Què hi porta a la maleta un refugiat? ¿Què és el que escull d’entre tots els seus objectes quan ha de deixar la casa a correcuita? ¿Com és aquesta primera caminada, aquesta fugida cap a un destí incert i un viatge probablement sense retorn?

Els alumnes de l’Institut Vall de Llémena, de Sant Gregori (Gironès), es van voler posar en la pell d’un refugiat i han estat treballant l’experiència de l’exili i de la guerra no només a partir de la memòria de la nostra guerra, sinó també acostant-se a nois i noies de les seves edats que avui fugen de les guerres modernes, concretament de la guerra siriana.

Així, després d’un treball de recerca a les pròpies famílies, enregistrant els avis i besavis que havien viscut l’exili i la guerra, un grup d’alumnes va viatjar a Viena per entrevistar un grup de nois i noies sirians, escolaritzats en una escola austríaca. Nois i noies de les seves edats que explicaven, més de setanta anys després, les mateixes experiències que van viure de petits els mateixos avis i besavis dels gironins.

Tot aquest treball s’ha convertit en una pel·lícula, Escaping war, que té un dels moments més evocatius i emotius en la caminada, la fugida, “la retirada”, com en diuen a França, a través de la frontera catalana, que els nois i noies van fer, arrossegant també ells pels camins de l’exili una maleta on cadascun hi havia posat aquell objecte que s’endurien si haguessin de viure la mateixa situació.

Un cop arriben a les platges d’Argelers, convertides després del 1939 en un immens camp de concentració, els joves expliquen a la pel·lícula els objectes que porten a la maleta. Tots tenen un valor sentimental, emocional: la noia que s’emporta el peluix que l’ha acompanyat des que va néixer i quan el toca li recorda la seva vida; el noi que carrega un instrument musical i que interpreta assegut a la sorra El cant dels ocells, la noia que explica per què ha escollit un àlbum amb les fotos de les seves amigues i de la seva família... També visiten, a l’altre costat dels Pirineus, el camp de detenció de Ribesaltes, on van estar milers de presoners espanyols, a més dels milers de gitanos i jueus que van ser enviats en tren, des de l’andana construïda al mateix camp, als forns crematoris alemanys.

Una vegada amarats del coneixement de l’experiència viscuda pels avis, de llegir la història, de transitar a peu ells mateixos pels camins, les platges i els camps de refugiats de l’exili, un grup d’alumnes va anar a Viena a trobar-se amb els nous refugiats d’avui. Els va impressionar que aquells nois i noies expliquessin les mateixes coses que ja s’havien viscut aquí. I que hi hagués un silenci tan gran entre les famílies catalanes sobre uns fets que volien oblidar però que es repetien una vegada i una altra. Els relats dels nois i noies sirians sobre els bombardejos, la por, la visió de la mort dels familiars i amics, el llarg viatge, alguns travessant el mar, el mal tracte rebut dels països democràtics i, també, l’agraïment a tots aquells que els havien ajudat eren, em comentaven els alumnes de Sant Gregori, una història que també els pertanyia a ells perquè havia sigut una història pròpia.

Cap d’aquests alumnes entenia ni compartia, després d’haver-se enfrontat a la realitat humana de l’exili i de la guerra amb refugiats de carn i ossos, de la seva mateixa edat, la reticència que avui tenim a rebre tota aquesta gent necessitada, la falta de sensibilitat amb els problemes de la guerra i de la destrucció, la poca solidaritat amb les víctimes, la falta de coneixement real i sentit del món que ens envolta. No deixa de ser un fet sorprenent que haguessin d’anar fins a Viena per trobar una escola que tingui escolaritzat un grup de nens sirians refugiats. I que aquí, on es parla tant de política -els debats polítics semblen cada vegada més transmissions esportives, apassionadament vàcues-, la guerra ocupi un espai tan minúscul de les nostres preocupacions.