L a cultura: construcció de marges de paret de pedra en sec en terrenys de gran pendent; marjades -espais entre marges- com a terrasses per al conreu i l’assentament humà; un poble esgraonat, Bunyola, un paisatge de teulades i de cases gairebé superposades les unes a les altres; una comunitat humana avesada a compartir parets mitgeres, patis i corrals, escales i graons.

La natura: pedra i terra, matolls, pins, ullastres, alzines i oliveres; un dels boscos més extensos de Mallorca, sa Comuna; dos torrents que creuen el municipi, i la dolçor de la serra d’Alfàbia, al vessant més meridional de la serra de Tramuntana. Cultura i natura, per a una casa que s’assenta sobre el desnivell de dues marjades, a la part més elevada del poble, amb la civilització als seus peus i la natura com a recorregut cap a dalt de la muntanya, cap al davant i a tots els costats des de la llunyania.

Una casa, aquesta de Bunyola, extremadament senzilla, tant com sincera, és la que va concebre Francisco Cifuentes Utrero, d’Aulets Arquitectes, un estudi amb seu a Palma que té entre els seus principis la investigació de l’arquitectura amb relació al paisatge i al territori. “L’arquitectura com el treball que dona respostes a una comunitat en un territori particular, aplicant materials i processos artesans lligats a aquest territori”, que és com els Aulets entenen la seva feina. Així, amb senzillesa i sinceritat, la casa es desplega allargada adaptant-se i arrelant-se a l’estretor de la marjada. Té l’alçada justa per no sobrepassar la que marca el marge que té just al darrere. Es desenvolupa en cossos de diferents altures per ajeure’s sobre el desnivell de les marjades. S’obre al darrere per a l’observació de la pedra i la natura, i sobretot s’obre al davant per introduir l’amplitud del paisatge com una pintura a l’interior de l’habitatge.

Un porxo i tres cossos

Després de 72 graons que són l’únic accés que té aquesta casa de Bunyola, el vell caminoi que s’enfila muntanya amunt esdevé replà, porxo, entrada i també nexe d’unió entre les dues parts en què es divideix l’habitatge. D’una banda, dos cossos de diferents alçàries allotgen les zones de dia, la cuina, el menjador i la sala d’estar, totes obertes al paisatge i també al petit pati del darrere, que, tapissat de grava, ventila i atorga espai a la casa. De l’altra, en una terrassa un poc més elevada, el cos de les dependències nocturnes és més clos, una mirada cap a dintre, com una cova per al repòs.

La materialitat s’expressa des del porxo d’entrada com una poètica de la construcció mateixa: hi és present la Termoarcilla que aixeca les parets, hi dona textura, ofereix les seves propietats tèrmiques i es converteix en l’expressió del procés constructiu de la casa. Hi és pressent el formigó, al terra, a les soleres necessàries per a l’assentament de la casa i també a les biguetes que amb els revoltons ceràmics es reprodueix a tots els sostres interiors. I hi és la fusta de pi vermell que emmarca els vidres de finestres i portes cap a la gran balconada en què es converteix la marjada.

Sense secrets, els materials pobres i de proximitat, les formes senzilles i l’estructura sempre a la vista, aquesta casa de Bunyola no és només un habitatge càlid, amable i funcional, sinó un exercici que exposa a la vista el procés de l’obra, una expressió de la veritat, tan austera i tradicional com contemporània alhora.