jesuïtes que van voler atreure la població indígena per mitjà de l’agricultura i la música. La tradició s’ha mantingut al llarg del temps i encara avui és una delícia assistir en aquestes esglésies a uns originals concerts de música barroca.

Quan els conqueridors espanyols hi van arribar, al segle XVI, van batejar els indis de la regió amb el nom de chiquitos, tot i que no eren precisament petits. De tota manera, d’aquí ve el nom de la Chiquitania. Entre el 1691 i el 1780 els jesuïtes hi van fundar onze reduccions, poblats autosuficients que tenien el propòsit d’evangelitzar la regió. Les missions van entrar en decadència després de l’expulsió dels jesuïtes, a partir del 1767, tal com mostra la pel·lícula La missió (1986), però tenim la sort que les de la província de Santa Cruz, Patrimoni de la Humanitat des del 1990, s’han restaurat i es conserven la mar de bé.

Santa Cruz de la Sierra.

La primera vegada que vaig aterrar a l’aeroport de Santa Cruz de la Sierra, procedent de La Paz, em va sorprendre la gran quantitat de palmeres. Eren tot un contrast amb les muntanyes pelades de l’altiplà. De camí cap a l’hotel, vaig confirmar que la regió de Santa Cruz té ben poques coses en comú amb la resta del país. Hi fa calor, la vegetació és tropical i les muntanyes queden lluny.

Santa Cruz és una ciutat curiosa urbanísticament, perquè està dissenyada segons anelles que parteixen del centre: primera anella, segona anella, etcètera. Vista sobre el mapa, té l’aspecte d’un immens estadi de futbol on l’antiga quadrícula colonial seria el terreny de joc. Per orientar-s’hi va bé la referència del Crist Redemptor, una estàtua que presideix una rotonda on es manifesten de tant en tant els que demanen l’autonomia per al departament.

Una de les primeres coses que hi vaig aprendre va ser que la gastronomia de Santa Cruz necessitava un diccionari propi, perquè entre els plats típics hi ha el majao, el locro, el zonzo i el cuñape. El primer és una mena d’arròs a la cubana fet amb arròs, carn seca de vedella, rodanxes de plàtan fregit i un ou ferrat al capdamunt. El segon és una sopa amb arròs i carn seca i el tercer es fa a base de iuca amb formatge o carn seca. El cuñape, per acabar la llista, es fa amb formatge blanc, farina de iuca, ous, sal i llet. Hi ha uns quants plats més, esclar, però confesso que no me’ls vaig aprendre tots.

Assegut en una terrassa ombrejada de la cèntrica Plaza 24 de Septiembre, prop de la catedral i voltat d’alguns desvagats i de venedors ambulants, vaig saber que els habitants de Santa Cruz són coneguts com a cambas i els de La Paz com a collas. Entre La Paz i Santa Cruz hi ha uns nou-cents quilòmetres per carretera; la distància és gran, però tenint en compte la manera de ser diferent de cambas i collas, podria ser que la mental fos fins i tot encara més gran.

La missió de San Javier

Vaig trigar unes quatre hores, amb un autobús que gemegava per pistes polsegoses, per arribar des de Santa Cruz fins a San Javier, on hi ha la primera de les missions que volia visitar. El poble, de senzilles cases de tova, és bonic i tranquil, amb gent acollidora i gallines que corren pels carrers, però el que em va deixar bocabadat va ser l’espectacular església del segle XVIII.

“El 1691 els jesuïtes van construir una primera església a San Javier -em va explicar Magno Cornelio, l’erudit local- però la van canviar de lloc passats uns anys. La que ara veus la va fer el jesuïta suís Martin Schmid entre 1749 i 1752. Va ser ell qui va crear l’estil entre barroc i amerindi que caracteritza les missions de la Chiquitania”.

Em va cridar l’atenció que l’església de San Javier, amb teulada a dues aigües, columnes salomòniques i dibuixos a les parets, tingués un aire com de xalet suís enriquit amb elements barrocs. L’interior, dividit en tres naus i amb molta fusta, transmetia una sensació de senzilla elegància. Igual que el petit claustre, amb un campanar de fusta, i els tallers i les escoles dels voltants.

“Els jesuïtes van ensenyar als indis noves maneres de conrear la terra, i també a construir instruments musicals i a tocar música”, va afegir el Magno Cornelio. “El 1767 els jesuïtes van ser expulsats pel rei Carles III i ja no hi van tornar, però el poble es va encarregar de conservar les esglésies i la tradició musical”.

Des que va arribar a la Chiquitania, el pare Martin Schmid es va adonar que els indis tenien una gran facilitat per la música. Per això va fundar escoles on, per mitjà de la música, els atreia cap al cristianisme i la civilització europea. “Ensenyem a la gent a tocar, a cantar i a ballar -va escriure- perquè es desfacin dels costums primitius i siguin persones civilitzades predisposades al cristianisme. Aquesta és la meva feina a les missions de la Chiquitania”.

Un ritual atàvic

Després de visitar l’església de San Javier vaig caminar amb el Magno Cornelio cap als afores del poble, fins a un lloc anomenat Las Piedras de los Apóstoles, un petit turó on hi ha unes grans roques escampades que fan pensar en rituals pagans. Allà em van sortir a rebre les mamas, unes índies velles i esdentegades, vestides amb túnica blanca, un somriure i un barret de palla decorat amb colors vius.

De sobte, tenia la sensació d’haver retrocedit en el temps, com si hagués anat a parar a la Chiquitania prèvia a la conquesta. Les mamas em van abraçar, com si fóssim amics de tota la vida, mentre els músics del poble anaven tocant una alegre música de festa.

A dalt del turó, en l’espai que quedava entre les roques, un grup de ballarins van iniciar la dansa que ballen normalment per la festivitat de Sant Pere i Sant Pau, el 29 i 30 de juny. Anaven guarnits amb màscares, cascavells a les cames i plomes al cap. “En l’antic idioma indígena, el bésiro, aquest ritual s’anomena yaritux, paraula que vol dir turó ”, em va il·lustrar el Magno Cornelio. “D’aquí ve el nom que reben els ballarins locals, els yarituses ”.

“Aquesta dansa té més de tres-cents anys”, va afegir. “La feien els indis piñocas, una ètnia ja extingida, per cridar l’atenció d’un déu anomenat piyo, que tenia aspecte de nyandú [l’estruç americà] i a qui atribuïen l’abundància de caça i pesca. És per això que els yarituses porten plomes al cap. L’arrel de la dansa és anterior a l’arribada dels jesuïtes”.

Quan van acabar el ritual, els indis van anar en processó fins a l’església de San Javier per assistir a missa. La festa, amb aquesta fusió, mostrava fins a quin punt els antics costums pagans havien sigut assimilats per l’Església per instal·lar-se en el sincretisme.

Resurrecció

Durant els dies que vaig passar a la Chiquitania vaig ser testimoni de dues coses que em van commoure: l’amor que tenen els locals per les seves missions i la gran afició que senten per la música.

Però, més enllà de les missions, la regió de la Chiquitania té uns paisatges que valen molt la pena. En el meu viatge amb autobús cap a Concepción, una altra de les missions destacades, la llum càlida de la posta ressaltava el perfil del preciós paisatge de suaus turons, ple de verd, amb moltes palmeres i bassals convertits en abeuradors de ramats. De tant en tant, l’esclat groc de les grans flors de l’arbre anomenat tajibo afegien un plus de màgia al paisatge.

La missió de Concepción va ser fundada el 1708, però l’església actual la va fer el pare Martin Schmid en un emplaçament diferent d’on és ara. L’estil és semblant al de la San Javier, amb la característica teulada a dues aigües, però compta amb una façana més decorada, un retaule amb daurats i un alt campanar de fusta. Les cases de tova del poble semblen envoltar-la per protegir un tresor que desafia el pas del temps.

Hi ha moments en què, de tan llampants, es diria que les esglésies de la Chiquitania han tingut una existència plàcida. Res més lluny de la realitat. Després de l’expulsió dels jesuïtes, el 1767, van caure en una llarga decadència i no van revifar fins al 1972, quan un altre jesuïta suís, l’arquitecte Hans Roth, se’n va enamorar i va començar a restaurar-les.

“Va arribar en principi per a una estada de només sis mesos -em va explicar el Magno Cornelio-, però es va entusiasmar amb la restauració i quan els seus superiors li van dir que havia de tornar a Europa va optar per desobeir-los, sortir de l’orde i quedar-se a Bolívia. Seguint l’esperit del pare Martin Schmid, va implicar els indis de la regió en l’afició per la música i la restauració fundant escoles de fusteria i ebenisteria. Va fer una feinada impressionant que, d’alguna manera, va ressuscitar les esglésies”.

El restaurador Hans Roth

Al Museo Misional de Concepción, instal·lat a la casa on el 1926 va néixer el dictador Hugo Banzer, hi vaig conèixer Milton Villavicencio, un ebenista restaurador que va ser durant vint-i-tres anys ajudant de Hans Roth, l’arquitecte suís que va impulsar la restauració de les esglésies de la Chiquitania.

“Jo tenia setze anys quan vaig començar a treballar amb Hans Roth”, em va dir. “Amb ell vaig aprendre ebenisteria per poder restaurar les esglésies. Va arribar aquí com un jesuïta, però quan va deixar l’orde es va casar amb una infermera alemanya, Doña Heidi, i van tenir un fill que ara viu a Santa Cruz. Hans Roth va morir de càncer el 1999. Fumava molt, jo sempre li deia que massa, que no podia ser bo”.

“Quan Hans Roth va arribar -va continuar el Milton- les esglésies de Concepción, San Rafael i San Miguel estaven destrossades. Ell ho va fer tot per restaurar-les, procurant ser sempre fidel a les esglésies originals. Sota la calç vam trobar pintures fetes amb materials naturals, que vam recuperar”.

En la seva exhaustiva recerca, Hans Roth també va trobar moltes partitures a la sagristia de l’església de San Rafael. També a Santa Ana, on les havien doblegat per fer-les servir per forrar llibres. “Hans Roth s’emocionava quan les trobava”, va recordar Milton Villavicencio. “En total va trobar més de quatre mil fulls de música, una barbaritat. Ara, després de restaurar-los, els guardem a l’arxiu de l’església de Concepción, perquè constitueixen un important arxiu de música barroca. Són documents fonamentals per al festival de música, que se celebra cada primavera. El llibre més vell que es conserva és del 1737, i té la firma del pare Schmid”.

Una música excelsa

Assistir a un concert en alguna de les esglésies de la Chiquitania fa posar la pell de gallina, tant pel marc majestuós de les esglésies com per la mestria dels músics de la regió. Cada any, entre els mesos d’abril i maig, s’hi celebra el Festival Internacional de Música Barroca de la Chiquitania, auspiciat per Hans Roth a partir del 1996, però jo vaig tenir la sort d’assistir, fora del festival, a un concert de l’orquestra i el cor de San Rafael, amb un grup de nens d’entre deu i divuit anys que tocaven els violins i els violoncels com àngels.

Emocionava, certament, sentir-los tocar peces de compositors locals que deixaven clar que la música forma part de l’ànima de la Chiquitania. El jesuïta Martin Schmid va ser el responsable d’aquesta florida, perquè sentia una gran afició per la música i va convidar alguns compositors barrocs a visitar la regió, entre ells l’italià Domenico Zipoli, que s’hi va quedar uns quants anys.

“Els meus superiors m’han ordenat que he d’introduir la música en aquestes missions”, va escriure Martin Schmid en una carta el 1744. “Tots els pobles tenen el seu orgue, molts violins i flautes fetes de fusta de cedre, clavicordis, espinetes, arpes, trompetes… Aquests indis són músics nats. Amb els seus cants i la música que toquen lloen cada dia el Senyor i li donen les gràcies. Podrien tocar en qualsevol ciutat i església, i seria una gran sorpresa”.

Cinquanta anys després de l’expulsió dels jesuïtes, al començament del segle XIX, el viatger francès Alcides d’Orbigny va visitar la Chiquitania i va deixar escrit que en cap altre lloc d’Amèrica havia pogut escoltar una música tan excelsa. Els mestres jesuïtes ja no hi eren, però els indis havien conservat intacte el seu amor per la música.

Lutiers a la selva

Els jesuïtes també van ensenyar a la població indígena a treballar la terra i a fer instruments musicals, com ara violins, clavicordis i arpes, en una tradició que es manté encara avui.

A Concepción vaig poder veure algunes de les partitures antigues recuperades per Hans Roth, i també vaig visitar un taller d’instruments musicals hereu de la tradició musical de la regió. Entre taulons de fusta i encenalls, una concertista colombiana anomenada Mónica em va confessar que l’emocionava haver viatjat fins allà. “La pervivència de la música barroca a la Chiquitania és única al món”, em va dir amb els ulls espurnejants d’il·lusió. “He vingut per estar-m’hi dos mesos, per imbuir-me de l’esperit d’aquesta terra”.

Quan va arribar a la Chiquitania, el pare Martin Schmid es va esforçar per atreure els indis nòmades que vivien a la selva, exposats als traficants d’esclaus portuguesos. Els indis cristianitzats que hi va enviar van tornar al cap de dos mesos amb un centenar d’indis no batejats. Estaven atemorits, però la primera cosa que va fer Schmid va ser donar-los roba i menjar i portar-los a l’església, on els van cantar cançons i els van tocar música. Al cap de pocs dies, segons explica, gràcies a la música ja s’havien adaptat a la vida de la missió.

Les altres missions de la Chiquitania -Santa Ana, San José, San Rafael i San Miguel- tenen totes esglésies restaurades, amb el característic estil suís-amerindi del pare Schmid. Els locals, amb l’ajuda d’alguns monjos franciscans, s’esforcen per mantenir-les, però del projecte utòpic de les reduccionsja no en queda res.

La penúltima missió que vaig visitar va ser la de San Rafael, fundada el 1696. La María, la noia que em feia de guia, em va fer fixar en el ric altar barroc i les magnífiques pintures que la diferenciaven de les altres. Després va afegir que havien hagut de treure un angelet daurat que hi havia prop de la trona perquè la gent el tocava quan hi passava i alguns n’arrencaven fins i tot capes d’or.

En l’última missió, la de San Ignacio, vaig sentir que tornava a esclatar l’esplendor del barroc de la Chiquitania. L’església data del 1748 i és a prop del riu Paragúa, just on comença el Parc Nacional Noel Kempff Mercado, que compta amb paisatges espectaculars com el de la cascada Arco Iris. Està voltada d’una vegetació exuberant que em va fer pensar en algunes escenes de La missió, la pel·lícula de Roland Joffé que el 1986 va portar a la gran pantalla la història d’aquestes missions, amb Jeremy Irons i Liam Neeson en el paper de jesuïtes i Robert De Niro en el del capità que els ajuda a lluitar contra els opressors. Eren uns altres temps, esclar.