El gran carnaval

“Bons catalans”

"Pensem en com hem arribat a aquests penosos episodis de confrontació civil -per sort, de baixa intensitat- entre bons i dolents"

Fa pocs dies, el gran Josep Maria Pou va recollir el premi Català de l’Any. Aquell mateix vespre es va saber que el president Quim Torra havia nomenat els membres definitius del nou govern català. Després que Torra l’acompanyés a l’escenari, Pou va agrair el guardó al públic assistent i a les persones que el van votar, i va voler ser molt sincer en destacar que al llarg dels últims temps ha sentit i llegit coses que li han fet pensar que potser era un mal català. Es referia a donar a entendre que qui no és independentista és un mal català. Va quedar menys clar a qui atribuïa aquesta desconsideració. Si es referia a l’àmbit institucional (allà present), a l’articulisme i tertulianisme o a un àmbit expressiu més arrauxat com són les xarxes socials i similars.

No crec que l’actor, per molts disbarats que hagi llegit i sentit, s’hagi sentit en el fons un mal català. És una persona extremadament intel·ligent, amb conviccions sòlides. No crec que les paraules d’un grapat d’intransigents hiperventilats en articles de premsa i missatges de Twitter hagin sigut suficients per aconseguir la reacció narrada. Pou, és evident, no s’ha sentit mai un mal català ni té intenció de fer-ho, però es va permetre una llicència poètica en forma de toc d’alerta, de picada de cresta, d’estirada d’orelles. Va bé que de tant en tant hi hagi personatges públics que se signifiquin d’aquesta manera. I és que les persones adultes, amb un mínim de formació cultural i intel·lectual, aquesta mena de distincions no les fan. No utilitzen la paraula espanyol ni català de manera despectiva ni afany generalitzador. Ni tampoc conceptes tan ridículs com botifler o traïdor per referir-se a les conviccions polítiques i/o nacionals de ningú. Hi ha persones que senten la necessitat imperiosa d’utilitzar-los, per exemple, per retreure a Pou que no aprofités el seu discurs per criticar l’existència de presos polítics o que no portés cap guarniment groc a la seva vestimenta.

Són els hiperventilats, personatges en permanent ebullició, refractaris a tota mostra de matís i sobretot d’autocrítica. Si jo fos contrari a la independència, per exemple, ni em passaria pel cap dedicar-me a fer ràtzies per retirar llaços grocs de la via pública. Ni tampoc creus grogues de la platja. És un escàndol que hi hagi polítics i activistes en presó preventiva incomprensible, i tots tenim el dret d’expressar el descontentament de la manera cívica i respectuosa que ens sembli convenient. He estat en unes quantes manifestacions de suport als presos. He seguit la marxa, he escoltat els parlaments, he aplaudit. No he sentit la necessitat de lluir cap llaç groc ni de posar-me cap bufanda groga. Si em donessin un premi d’important repercussió pública no sé què diria, ni si tindria la pulsió d’expressar l’enuig que sento.

En general, és evident que s’exagera la importància dels hiperventilats. Les operacions de boicot -contra Serrat, contra Évole, contra Pou- acostumen a ser quatre tuits mal comptats que algú decideix magnificar perquè així hi hagi “notícia”. També és veritat que, segons expliquen els que en saben, Carles Puigdemont no va convocar aquelles famoses eleccions per culpa de la reacció irada d’uns quants a les xarxes socials. Són actituds, aquestes descrites, que poden entendre’s per la gravetat del moment que vivim, per la profunda i comprensible repulsió que tants sentim pel partit que governa Espanya i pels seus acòlits bavosos. Assumim, però, la part de culpa que tenim en aquesta categorització a què es referia Pou. Pensem en com hem arribat a aquests penosos episodis de confrontació civil -per sort, de baixa intensitat- entre bons i dolents, que siguin catalans o no és el menys important, com si fos un western de sèrie B, a platges, places de la vila i carrers guarnits amb llaços i creus grogues. Un estadi, per cert, que fa temps que és el somni humit dels partits que he anomenat fa molt poques línies.

Etiquetes

Més continguts de