En els últims anys, internet s’ha convertit en un dels millors aliats per als aficionats a la història de Barcelona. Fa pocs dies, l’Arxiu Històric de la Ciutat i l’associació Barchinona van presentar l’edició digital de les Rúbriques de Bruniquer, una cronologia de notícies diverses que va començar a recopilar el notari del Consell de Cent, Esteve Gilabert Bruniquer, i van continuar els seus successors fins al 1713. Aquest projecte posa a l’abast de tothom una panoràmica fascinant sobre la vida a la ciutat entre els segles XIII i XVIII, que inclou una gran quantitat de temes. Per exemple, ens informa dels onze terratrèmols que va viure Barcelona del 1376 al 1660, algun dels quals amb tanta intensitat que van fer caure la rosassa de Santa Maria del Mar i molts fidels van morir esclafats.

Entre les calamitats que surten recollides en aquest dietari hi ha les epidèmies de pesta, que es van repetir una trentena de vegades fins a passada la Guerra dels Segadors. El 1653 els consellers van comprar un terreny, ara a la cantonada del passeig de Gràcia amb el carrer d’Aragó, per construir-hi un cementiri d’empestats. Però les obres, ja en aquella època, anaven molt endarrerides, i el 1681 encara estaven discutint com acabar-lo. El 1686 va aparèixer la plaga de la llagosta, aturada per intercessió miraculosa de la Mare de Déu de la Mercè, des de llavors patrona de la ciutat. O l’incendi, la nit de Nadal del 1379, de Santa Maria del Mar.

Potser una de les parts més interessants és la relacionada amb la crònica criminal, com el judici a l’esclau negre d’un síndic de Barcelona que va ser arrossegat, torturat amb unes tenalles, degollat i esquarterat per haver enverinat la seva muller i el fill del seu amo. Un altre cas recollit és el del gascó Guillem Bosse, penjat a les forques de la Rambla (l’actual Teatre del Liceu), per matar un altre gascó a la plaça del Born. O els tres delinqüents que van ser assotats, mentre a un d’ells li travessaven la llengua amb un ganxo.

Entre els crims que surten més vegades hi ha la sodomia. El 1476 van cremar tres homes per aquesta raó. El 1641 van expulsar un francès per provar de tenir relacions sexuals amb un minyó. Més colpidor resulta el cas d’un mariner de Sardenya, que va visitar diverses vegades el bordell de Viladalls (al carrer del Vidre) per enllitar-se amb un nen de quatre anys que s’hi prostituïa. El sard va ser condemnat a patir el camí de la vergonya muntant un ase, que li socarressin el cul amb una paella roent i a ser empresonat. Però a la cel·la va agafar la pesta i va morir. La Inquisició es va afegir a la caça de sodomites, i el 1609 en va cremar tres al Canyet, un descampat proper al futur cementiri del Poblenou. També van cremar bruixes, com la que va morir el 1522 a la plaça del Rei, o la que van matar a Santa Caterina per haver tingut contacte sexual amb el dimoni.

Bruniquer i els seus successors anoten l’obertura del nou carrer de Bonsuccés, entre el carrer del Joglar (Xuclà) i la Rambla. O la compra de la casa de Simó Rovira, on segles després s’aixecaria l’actual ajuntament. Estableixen una paga per al botxí de la ciutat, a canvi que no es dediqui a fer tafureries amb els jocs d’atzar. I citen un lloc (l’actual plaça Urquinaona) on es feien competicions de tir amb ballesta.

En una de les últimes entrades, el maig del 1713, el Consell de Cent resumeix la seva política a redreçar vicis i abusos, expulsar els gitanos, controlar els trinquets i treure barraques i cases de joc de la Barceloneta. Un viatge en el temps que ens transporta a una Barcelona familiar i alhora desconeguda, des de l’ordinador de casa.