02/06/2019

Les Camèlies de la Rodoreda

3 min
La Casa Josep Barnolas és un dels pocs edificis modernistes que queden al carrer de les Camèlies.

Hi ha pocs carrers a Barcelona que puguin presumir de portar el mateix nom que una de les millors novel·les de la literatura catalana. El carrer de les Camèlies, si el busqueu a la xarxa, apareix en més entrades com una obra de Mercè Rodoreda que com un carrer de Gràcia. Malgrat això, aquest carrer llarg, i una mica impersonal, neix a la confluència amb el carrer Escorial, travessa la ronda del Guinardó i va a morir a la plaça de la Font Castellana entre blocs d’apartaments.

Antigament, això era la Salut, una zona agrícola amb masos de certa importància, com can Muntaner o ca l’Alegre de Dalt, que es va començar a urbanitzar a mitjans del segle XIX. S’hi va establir un veïnat benestant, que ja veiem aparèixer a la premsa el 1872, arran de la venda d’una taverna. Llavors la reivindicació del barri era que hi arribés la línia de tramvia acabada d’inaugurar, que anava des de la plaça del Pi fins a la plaça Rovira. Set anys després hi van instal·lar un dels seus elements característics, la Font de l’Atzavara, que més tard va ser traslladada al carrer Escorial. Al costat de la font hi va haver un crim, l’assassinat a ganivetades d’un picapedrer anomenat Petit, davant de la mateixa taverna que uns anys abans estava en venda.

El 1893 les colònies estrangeres a Barcelona hi van comprar un terreny i hi van construir l’Hospital Evangèlic. Sabem pels diaris que, en aquella època, un dels seus habitants va estafar 30.000 pessetes al Banc d’Espanya fent-se passar per un fabricants de pots de llauna. Quan els banquers se’n van adonar, el fals empresari havia desaparegut. També trobem molts intents de robatori a les torres del carrer, un model de casa del qual encara en queden dues en peu. La més antiga és la Casa Manuel Colchero, actualment la seu de l’Arxiu Històric de Gràcia. L’altra és la Casa Josep Barnolas, amb un escut nobiliari gravat a la façana on hi ha una mona i un gos. Totes dues modernistes. Al costat d’aquestes cases hi ha el passatge Camil Oliveras, un tram supervivent de l’antiga Travessera de Dalt, que conserva alguna caseta d’estiueig com les que descrivia Rodoreda a la seva novel·la.

Fins a l’any 1900 el carrer no va disposar d’enllumenat, tot i que s’hi feien els envelats més populars de la Festa Major de la Salut. Poc després hi obria el Salud Sport Club i el col·legi La Virtud, que va ser notícia el 1924 quan es va saber que un dels seus professors castigava els alumnes amb un fuet i els deixava l’esquena marcada. El 1928 s’hi van instal·lar els estudis cinematogràfics Troya Films. Poc després, allà mateix, uns homes que havien robat en una lleteria es van entregar a la policia. Estaven tan afamats que preferien anar a la presó per poder fer tres àpats diaris.

L’any 1930 es va acabar l’últim tram del carrer de les Camèlies, entre Sardenya i la plaça de la Font Castellana, coneguda llavors com la plaça de l’Hospital Francès perquè acollia l’Hospital d’Assistance Française. Durant la Guerra Civil, aquell sanatori seria cedit al govern basc i rebatejat com l’Hospital d’Euzkadi. En aquell mateix període, diversos membres de la colònia anglesa van obrir una cantina de repartiment de llet, sucre i arròs, patrocinada per una societat benèfica de la Gran Bretanya. Acabat el conflicte, s’hi va inaugurar l’estadi del Club de Futbol Europa, el Nou Sardenya, i s’hi va instal·lar el mercat a l’aire lliure que fins llavors es feia al carrer Sicília. No va ser fins als anys seixanta que va començar la urbanització actual de finques modernes i funcionals. Ara costa imaginar que una mare desesperada pogués abandonar la seva filla en una d’aquestes cases, com li passava a la protagonista del llibre de la Rodoreda.

stats