L’enciclopedista gràfic de la realitat

REPORTATGE

Bruce Davidson: L’enciclopedista gràfic de la realitat

Crònica de la trobada a Nova York amb un dels grans fotògrafs documentalistes del segle XX, autor de sèries mítiques com ‘East 100th Street’ i ‘El circ’. Als 86 anys, Bruce Davidson encara està actiu i continua fent fotografies i preparant llibres

L’enciclopedista gràfic de la realitat
FOTOS: BRUCE DAVIDSON / TEXT: PERE ANTONI PONS

U n nan trist, amb la cara pintada de pallasso, està dret al costat d’una inhòspita carpa de circ mentre fuma i aguanta un ram de flors pansides. Una parella de policies -corpulents, nord-americans, blancs- flanquegen una dona negra que es manifesta a favor dels drets civils i se l’emporten de mala manera -un dels policies no només l’agafa del canell i l’hi estreny sinó que l’hi doblega, amb ràbia-. Una colla d’adolescents xulescos -cabell engominat, ulleres de sol, cigarreta a la boca- caminen amb actitud desimbolta i desafiadora però no aconsegueixen dissimular com són de joves i vulnerables. Una dona vella i vídua -va vestida de negre- s’aixeca amb penes i treballs d’un banc d’un parc de París mentre al seu costat una parella d’enamorats joves s’abracen i es besen.

Són els protagonistes de quatre imatges que resultaran familiars a qualsevol aficionat a la fotografia. Són quatre de les fotografies més icòniques de Bruce Davidson, un dels noms cabdals del fotoperiodisme nord-americà -i mundial- del segle XX.

Als seus vuitanta-sis anys, el senyor Davidson és un home educat i venerable a qui ja li pesen les xacres de l’edat però que, així i tot, encara passa gust de parlar dels milers de fotografies que ha fet al llarg d’una trajectòria llarga i plena de reconeixements. Quan el visito a l’espaiós apartament de l’Upper West Side de Nova York on viu des de fa cinquanta anys amb la seva esposa de sempre, Davidson acaba de tornar de passar les vacances a Martha’s Vineyard. Han estat sis setmanes, m’explica, en què no ha fet res més que estar amb la família: té dues filles i quatre nets que viuen a Seattle i bàsicament es poden veure a l’estiu.

En moltes parets de l’apartament hi ha penjades fotos seves. Una de recent, en un blanc i negre pletòric, és d’un arbre enorme i majestuós. “Aquest arbre té com a mínim quatre segles -diu-. És a Martha’s Vineyard i fa uns anys el fotografiava sovint. Em llevava molt dematí, esperava el moment en què ja començava a sortir el sol però encara hi havia una mica de boira i clic, feia la fotografia. Fins que un dia hi vaig passar pel costat i vaig notar que alguna cosa havia canviat. Al cap de poc vaig descobrir que havien fet postals amb la imatge de l’arbre. Eren postals tècnicament perfectes. No l’he tornat a fotografiar mai més. Han convertit el meu arbre espiritual -s’exclama- en un producte del màrqueting massiu”.

“A Magnum em suggerien temes, però no m’imposaren una estètica”

Davidson ha desenvolupat tota la seva trajectòria professional -com a membre de l’Agència Magnum i col·laborant en publicacions com el diari The New York Times i les revistes Life i Esquire, entre moltes altres- en una època en què fer una foto era un acte encara insòlit i de resultats especials. Per això, li pregunto quina opinió li mereix la sobreabundància visual que avui ho inunda tot, el fet que tothom qui té un telèfon mòbil a mà pugui fer tantes fotografies com li vingui de gust i mostrar-les quan i com li vingui de gust a milers o milions de persones. La resposta de Davidson és contundent, però no traspua amargor ni tampoc la nostàlgia indignada i una mica superbiosa de qui està ressentit amb un món que ja no és el seu. “Es poden fer unes fotografies tan bones amb el mòbil que fer fotos s’ha convertit en rutinari. Sovint ja no hi ha passió, a l’hora de fer fotos. I la carrera d’un fotògraf es basa en una passió i un esforç sostinguts per intentar fer bones fotos. Perseverar, en aquest sentit, és important. A la meva edat, jo encara estic buscant la imatge”, diu emfatitzant l’article determinat.

Tenint en compte la quantitat de fotografies memorables que porten la seva signatura, estic temptat de pensar si el que acaba de dir el senyor Davidson no és falsa modèstia. Els millors creadors, però, es distingeixen per defugir el cofoisme i per pensar que sempre poden fer-ho més bé. No és falsa modèstia, doncs. És l’ambició autèntica, que no se sadolla mai. No és casual que Davidson, lluny de conformar-se amb una jubilació daurada de vella glòria, encara tingui projectes en marxa. Ara mateix està preparant un llibre per a la prestigiosa editorial Steidl, que segurament es titularà Unseen [Mai vist] i es publicarà l’any vinent, en el qual recopilarà fotos que no s’han publicat mai abans.

Traspassar els límits de la pròpia vida

Nat a Oak Park (un suburbi de Chicago, a l’estat d’Illinois) el 5 de setembre de 1933, Bruce Davidson es va començar a interessar per la fotografia quan era un adolescent. La seva família, jueva d’orígens polonesos, va incentivar-li la vocació. Aviat li van regalar una càmera i, un cop enllestits els estudis i el servei militar, va treballar un temps com a fotògraf freelance. Tot va canviar quan va conèixer Henri-Cartier Bresson. Era el 1957, aleshores el fotògraf francès ja feia temps que era considerat un mestre de la fotografia moderna i Davidson l’admirava amb devoció. Davidson només tenia vint-i-quatre anys, però a Cartier-Bresson li agradaren les fotos que li va ensenyar. I el va fitxar per a Magnum Photos, l’agència que el francès havia fundat amb Robert Capa, David Chim Seymour i uns quants col·legues més l’any 1947 per tal de prestigiar el fotoperiodisme i defensar els drets laborals i creatius dels que el practicaven.

“Cartier-Bresson era un individu molt recte -recorda Davidson-. Sempre intentava ser molt respectuós. I sempre estava a punt. Quan eres amb ell, sempre tenies la impressió que en qualsevol moment podia preparar la càmera i fer una fotografia. Tot i que no sempre he seguit els seus consells i les seves lliçons, era un gran home i va ser un gran mestre”. Sobre l’Agència Magnum, Davidson només té, igualment, bones paraules. Amb tot, deixa clar que ell sempre va anar per lliure. “Em suggeriren temes, però mai no m’imposaren una estètica. Soc un llop solitari”, diu.

Ha estat un llop solitari, però, que sempre ha tingut un interès genuí -humanísticament implicat i sociopolíticament compromès- pels altres. En especial, per aquells que no eren com ell i que no tenien res a veure amb el seu món.

La importància de les sèries llargues

Davidson és autor d’algunes de les sèries fotogràfiques més memorables de la fotografia nord-americana moderna. Totes elles tenen en comú el fet d’abordar un tema concret -un espai, un moviment socioideològic o uns personatges- i seguir-lo durant uns mesos o, fins i tot, uns anys. És un mètode que confereix a les fotos una dimensió íntima molt genuïna però, també, una dimensió de lúcid i perdurable document sociològic. Li pregunto per què era important per a ell treballar un tema durant un període llarg de temps. “Així podia conèixer bé el tema, apreciar la gent a qui fotografiava, veure com canviaven i, sovint, canviar jo també amb ells. La intensitat i la vitalitat de la vida que passa -conclou-és important”.

“La meva vida ha estat com si hagués llegit una enciclopèdia de la realitat”

Vet aquí un selecte cànon de les millors i més populars sèries de Davidson, moltes de les quals han pres forma de llibre i s’han mostrat en exposicions en els grans museus del món, entre ells el MoMA (una catorzena de vegades) i l’Art Institute of Chicago.

- Els Wall, del 1955, se centra en un vell matrimoni d’un petit poble rural d’Arizona. Són fotos d’un blanc i negre greu però sobri, que ens mostren el dia a dia de la parella: la decrepitud i l’isolament, però també la lleialtat, la perseverança i la tendresa. Fan pensar en les pel·lícules més humanistes de John Ford, El raïm de la ira o Q ue verda era la meva vall!

- La vídua de Montmartre, del 1956, està protagonitzada per la vídua d’un pintor francès de segona fila que viu envoltada d’objectes artístics i sumptuosos en un pis lúgubre i massa gran per a ella sola. Més poètiques i fantasmagòriques que les d’ Els Wall, les fotos d’aquesta sèrie mostren la protagonista fent vida a casa i passejant pels carrers i els parcs de París. Xacrosa, la dona encara vesteix amb elegància, i l’espectador té la impressió que, a pesar de tot, es nega a abandonar-se. Hi ha una foto, d’un tenebrisme quasi barroc, en què se la veu col·locant un ramet de flors dins un gerro de vidre amb les mans deformades per l’artritis. És com si el fotògraf ens digués: tan fràgil i fugissera, de la bellesa se n’ha de tenir cura fins al final.

- El circ, del 1958, mostra el dia a dia d’un circ, però si la sèrie és recordada i valorada és, principalment, per les fotografies que tenen com a protagonista Jimmy Armstrong, el nan de la tropa circense a qui veiem com a part de l’espectacle -disfressat, amb la cara pintada- però que Davidson ens descobreix, també, en la seva dimensió més despullada i humana. Fent saltar pels aires els prejudicis i les percepcions cruels i superficials d’una societat que aleshores quan veia un home o una dona petits només hi detectaven una aberració de la naturalesa, Davidson ens mostra Jimmy Armstrong com un ésser marginat i desvalgut, però resistent i noble. Tot i que Armstrong ho té tot en contra per fer-se respectar en un món que l’explota i el menysprea, Davidson el capta irradiant una dignitat melancòlica però indestructible.

- Banda de Brooklyn, de 1959, és el resultat de seguir durant onze mesos la quotidianitat d’una banda de joves i adolescents de Brooklyn, anomenats The Jokers, que feien vida al carrer i que es mostren davant la càmera de totes les maneres i amb totes les actituds. Davidson se’n va guanyar la confiança i va retratar-los burletes, entremaliats, rebels, afectuosos i, sovint, amb un aire tràgic. Seixanta anys després d’haver estat fetes, és impossible que l’espectador miri aquestes fotos i no pensi què se’n degué fer, d’aquells nois, i que no es pregunti com acabaren.

- Temps de canvis: fotografies dels drets civils, la sèrie -o, més ben dit, les sèries- de fotografies que Davidson va fer del moviment a favor dels drets civils dels negres nord-americans, entre els anys 1961 i 1965, constitueix un dels documents gràfics més complets, espantosos i emocionants d’aquella època de convulsions i de lluites. Tot va començar quan el maig del 1961 el fotògraf va unir-se a un grup de Freedom Riders [Viatgers de la Llibertat] que anaren en autobús des de Montgomery, Alabama, fins a Jackson, Mississipí, per obligar els estats del sud a obeir d’una vegada per totes les lleis del govern federal que posaven fi a la segregació en els viatges interestatals en autobús. Va ser el primer de molts reportatges sobre la lluita dels negres nord-americans pels seus drets. Davidson acabaria fotografiant de tot: des d’un míting de Malcolm X fins a una trobada del Ku Klux Klan, passant per agressions de la policia i la mítica marxa de Selma, encapçalada per Martin Luther King.

Molts anys després d’aquelles experiències i d’aquelles fotos -d’un vigor documental electritzat per la urgència informativa i d’una precisió i una força estètiques que esgarrifen i commouen-, Davidson encara recorda com tot plegat li va canviar la vida: “Vaig sortir dels límits de la meva vida de noiet blanc. Vaig veure coses horribles que per força em van sensibilitzar amb les injustícies patides per una gent que per a mi eren invisibles”.

Sempre la realitat

Com descriuria, pregunto a Davidson, la relació que, com a fotògraf, ha mantingut amb la realitat? S’ho pensa: “La meva vida ha estat com si hagués llegit una Enciclopèdia Britànica de la realitat”. La frase és magnífica. I exacta.

A part de les ja esmentades, hi ha més sèries, també conegudes i importants: la titulada Anglaterra/Escòcia, de 1960, una exploració de les societats anglesa i escocesa; la sèrie que va fer durant el rodatge de la pel·lícula The Misfits, dirigida per John Huston, amb guió d’Arthur Miller i interpretada per Clark Gable, Marilyn Monroe i Montgomery Clift; la titulada Subway, en color, sobre la fauna humana i les situacions de tota mena que et trobaves en el perillosíssim (és del 1980) metro de Nova York...

A principis dels 70, Davidson treballava en un documental sobre l’escriptor jueu Isaac Bashevis Singer. Sovint quedaven a la Cafeteria Garden, del Lower East Side, que era freqüentada per molts jueus que havien fugit d’Europa i s’havien salvat per poc de l’extermini nazi. Mentre escoltava les seves històries tràgiques, Davidson -jueu com ells- els retratava, commogut.

Un altre projecte, del qual Davidson em parla amb un somriure, és un que va fer sobre paisatges i símbols típics de Califòrnia -la platja de Santa Monica o el rètol gegant de Hollywood- captats des de perspectives insòlites. Es nota que es va divertir fent-lo. Igual que es va divertir, diria, quan va haver de retratar grans estrelles de Hollywood: té retrats d’Al Pacino i de Brad Pitt francament formidables.

En qualsevol cas, si hi ha una sèrie a la qual Davidson torna un cop i un altre mentre dura la nostra conversa, és la titulada East 100th Street, que va fer entre el 1966 i el 1968 i que per a molts és el punt àlgid de la seva obra. Són fotografies dels residents, els paisatges i els interiors de les cases del barri de Harlem, i tenen la virtut de mostrar la pobresa d’un barri que en aquells anys era un lloc al qual el somni americà no s’acostava ni per casualitat sense recrear-se morbosament en la misèria. “La gent del servei, els que fan net, els que reparteixen els diaris, són gent amb qui convivim i de qui no sabem res -diu Davidson-. I això no pot ser”.

Té molt de mèrit, li dic, haver estat acceptat per gent tan diversa al llarg dels anys. Com s’ho va fer? “Era simpàtic”, diu amb modèstia autoirònica. Seriós, continua: “No em comportava com un intrús. Aquelles persones em van deixar entrar en el seu espai, en el seu món, i jo no podia sinó mostrar-me respectuós. A més, tothom té una història. Quan fotografiava la gent de l’East 100th Street, m’interessava per ells. Els feia preguntes sobre les seves famílies, sobre com van créixer, sobre la feina... I els escoltava. Encara me’n recordo, de moltes d’aquelles històries”. Dono fe que se’n recorda perquè me’n conta algunes, i em diu el nom dels protagonistes.

Ja portem una hora de conversa i el senyor Bruce Davidson comença a donar senyals de fatiga. Li dic si li fa res que li faci dues preguntes més i ja ho enllestim. Seran directes i senzilles. Endavant.

Quan està treballant en una sèrie, ¿quan sap que s’ha esgotat? “És com un afer amorós. Quan s’ha acabat, ho saps”. L’última, va: com descriuria la relació que, com a fotògraf, ha mantingut amb la bellesa? Per un moment, sembla que l’he agafat a contrapeu. Com si la bellesa fos un concepte que no hagués format mai part de la seva feina. “La bellesa pot ser moltes coses -respon per fi-. Un dia que era a Harlem, amb la càmera i el trípode a punt, una dona se’m va acostar i em va demanar què feia. Estic fotografiant el gueto, li vaig contestar. D’això que tu en dius el gueto, va replicar-me, jo en dic casa meva. Això -remata Davidson- també és la bellesa”. 

Més continguts de