“A llò que és essencial és invisible als ulls”, li diu la guineu al Petit Príncep. No ho nega Jaume Mayol, que fa parella amb Inés Pérez al capdavant de l’estudi mallorquí TEd’A arquitectes, però alhora destaca “la capacitat que tenim els humans de percebre allò diminut i de valorar-ho”. D’això en parlen els de TEd’A a la memòria de la reforma d’un petit pis del barri de Gràcia de Barcelona: “Valorar allò petit, allò diminut, allò quasi imperceptible. Observar i atendre l’arquitectura de prop, de molt a prop. Perseguir i ser perseguits pel darrer detall, sense opció a aturar-se abans. Arribar, en algun cas, fins a l’àrid amb el qual s’executarà la junta entre dues rajoles del paviment, fer que el projecte depengui d’ell, saber que el projecte depèn d’ell”. Poques vegades comencem per la junta de les rajoles per descriure una casa. Aquí podem fer-ho. I per què no fer-ho?

Contemporaneïtat i memòria

El vell pis de Gràcia estava enrajolat amb peces de fang vermellós, de 13 x 13 cm, col·locades en diagonal. El mal estat del paviment, les necessitats de redistribució de l’espai i la voluntat de fer un terra radiant aconsellaven treure les antigues rajoles. Però també es podien aprofitar, i és el que van decidir els de TEd’A i els propietaris, perquè la nova vida d’aquesta casa conservés la memòria, alhora que l’estendria cap a la contemporaneïtat. És memòria, herència artesana i element de molts pisos de l’Eixample la rajola hidràulica que la firma Huguet de Campos, al Llevant de Mallorca, ha sabut fer contemporània, també a través del treball amb arquitectes com els mateixos TEd’A o Herzog & De Meuron, o Barozzi Veiga, o OHLAB, o Carme Pinós, o Aixopluc, entre molts altres.

Contemporaneïtat i memòria artesana, al pis de Gràcia, és que Huguet hagi fet les rajoles a mida, que hi domini el blanc trencat, que s’enrajoli també en diagonal cercant una fuga que engrandeix l’espai d’aquest habitatge de 65 m( 2) i 15 de terrassa. I és actualitat i memòria que TEd’A entengui que la junta entre rajoles no és un element menor, que hagi esmicolat les velles peces vermelloses per fer unes juntes que, en polir-les juntament amb les rajoles d’Huguet, fan que allò diminut i colorístic sigui perceptible i faci part d’un tot continu, quelcom essencial que distribueix l’espai i ajuda a fer-lo més gran.

Actualització també és la recreació de les tradicionals estores fetes d’enrajolat. Més memòria, que, sumada a la practicitat actual de crear un moble, una mena d’armari de fusta central, organitza el conjunt de l’espai i la connectivitat entre les distintes estades. D’allò minúscul a allò gran: el pis, que és d’aquells passants que van de la façana del carrer a la de l’interior d’illa, amb la part central tradicionalment fosca, es va obrir de cap a cap. Així, s’ha aconseguit que la llum entri a cada racó, s’ha guanyat la desitjada ventilació creuada i, si més no com a percepció, se l’ha fet “més gran, confortable i net”, com destaquen els seus propietaris, na Laia i en Biel, de la bona experiència de viure-hi.