La Carmen Tremps persegueix l’infinit, vol veure més enllà de la línia de l’horitzó, però no hi arriba. Mai. La Carmen té la visió disminuïda. “Quan vaig començar a llegir -recorda- no aconseguia veure els signes de puntuació. Als set anys ja no veia ni la pissarra. M’havia d’aixecar i acostar-m’hi per poder llegir el que escrivien els meus professors. «Ja no li podem posar més graduació -va dir un dia l’oculista a la seva mare-, s’ha d’acostumar a veure així»”. A veure el que no veia? ¿A donar forma precisa al que eren volums desdibuixats encara que forcés una vista que no donava més de si?

L’obsessió de la Carme és atrapar l’horitzó. “Buscava un punt de referència i corria cap a aquest punt...”, escriu.

Corria i corria, però no aconseguia atrapar-lo.

Aquesta voluntat, anhel, obsessió per atrapar l’horitzó, fixar-lo, els té la Carmen des que era petita i vivia en un poblet i el carrer era el pati dels jocs infantils i la sala d’estar dels adults. Què hi ha més enllà d’aquesta plaça? ¿I més enllà de les ombres desdibuixades dels contorns del poble? ¿I de les muntanyes i del cel que no aconseguia definir?

Ara, gràcies a la fotografia, la Carmen ha pogut arribar a l’horitzó i li ha donat forma, la seva pròpia forma perquè tots el puguem compartir tal com ella el veu, perquè el que no es veu no vol dir que no es vegi d’una altra manera, que no tingui una forma diferent, sentida, que la forma que ofereix la vista en la percepció de l’invident.

Les fotografies de la Carmen, En busca del infinito, les podem veure en l’exposició Colors marcians, colors alienígenes, organitzada per la Fundació ONCE, i que es pot visitar a la seva seu del carrer Sebastián Herrera, a Madrid.

Artistes amb discapacitat visual i artistes amb altres discapacitats han estat dialogant durant dos trimestres en un exercici de sinestèsia a través de les fotografies que ara s’exposen. Escoltar colors. Veure sons. Percebre sensacions gustatives a través del tacte i de determinades textures. “Sentir sense veure”, escriuen al peu de les seves fotos l’Estela Barone i la Zaida Abella, que han fotografiat intuïtivament el paisatge que imaginen, ajudant-se amb una persona amb visió que les guia des de l’ull de la càmera.

La sinestèsia consisteix precisament en la col·laboració entre persones que tenen algun dels sentits disminuïts o anul·lats, de manera que puguin arribar a percebre el que no podrien, a partir de servir-se dels sentits que sí que tenen desenvolupats. Jo t’explico el gust d’un sabor, tu que has perdut el sentit del gust. Jo t’explico, o toco sobre la teva pell, el ritme d’una música que la teva oïda disminuïda no et permet sentir.

L’Inma González era infermera. A causa d’un problema de pèrdua de visió es va veure obligada a deixar la feina. Això li va produir una enorme frustració i tristesa, ja que ser infermera, infermera al costat del malalt, era un somni que tenia des de petita. Les seves fotografies, Muñeca de alas rotas, expliquen aquesta frustració i són un procés de dol. Amb la col·laboració d’un fotògraf professional, l’Inma s’explica a ella mateixa. La veiem sortint d’una mena de capoll de venes quirúrgiques, papallona alada enmig d’un camí d’arbres; la veiem amb les ales esfilagarsades, fetes de gasa quirúrgica, estirada panxa enlaire provant d’emprendre un vol impossible.

“Colors marcians -llegim al text que acompanya les seves fotografies- va despertar en l’Inma sentiments i emocions enfrontats. I li va donar l’oportunitat de visualitzar el seu dol amb imatges. L’últim esglaó perquè la ferida es curés i cicatritzés”.

El joc dels disbarats

En una de les parets de l’exposició, onze artistes, alguns amb la visió disminuïda, d’altres sense cap visió i d’altres amb bona visió però amb algun altre sentit disminuït, estableixen un diàleg conegut com a “cadàver exquisit” -una tècnica utilitzada pels surrealistes, entre d’altres-, on el primer de la cadena proposa un tema o una imatge al següent de la cadena, i aquest ho fa amb un tercer, de manera que es va creant un discurs en què cadascun dels participants només té la informació que li dona el del seu costat.

És un diàleg que s’assembla al joc dels disbarats, on al principi de la cadena es fa una pregunta al veí del costat, i aquesta passa d’orella en orella fins que es va deformant o adquirint una forma completament diferent. Penso, mentre escric i escolto a la ràdio els debats al Parlament en el dia de la formació de la mesa -aquest dimecres-, si del que parlem tots plegats des de fa temps -quants anys?- no és una mena de joc dels disbarats, on el diàleg s’ha convertit en un cadàver exquisit, que cadascú percep segons li vingui, i si no seria interessant un exercici cooperatiu col·lectiu de sinestèsia. Que els que tenen l’oïda sana expliquin la música als sords. Els sords que expliquin el gust als que l’han perdut. Els invidents, el sentit de les paraules als il·luminats. I així, entre els uns i els altres, potser, potser.