BarcelonaQuan torneu a passar pel carrer Ferran, fixeu-vos-hi. Segur que l’heu vista un munt de vegades, és aquella casa de grans reixes de ferro i monumental portalada de pedra, a la vorera dels números parells, entre el carrer d’Avinyó i la plaça de Sant Jaume.

La Casa Pau Turull va ser construïda el 1879 per Joan Caballé, autor també de la Casa Escofet de la ronda Universitat i de la Casa Frederic Rodés, a Aribau cantonada amb Diputació, on hi havia l’enyorat bar El Oro Negro. La va encarregar un ric industrial sabadellenc, Pau Turull, cofundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i president de la Societat Catalana General de Crèdit, que també va ser el principal promotor del passatge del Crèdit -batejat així pel nom de la seva empresa-, edificat per l’arquitecte Magí Rius.

L’any 1879 va ser important en aquest sector de la ciutat. Al voltant d’aquell luxós bloc d’apartaments estaven passant moltes coses. Per aquelles mateixes dates, al passatge del Crèdit s’hi van instal·lar diverses botigues de prestigi, incloent-hi una sala d’art que va mostrar alguns dels primers objectes japonesos que van arribar a la ciutat. Com també el comerç dedicat a la decoració d’interiors del famós ebenista Francesc Vidal, i el conegut Café Inglés, freqüentat per músics com Lluís Millet. El cronista Joaquín María de Nadal explicava, al seu llibre dedicat al carrer Ferran, que dos dels seus aparadors més famosos eren els dels fotògrafs Emilio Fernández Napoleón i el de Miquel Matorrodona, aquest darrer conegut per les orles de fi de curs, que el 1879 tenia la botiga a la cantonada amb el passatge Madoz, al costat de la xocolateria Juncosa. Aquell any, a la finca del costat de la Casa Pau Turull, cantonada amb el carrer Avinyó, va sortir el primer periòdic en català de la història: el Diari Català, que tenia la redacció en un apartament pel qual pagaven 12 pessetes mensuals. En aquella publicació hi col·laboraven firmes tan conegudes com Valentí Almirall, Antoni Feliu i Codina i Conrad Roure.

El 1886, a la Casa Pau Turull també hi havia el Gran Museo Anatómico de París, que exhibia una Venus anatòmica, els efectes de la pesta negra a Rússia, una galeria de malalties com la sífilis, la lepra i la triquinosi... I també una mostra d’objectes i de màquines de tortura que havien sigut del tribunal de la Inquisició. L’any 1911 hi obria la seu l’Associació de Banquers, una entitat bancària que es va mantenir durant molts anys fins a fusionar-se, a finals del segle XX, amb Bancaixa. A la dècada dels anys trenta hi havia La Casa de los Figurines i l’Editorial Spinelli, dos negocis que es perden a la Guerra Civil. I fins fa pocs anys la ferreteria Reina, que encara conserva l’anunci del negoci, on jo anava sovint a comprar quan vivia al carrer Petritxol.

No obstant això, potser l’element més característic d’aquesta finca és una placa sota la qual es veu, de tant en tant, un ram de flors, que recorda Gustavo Adolfo Muñoz, “militant de la Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes, assassinat per les forces d’ocupació”. Un noi de 16 anys, independentista i membre del PCE(i), que va morir durant una de les manifestacions de l’Onze de Setembre del 1978. La mobilització va baixar per la Rambla i va entrar pel carrer Ferran, en direcció a la plaça de Sant Jaume. La policia va disparar pots de fum i pilotes de goma, i els manifestants -prop de 2.000- hi van respondre amb còctels Molotov. Va ser llavors quan uns agents de paisà, armats amb pistoles, van obrir foc. I una de les bales va impactar al cos de Muñoz, que va morir aquí mateix, on la placa el recorda. Fets i gent que han marcat aquesta casa, els baixos de la qual continuen abandonats.