Diuen que segles enrere els passatgers dels vaixells sabien que s’acostaven a l’illa de Ceilan perquè l’aire s’omplia d’una deliciosa olor de canyella. Però hi ha malpensats que expliquen que això era perquè els capitans donaven ordres als mariners de rascar d’amagat l’escorça de l’arbre que produeix aquesta espècie. Ves a saber si és cert, però en tot cas l’Illa de les Espècies no decebia els nouvinguts... Avui les coses han canviat molt i el primer que ensumen els turistes que volen a Sri Lanka és combustible d’avió, tot i que això no evita que l’antiga Ceilan mantingui el nom relacionat amb les espècies. I és que, per molt que el turisme aporti un munt de divises a la “llàgrima de l’Índia”, a l’illa s’hi continua conreant canyella, safrà, pebre, cardamom, te i arròs.

Sempre a la recerca de les cobejades espècies, portuguesos, holandesos i anglesos van ocupar durant quatre-cents anys aquesta illa habitada per singalesos i tàmils que es va convertir en independent el 1948 i que el 1972 va adoptar el nom de Sri Lanka. Allà, enmig d’uns paisatges espectaculars, que van de les platges tropicals a les plantacions que entapissen les muntanyes, encara s’hi pot veure avui el rastre que van deixar.

La dent de Buda

Una de les coses que més em van cridar l’atenció quan vaig arribar a Sri Lanka, a part dels omnipresents tuktuks, va ser l’abundància de llocs de culte, sigui en forma de grans estàtues de Buda o de temples. Segons les estadístiques, un 70% dels habitants són budistes, un 15% hinduistes, un 11% musulmans i un 7% cristians. L’espectre religiós, com es pot veure, és ampli, però tots estan d’acord que la relíquia més important de l’illa és la dent de Buda que es conserva a la ciutat de Kandy.

Diu la llegenda que, a la mort de Buda, al segle VI aC, el seu cos va ser incinerat però que una dent es va salvar miraculosament de les flames. D’entrada es va conservar al nord de l’Índia, fins que al segle IV una princesa índia la va dur d’amagat a Ceilan, on s’ha guardat durant segles en temples de les successives capitals del país.

Les ruïnes de les capitals antigues, Anuradhapura i Polonnaruwa, em van permetre admirar l’antiguitat i la bellesa dels temples de Sri Lanka, mentre que la roca de Sigiriya, on has de pujar en processó per escales i passarel·les de vertigen, i les estàtues de Buda de les coves de Dambula, em van fer adonar de la dimensió espiritual de l’illa. Però al final va ser a Kandy on vaig ser conscient del paper que el budisme juga a l’illa i de la gran importància simbòlica de la relíquia de la dent de Buda.

Milers de pelegrins van cada dia al Temple de la Dent per veure-la, tot i que està tan ben custodiada que tan sols pots observar el cofre d’or on es desa. O, més ben dit, el cofre exterior, perquè la relíquia està guardada en un cofre que, al seu torn, està tancat en sis cofres més, com si fossin nines russes. Atès que cadascun dels set cofres té tres panys, es necessiten 21 claus per arribar a la dent. Per acabar-ho de complicar, cada clau la guarda un monjo diferent.

Les cues per veure la relíquia, o el cofre, són molt llargues, com són constants les pregàries i ofrenes de flors, en especial als mesos de juliol i agost, que és quan se celebra el Festival de la Dent i els monjos la treuen en processó, dalt d’un elefant, i la passegen enmig de crits de devoció i de joia, danses i focs artificials que certifiquen que Sri Lanka és un país capdavanter a l’hora d’organitzar festes al carrer.

Portuguesos i tàmils

Navegants consumats, els portuguesos van arribar a Ceilan el 1505 i hi van construir unes quantes fortaleses, entre les quals les de Colombo i Galle, per poder comerciar amb les espècies i controlar l’illa.

Per veure el rastre del domini portuguès, que va durar fins al 1658, la millor opció és anar a la fortalesa de Galle, per on van passar després holandesos i anglesos. La quadrícula de carrers, les cases d’estil europeu, les altes muralles i el port tancat em van ajudar a imaginar un passat en què la navegació ho era tot, com es pot veure al Museu Nacional, instal·lat en uns antics magatzems holandesos.

Em va agradar passejar per Galle, malgrat l’excés de botigues i restaurants turístics. Al vespre, quan van marxar els autocars, em va semblar sentir l’esperit del passat i vaig recordar, davant el número 22 d’Hospital Street, l’escriptor suís Nicolas Bouvier (1929-1998), que hi va viure als anys cinquanta. Renovador de la literatura de viatges, Bouvier va escriure un llibre sobre Sri Lanka, El pez escorpión (1982, Altaïr), en un temps en què l’illa era un secret i en què pagava per una habitació una rupia al dia (al canvi d’avui, 0,005 euros). Els preus, per cert, han pujat una mica des d’aleshores.

A part de comerciar amb espècies, els portuguesos van voler imposar el cristianisme a l’illa. És allò de l’espasa i la creu, tal com deixa clar el títol del llibre Conquista temporal e espiritual de Ceylaõ, escrit al segle XVII per Fernão de Queirós. Però no es pot dir que actuessin amb gaire delicadesa, veient el que van fer amb la dent de Buda: es van apoderar de la relíquia i la van enviar a Goa, on un bisbe portuguès la va cremar. Les cendres van ser llançades al riu, però assegura la llegenda que la dent va reaparèixer sencera a la riba i que el corrent la va dur fins a Ceilan. Costa de creure, la veritat, però ja se sap que les relíquies sempre tenen la seva mística.

Els portuguesos, que van ocupar primer la part sud i central de l’illa, es van expandir després també al nord, on van construir la fortalesa de Jaffna, i a la costa oest, on es van fer forts a Trincomalee. En aquesta part de l’illa hi viuen avui més de dos milions de tàmils, una minoria de religió hinduista que va tenir, a partir del 1972, els Tigres d’Alliberament, una guerrilla que reivindicava un país independent i que a partir del 1983 va mantenir una guerra amb l’exèrcit. Més de cent mil persones van morir en els enfrontaments, fins a la derrota militar el 2009. A partir d’aquell any va tornar la calma... i els turistes.

Els guerrillers tàmils, per cert, també van atemptar contra la dent de Buda. El 1998, quan Sri Lanka es preparava per celebrar els cinquanta anys d’independència, tres suïcides van estavellar un camió bomba contra el temple de Kandy i van matar setze persones, a més de causar grans destrosses.

Canyella i elefants

Hi ha un llibre editat pel Rijksmuseum d’Amsterdam que explica el període holandès de Sri Lanka amb el títol C innamon & Elephants, és a dir, canyella i elefants. Aquest podria ser el resum de les meravelles que els holandesos hi van trobar: les espècies, simbolitzades per la canyella que exportaven a Europa, i els elefants, que exportaven al sud de l’Índia.

La primera expedició holandesa va desembarcar a l’illa el 1602. Uns anys després, el 1638, la Companyia Holandesa de les Índies Orientals va signar un contracte amb el rei de Kandy comprometent-se a ajudar-lo per expulsar els portuguesos. Quan ho van aconseguir, els holandesos van decidir quedar-se a l’illa 150 anys. Galle, Colombo i Jaffna van passar a mans de la companyia, que va respectar el regne de Kandy fins que, el 1796, va arribar el domini britànic.

Avui, tant les espècies com els elefants continuen sent atraccions turístiques. De plantacions d’espècies n’hi ha tantes com vulguis, mentre que d’elefants en vaig veure als parcs nacionals de Yala i Udawalawe, al sud de l’illa.

El paisatge de l’interior, per cert, no té res a veure amb el de la costa, cosa que explica l’èxit de Sri Lanka com a destinació turística. En una illa relativament petita hi ha tanta varietat de paisatges com exotisme i ruïnes històriques.

Del temps dels holandesos data la irrupció dels anomenats burghers, que és com encara avui es coneixen els descendents dels colons europeus. Entre ells hi ha Michael Ondaatje, autor d’ El pacient anglès (1992). Va néixer a Sri Lanka el 1943 però als 11 anys se’n va anar a viure amb la mare a Anglaterra i després al Canadà.

Ondaatje, que té sang tàmil, ha escrit dos llibres interessants sobre Sri Lanka: Running in the family (1982), on explica divertides anècdotes dels avantpassats i la impressió que li va causar tornar a l’illa als anys setanta, i El fantasma d’Anil (2000), novel·la que tracta del conflicte tàmil confrontant els punts de vista oriental i occidental.

Els anglesos i el te

Les guerres napoleòniques van tenir un eco lluny d’Europa. Els anglesos, temerosos que els holandesos cedissin els ports de Ceilan als francesos, van ocupar l’illa el 1796. La Companyia Britànica de les Índies Orientals va passar a controlar-ne aleshores el comerç i el 1815 les tropes britàniques van ocupar Kandy, l’únic regne que continuava sent independent.

Coneixent els britànics, no és gens estrany que la seva gran aportació a Sri Lanka fossin les plantacions de te, tal com es pot veure encara avui a les muntanyes de Nuwara Eliya, a 1.700 metres d’altitud.

Més enllà de les plantacions de te i d’espècies, d’entre els molts colons que es van instal·lar a l’illa al segle XIX el que més em crida l’atenció és Samuel Baker (1821-1893), que uns anys després de fundar una Nova Anglaterra a Nuwara Eliya es va convertir en un dels grans exploradors de l’Àfrica. Baker va descobrir per als europeus les cascades Murchison, en terres de l’actual Uganda, però és curiós que les va batejar amb el nom del president de la Royal Geographical Society, Sir Roderick Murchison, mentre que a les planes d’Horton a Sri Lanka (una zona de trekking molt valorada) hi ha un salt d’aigua que porta el seu nom.

De Nuwara Eliya surt un tren molt recomanable que travessa les muntanyes passant per plantacions de te i zones de bosc. Jo vaig baixar a Ella, on hi ha un turisme alternatiu que es dedica a fer excursions per les plantacions de te i a prendre cervesa als bars del carrer principal. Allà, per cert, hi vaig menjar un bon rice & curry, un dels plats típics de Sri Lanka. De fet, el trobes per tot el país, però el que vaig menjar a Ella em va semblar especialment bo. Aviso, però, que l’abús del pebre en pot dificultar la digestió. És el perill de tenir tantes espècies a l’abast.

Jardins botànics

És sabut que els britànics deixen empremta allà on van. Altres nacions anaven a comerciar i guerrejar, però els britànics tenien la vocació de quedar-se allà on plantaven la bandera i de colonitzar, és a dir, d’imposar la seva cultura. A Sri Lanka van deixar, a part de plantacions de te i cases nobles, una botànica endreçada. Experts vinguts de Londres, començant pel gran Joseph Banks (que havia viatjat amb el capità Cook), van catalogar plantes i arbres gens comuns al seu país.

Banks va supervisar a més la creació dels Peradeniya Botanical Gardens de Kandy, uns jardins meravellosos que reuneixen tota mena de plantes i arbres, des de ficus benjamina gegants fins a canyes de bambú de quaranta metres. En les seves seixanta hectàrees, que abans pertanyien a la reialesa, també hi ha moltes menes de palmeres, orquídies bellíssimes i fins a quatre mil espècies vegetals.

Un altre jardí botànic que val la pena visitar és el de Hakgala, prop de Nuwara Eliya. Aquí els britànics hi van plantar l’arbre anomenat Cinchona officinalis, de l’escorça del qual s’extreu la quinina. Es tracta d’un alcaloide ideal per combatre la malària, molt apreciat pels britànics com a base de la tònica, en especial quan la van barrejar amb ginebra per obtenir el gintònic, una de les grans aportacions de l’Imperi Britànic al món.

Fora dels jardins botànics també es poden veure plantes i arbres espectaculars per tot Sri Lanka, i jardins d’espècies on pots jugar a reconèixer el safrà, la canyella, el clau, el cardamom, la nou moscada, el pebre i les fulles de curri, bàsiques per fer la barreja d’espècies coneguda a tot el món: el curri.

Platges idíl·liques

Les costes de l’est i del sud es disputen l’honor de tenir les millors platges de l’illa, però també el nord i l’oest podrien entrar a competir pel títol. I és que a Sri Lanka no hi falten platges amb palmeres i sorra daurada, de les que dibuixen un idíl·lic paisatge de postal.

Però el que no es veu a les postals és que a Sri Lanka les onades peten de valent i el mar no és tan dòcil com el Mediterrani. El pitjor moment per a l’illa va arribar el desembre del 2004, quan la fuetada del gran tsunami de l’Índic va causar trenta mil morts. Avui les platges tornen a estar plenes de turistes.

Entre les més famoses hi ha la de Mirissa, a la costa sud, i la de Bentota, a la costa est, però penso que el millor que es pot fer és deixar-se dur per l’instint i buscar-ne de més retirades. Potser no són tan perfectes però continuen tenint sorra i palmeres, a més d’una calma que sembla portada d’un altre món.

La presència de pescadors que es passen hores asseguts dalt d’un pal clavat a la platja desperta la vocació fotogràfica de molts turistes, encara que la majoria d’aquests pescadors hi siguin només per mirar de caçar uns quants dòlars de propina.

Paul Bowles, l’escriptor nord-americà famós per la novel·la El cel protector, va viure un temps a la costa sud de Sri Lanka. Enamorat d’aquesta part del país, fins i tot es va comprar una illa enganxada a la platja, la de Taprobane, on als anys vint un noble francès s’havia construït una mansió. A Bowles li agradava adormir-s’hi mentre sentia l’espetec de les ones. “No puc imaginar un luxe més gran”, va escriure. El que va ser el seu paradís, però, avui està ocupat per un hotel de preus prohibitius.

L’ascensor d’Arthur C. Clarke

D’entre tots els estrangers que han viscut a Sri Lanka, el més famós dels últims anys és probablement l’escriptor anglès Arthur C. Clarke. L’autor de 2001: una odissea de l’espai (1968) es va instal·lar a l’illa el 1956 i hi va viure fins a la mort, el 2008, primer a la costa sud i després a la capital, Colombo, on encara avui es pot visitar casa seva.

L’homosexualitat de Clarke va ser decisiva a l’hora de refugiar-se a Sri Lanka, on alguns mitjans van especular sobre la seva pedofília. El tsunami del 2004, per cert, va respectar la seva casa de la costa sud, però va destruir l’escola de submarinisme que va fundar. Ell es va bolcar aleshores a ajudar la població que l’havia acollit.

Clarke, famós a tot el món com a autor de ciència-ficció, va escriure una curiosa novel·la ambientada a Sri Lanka, The fountains of paradise (1970), on apareix un estrambòtic projecte d’ascensor de l’espai que al segle XXII s’ha d’enlairar fins a 36.000 quilòmetres. El punt de partida és dalt d’una muntanya de l’illa, on hi ha un monestir budista amb uns monjos que s’oposen al pla.

No és probable que mai s’arribi a construir un ascensor tan delirant, però els habitants de l’illa es consolen pensant que en els últims anys han trobat la fórmula màgica per atreure turistes de tot el món: platges tropicals, camps d’arròs, muntanyes amb plantacions, temples budistes, restes de ciutats antigues, vegetació espectacular, gent acollidora i, evidentment, la famosa dent de Buda que es guarda a Kandy.