CAPS I PUNTES

Camussa, raspall i betum

"Actualment són com una aparició d’un món antic, quan la gent tenia temps de fer-se netejar les sabates llegint el diari"

Els últims que vaig veure en acció eren al cafè Sandor de la plaça Francesc Macià, amb el seu calaix de fusta. Aquest ofici havia tingut una gran popularitat durant el segle XIX, quan van aparèixer els primers enllustradors de sabates i aviat es van convertir en una figura tan emblemàtica dels cafès com les floristes i les venedores de tabac.

A Barcelona, José Bernabé va obrir una fàbrica de betum el 1826, situada a la Rambla, davant el carrer Nou de la Rambla, que també era un saló d’enllustrat del calçat. La gran figura local d’aquest gremi va ser el prestidigitador Fructuós Canonge, que va obrir parada a la plaça Reial, on encara es conserva la seva publicitat. Posteriorment va obrir una segona parada davant el Teatre Principal, coberta amb un tendal de colors. Per atreure clients feia trucs de mans, untava el betum amb un tros de pa i se’l menjava. Va tenir problemes polítics i va ser enviat a Cuba. Quan va tornar a casa, el negoci l’havia agafat el seu germà. I això el va fer decidir a ser mag, un ofici en què va aconseguir molts èxits.

A més dels enllustradors ambulants i de les parades de fusta que hi havia al carrer, també van obrir molts salons d’enllustrador, sobretot al Raval i a l’Eixample. L’any 1848 Pedro Bonnevie, del carrer Espaseria, anunciava que disposava de tots els diaris de la capital, dels millors productes per al calçat i, a més, donava raó d’un antic domador de cavalls que havia portat el picador que hi havia on es va construir el Teatre del Liceu. Pocs mesos després, Bonnevie obria el seu propi picador a l’hort dels Caputxins -l’actual plaça Reial-, on ensenyava a muntar a cavall. L’any 1852 al saló del Pla de Palau hi venien un betum francès per enllustrar terres i per eliminar xinxes i puces dels domicilis particulars. L’any 1860 la principal concentració d’enllustradors ambulants era davant el Liceu. Antoni Altadill a Barcelona i els seus misteris hi fa sortir uns nens italians venuts en règim d’esclavatge i portats a Barcelona per treballar d’enllustradors. Segons Xavier Casinos, en aquells anys la ciutat va patir “una invasió de nois enllustradors que eren portats de la Savoia”.

Al segle XX es va constituir la Unió de Patrons Enllustradors i l’Associació Patronal de Salons Enllustradors, així com la Societat d’Obrers Enllustradors La Igualtat i la Unió de Dependents d’Enllustradors, que el 1919 reclamaven un jornal mínim i l’import de les propines. El conflicte va esclatar aviat i va provocar la vaga d’enllustradors del 1925. De la precarietat del seu ofici n’és una mostra la mort per hipotèrmia d’un enllustrador al carrer de Sant Jacint. No obstant això, l’arribada dels primers turistes i l’Exposició del 1929 van obrir una edat d’or. Malgrat ser un ofici d’homes, el 1932 van inaugurar el Salón Limpiabotas Venus, al carrer Nou de la Rambla, portat exclusivament per noies.

Durant la Guerra Civil el ram es va col·lectivitzar, molts enllustradors duien el seu calaix pintat amb el roig i negre de la CNT i es negaven a acceptar propines. El franquisme sempre els va veure com una amenaça, malgrat que en aquells anys es van llogar moltes porteries per encabir-hi petits salons d’enllustrador, i el 1946 es van construir quioscos reservats als mutilats de guerra. Amb l’arribada de la Sisena Flota dels EUA, l’ofici va tornar a prosperar. Però va ser un miratge, perquè a finals dels vuitanta va desaparèixer l’últim saló d’enllustrador a la rambla de Catalunya amb València. I durant els noranta molts professionals van plegar. Actualment són com una aparició d’un món antic, quan la gent tenia temps de fer-se netejar les sabates llegint el diari.

Etiquetes

Més continguts de