L’Àlex, dret, mira una filera de vambes que reposen a la prestatgeria. Després de pensar-s’ho un moment, tria el primer parell, les més especials, les de jugar a bàsquet. Agafa una de les moltes capses que l’envolten, algunes ja plenes de llibres, roba i altres coses, i les guarda a dins. L’habitació està gairebé buida. A les parets només resisteixen diversos jugadors de la NBA. Com si el contemplessin. Com si fossin els últims a dir-li adeu. Mentre despenja i doblega amb cura un dels pòsters, pensa en tots els anys i records que es queden en aquella habitació. És el seu aniversari, però no és un aniversari qualsevol.

“Jo crec que amb això ja estarà -diu mirant un educador social que és a la porta-. Comencem a carregar coses a la furgoneta i marxem”.

Hi ha moments concrets a la vida de qualsevol persona que són importants. Un d’ells, pel simbolisme que conté, és el moment de fer 18 anys. Legalment, és la data en què ens convertim en adults de ple dret: ja podem conduir, treballar, participar en unes eleccions... Però per a un grup concret de joves, complir la majoria d’edat té moltes més repercussions. L’Àlex ha viscut 12 anys en un centre de protecció a la infància i l’adolescència a Catalunya, i ara, després de complir els 18, ha de marxar. La que era la seva habitació serà la d’un altre noi d’aquí uns dies. Mentre arrossega les maletes escales avall es van acumulant els comiats i les abraçades: de nens més petits, de companys del seu grup, de la cuinera i les dones de fer neteja, dels educadors...

“Que vagi molt bé, campió”. “Cuida’t molt”. “Renta bé la roba, que ara ho hauràs de fer tot tu!” “Passa a veure’ns de tant en tant”. Ho va sentint camí del pàrquing. La furgoneta ja està carregada i l’Àlex enfila una nova etapa de la seva vida. La vida que comença després del centre.

Fins a finals d’octubre del 2017 la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), l’organisme competent pel que fa a la protecció del menor a Catalunya, ha comptabilitzat un total de 7.260 casos de nens i nenes i adolescents en els quals s’ha considerat necessari establir una mesura de protecció, després de constatar factors de risc per al menor en el si del nucli familiar. Alguns d’aquests factors poden ser indicis de negligència dels progenitors, dificultats econòmiques severes, desatenció continuada, consum de tòxics, problemàtica de violència de gènere, maltractament físic i psicològic o bé abús sexual, entre d’altres.

En un 51,8% dels 7.260 casos totals (3.760 infants o adolescents) l’opció més adequada era un acolliment familiar en alguna de les seves variants: amb atres famílies (922 casos), amb la família extensa (2.246 infants, amb avis, oncles o cosins), o preadoptiva (412 casos). En el 45,7% restant, un total de 3.317 infants i joves, l’administració feia efectiva la mesura de protecció consistent en l’ingrés en un centre residencial. La gran majoria d’aquests ingressos, un 57%, corresponen a centres residencials d’acció educativa (CRAE), on menors fins als 18 anys poden fer el seu dia a dia acompanyats d’educadors socials, entre altres professionals, i estan sota la tutela de la Generalitat. Actualment, fins al mes d’octubre, 1.892 infants i adolescents viuen en aquests centres a Catalunya.

Coneguts popularment amb el nom genèric de “centres de menors”, hi ha un gran desconeixement del funcionament diari dels CRAE, així com del fenomen de la protecció al menor al nostre país en general, cosa que provoca una imatge determinada més pròxima a l’àmbit penal i judicial que al de la mateixa protecció de la infància. “Conflictius”, “problemàtics” o fins i tot “violents” són algunes de les etiquetes que pesen sobre tots aquells nois i noies que, per diverses raons, en algun moment o de manera prolongada en el temps, no han pogut viure amb els seus pares o bé han hagut d’estar separats dels seus respectius nuclis familiars.

Nois i noies que tenen diverses històries familiars, algunes de més severes que d’altres, però que trenquen estigmes i tabús sobre les generalitzacions al voltant del concepte d’internat o orfenat que es té dels centres de protecció. Nois i noies que quan compleixen els 18 anys surten dels CRAE, amb més o menys xarxa o suport familiar, i lluiten per trobar el seu lloc, estudiant, treballant i desmuntant els tòpics que gran part de la societat té sobre ells. Pot ser el jove que arbitra el partit de bàsquet del nostre fill el dissabte el matí, el que treballa en aquell restaurant que tant ens agrada, o bé aquella noia que fa d’encarregada en una botiga de roba a la vegada que acaba la carrera a la universitat.

“Cada cas és absolutament diferent i amb moltes realitats a la vegada, és difícil generalitzar, però és cert que la gran majoria de nois i noies que surten d’un centre de protecció s’enfronten a reptes que resultarien impossibles d’assumir per a qualsevol persona de la seva edat, fins i tot per a gent molt més gran -explica Natalia Martínez, educadora social que treballa des de fa més de 10 anys en centres de protecció i amb adolescents tutelats-. Ser gairebé o completament autònom en tots els aspectes de la vida, des de la pròpia gestió personal, fins a la domèstica i econòmica, superar els estudis o mantenir una feina, en cas de tenir-ne, són reptes que comporten un temps i una progressió amb suports externs, difícils d’assumir per a una persona jove de 18 anys. Han de madurar molt i fer-ho en menys temps que la resta, perquè la majoria no tenen marge per a l’assaig-error, que és com la gran majoria de nosaltres realitzem la nostra trajectòria vital o personal”.

L’Àlex va decidir optar per una immersió gradual en el nou món. “Hi ha nois que en sortir tornen a casa seva, jo vaig optar per estar un temps en un pis de suport a joves extutelats -explica un temps després d’aquella traumàtica sortida ara fa dos anys del centre que havia sigut casa seva des que era petit-. Són pisos compartits amb altres nois que han sortit d’un centre i en els quals pots estar dels 18 als 21 anys, més o menys. Depenent del que triïs quan surts del centre, pots optar a una prestació mensual, que és de 663,14 euros, i amb aquests diners pagues un lloguer reduït i tens alguns educadors que passen per allà de tant en tant durant la setmana”. També anava, explica, a un servei de seguiment on ajuden els joves amb certs tràmits, es controla la seva trajectòria formativa i els assessoren amb temes econòmics, entre d’altres.

“Habitualment la gent té la idea que un centre és un lloc on et tanquen per haver fet alguna cosa dolenta, culpabilitzant-te -afirma-. La imatge que tenen de tu és que ets problemàtic o conflictiu, que per alguna raó hi ets... Vaig viure algun moment així a l’escola, com aquell tipus de silenci tan concret, al voltant del «noi de centre». Hi ha molts prejudicis sobre aquest tema i en part és pel desconeixement que hi ha en general. Jo em sento orgullós de qui soc i del que he viscut. Crec que els nois que hem passat per un centre de protecció tendim a tenir més autonomia i maduresa per saber què és la vida amb 18 anys, cosa que molta altra gent no entén fins bastant més tard. Jo puc dir que he après molt, gràcies als companys que he anat tenint, els diferents educadors i tutors, el mateix dia a dia... Hi ha hagut èpoques millors i pitjors, però més o menys com qualsevol altre adolescent”.

Hi ha qui no entén de dificultats i les encara per, directament, riure-se’n. La Clara és una d’aquestes persones. La seva història és una d’aquelles realment extremes que arriben a un centre de protecció. De petita ja va haver de viure uns anys amb els avis, una etapa molt problemàtica, perquè la seva mare no estava en condicions de tenir-ne cura, però va ser als 13 que, després d’un intent de suïcidi, es va decidir que ingressés en un centre. Recorda el dia, el 20 de desembre, pels volts de Nadal, i no va ser fàcil. Ara fa un any que n’ha sortit i, com l’Àlex, al principi va preferir anar a un pis tutelat.

“El canvi d’un centre a un pis o, directament, la sortida d’un centre és un moment complicat, potser no per a tothom, per a qui hi ha estat menys temps és diferent, esclar, però no és senzill: deixar de veure els teus companys del dia a dia, els educadors amb qui portes temps... -comenta-. Encara que facis el canvi de manera progressiva, no deixa de ser difícil. Al centre, és inevitable, et sents més acompanyada, i al pis, encara que algun educador hi passi de tant en tant, doncs bé, no és el mateix. També assumeixes més llibertat i responsabilitat perquè en un pis t’exigeixen saber funcionar al 100% des del primer dia i aquesta pressió no és gens bona: saber cuinar, rentar la roba, fer la casa, portar bé la gestió econòmica i els estudis, i, si pots i tens temps, tenir una mica de vida i fer les coses que fa la gent de la teva edat”. Ella s’hi ha estat un any i mig fins que es va considerar que tenia un bon nivell d’independència: “Em van dir que potser era un bon moment per plantejar-me una vida autònoma, per volar. Crec, però, que porto volant des dels 13 anys”.

Havia acabat segon de batxillerat i la selectivitat i li van donar una beca del ministeri per estudiar: “Vaig decidir que era el moment de buscar pis compartit pel meu compte i vaig llogar un habitació, encara que continuo amb el seguiment perquè és un requisit per tenir accés a l’ajuda econòmica que ens donen als extutelats”.

Aquest estiu ha treballat en un parc d’atraccions per tenir alguns diners extres i, comenta, aviat començarà un CFGS d’animació sociocultural i turística: “Encara no tinc gaire clar què vull fer i de moment no vull anar a la universitat. La gent a vegades et pregunta: «Què vas fer per estar en un centre?» I aleshores t’adones que no en tenen ni idea, ni idea de res. A mi el que m’importa és que tinc la meva família, els meus amics i que em sé arreglar sola: omplir la nevera, pagar les factures, viure amb autonomia i pagar-me internet”.

Cada cas i cada història és diferent. A diferència de l’Àlex o la Clara, la Joana, la Judith, la Noelia i la Sheila van arribar a un centre al voltant dels 15 o 16 anys, i s’hi van quedar fins a la majoria d’edat. La Judith comença la carrera de dret aquest any, la Joana ha acabat el batxillerat i treballa com a monitora en una escola d’educació especial, la Sheila és l’encarregada d’una cafeteria i la Noelia compagina diferents feines per poder anar mantenint-se. Algunes d’elles han anat a un pis per a joves extutelats i d’altres viuen pel seu compte. El Miguel, en canvi, va tornar amb els seus pares quan va complir els 18. “Jo he tornat a casa, a alguns els va bé, a d’altres no -comenta-. A mi, de moment, m’està anant bé”. No té por de l’estigma. “A mi no em costa ni tinc cap problema a explicar que he estat un temps en un centre, m’és completament igual -afegeix-. Sé molt bé qui soc, qui em vulgui conèixer ja ho farà i qui no, doncs res. La gent es pensa que ets d’una manera determinada i després veuen que ets com tothom, i aquí és on jo responc: «Esclar! Què et pensaves?»” 

ÀLEX · 20 anys

El primer detonant del meu ingrés en un centre va ser una infecció d’orina que vaig tenir de petit. Els metges van saber per les proves que la meva alimentació no era l’adequada i van avisar els serveis socials. L’equip que portava el meu cas va començar a fer visites a casa nostra, i van realitzar proves de tòxics als meus pares, i van donar positiu per cocaïna tots dos. La meva mare va denunciar el meu pare arran d’una baralla, i aleshores la policia em va portar en un centre d’acollida. Jo tenia 6 anys.

Vaig estar en aquest primer centre uns tres mesos, com a mesura temporal o d’urgència, com es diu. Els meus pares mantenien reunions amb els tècnics per recuperar la meva tutela i vaig tornar a viure amb ells al cap de poc. Tot i això, no va passar gaire temps fins que es van separar definitivament. Llavors, lliurement, vaig decidir anar a viure amb el pare, que es va traslladar a València. Vaig viure-hi uns mesos, fins que el meu pare va trencar la relació amb la seva parella. Aleshores vaig tornar a Catalunya a viure amb la meva mare. Ella, en aquesta etapa, solia rebre visites dels serveis socials de manera habitual, ja que començava a tenir problemes de salut mental. En una d’aquestes reunions, l’equip va proposar que jo entrés a viure en un centre de protecció (un CRAE, un centre residencial d’acció educativa), mantenint el contacte. La meva mare va acceptar la proposta i hi vaig estar dels sis als onze anys.

Al centre continuava veient la meva mare durant el règim de visites que teníem, que s’anava ampliant o mantenint depenent de la situació concreta del moment i de com es trobava ella. Quan tenia onze anys, la meva germana gran va demanar als serveis socials que anés a viure amb ella, la seva parella, i les seves filles, de tres i quatre anys. Vaig estar content però l’adaptació va ser difícil. Ells vivien en un poble petit i em va costar integrar-me en aquesta nova vida, nova escola, etc. Encara que es va intentar, la convivència no era fàcil, i jo mateix vaig parlar amb serveis socials al cap d’uns mesos durant el seguiment que feien i els vaig demanar tornar al centre. En aquesta segona etapa hi vaig estar dels 12 als 18 anys, i és realment quan he crescut i madurat. A la meva família l’anava veient igual, els caps de setmana, festius o vacances, però no manteníem convivència diària. Jo he sigut dels que ha estat més temps en un centre, uns 12 anys en total, però tampoc és el més habitual. En complir els 18, et fas legalment adult d’un dia per l’altre i toca sortir del centre. Després d’un temps en un pis de suport, i de viure pel meu compte amb un amic, he decidit anar a viure amb la meva mare. Els caps de setmana treballo com a àrbitre de bàsquet en lligues infantils i en alguns tornejos que se celebren pels voltants. Em dona diners però no prou per independitzar-me totalment, almenys per ara.

NOELIA · 19 anys

Les persones tenen al cap la idea de reformatori o d’orfenat quan senten parlar de “centres de protecció”. També sents que et miren amb pena, quan per a mi estar allà va ser una bona etapa. La sensació és que la gent et jutja i etiqueta els nois que hem passat per un centre, en comptes de preguntar-se què han fet els seus pares o els adults que n’eren responsables. A més, hem de ser més madurs, la majoria de gent de la meva edat no ha de pensar com omplirà la nevera o com pagarà el telèfon o internet, o no amb la mateixa urgència que jo.

JOANA · 19 anys

Cada cas i cada situació és diferent. En un centre hi ha moltes realitats però crec que s’acostuma a generalitzar massa i es té al cap una certa idea que la majoria de vegades no té res a veure amb el que passa de veritat. Estic estudiant batxillerat i encara no sé gaire bé què faré l’any que ve. Mentrestant, vaig treballant de monitora i així estalvio. Jugo a voleibol en un equip federat. Després de sortir del centre he viscut en un pis de l’àrea de suport per a majors de 18 anys, però ara m’agradaria anar a viure amb una amiga.

DAVID · 21 anys

La idea “per alguna cosa deu ser” flota en l’aire quan la gent sap que vius en un centre o que has estat en un centre, encara que no t’ho diguin. És un judici sense preguntar res, sense conèixer res. Tot i això, crec que la part més difícil no és estar al centre, és tot el que ve després. És complicat sortir-ne tot just fer 18 anys, encara que t’avisin per preparar-te, i saber funcionar per tu mateix: estudiar, treballar, autogestionar-te, etc. És un canvi força important i costa anar-ho assimilant. Aquest any faré un curs preparatori per al CFGM i m’agradaria estudiar integració social.

ÀLEX · 22 anys

Tot ve del desconeixement. La meva sensació és que la majoria de persones creuen que estem internats, que no podem sortir, i que, per tant, és per alguna raó. També he sentit que sembla que no tinguem futur, o que no en podem tenir; és una barreja entre pena o llàstima. Som un col·lectiu proper a l’exclusió social, però no per nosaltres mateixos, sinó per les idees errònies que té la gent sobre el que significa haver estat un temps en un centre de protecció. Estudio agricultura i m’agradaria treballar com a apicultor en un futur.

MARC · 21 anys

Hi ha desconeixement perquè no s’explica gaire què és un centre, i la gent aleshores utilitza la imaginació. Hi ha prejudicis: que si ets delinqüent, problemàtic... Vaig estar poc temps en un centre, però crec que és així. No sé del tot com podria canviar aquesta mentalitat, però crec que al final t’acaba important poc tot el que pensa la gent. Aquest any he fet un curs de manipulació i cadena en magatzem i en començaré un de gestió d’oficina l’any que ve. Estic fent pràctiques remunerades en una empresa i comparteixo pis.

JUDITH · 18 anys

Les aparences enganyen molt. Jo mateixa tenia una idea equivocada de què era un centre quan em van dir que havia d’anar-hi. Crec que hi ha moltes idees preconcebudes i s’han de fer esforços, des de diferents àmbits, per explicar-ho bé i aclarir una mica el tema. Les persones que et coneixen no jutgen el teu ambient familiar, però la resta, majoritàriament sí. Ara he acabat el batxillerat i vull començar la carrera de dret. Algun dia seré advocada. També m’agradaria viatjar. Treballo com a monitora de lleure.

MIGUEL · 22 anys

A mi no em costa, ni em fa res, explicar que he estat un temps en un centre, m’és completament igual. Jo sé molt bé qui soc i com soc, qui em vulgui conèixer ja ho farà i qui no, doncs res. La gent es pensa que ets d’una manera determinada i després veuen que ets com tothom, i aquí és on jo dic: “Esclar! Què et pensaves?” La gent s’imagina moltes coses, com un orfenat o internat. Jo he tornat a casa després de complir la majoria d’edat. A alguns els va bé, a d’altres no. A mi, de moment, m’està anant bé.

SHEILA · 23 anys

És fàcil prejutjar, més o menys ho fem tots, a vegades constantment, però és cert que més d’una vegada he tingut la sensació que no havia d’explicar que havia viscut en un centre. Crec que malauradament té conseqüències en la manera en què la gent et percep i això afecta de manera real a l’hora de buscar una feina, per exemple. Les tres paraules que penso que a la gent li venen al cap són: agressiu, problemàtic i delinqüent. Treballo des de fa temps com a encarregada en un negoci d’hostaleria i visc sola.

Equilibristes és una exposició produïda gràcies al certamen de fotoperiodisme CLIC, que organitza l’associació Diomira. Del 14 de desembre al 5 de gener es pot veure al CRAI de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

CLARA · 19 anys

Quan era petita hi havia dificultats econòmiques a casa. Entre els meus pares les coses tampoc anaven del tot bé. Quan van deixar de viure junts, la meva mare i jo ens vam traslladar a una altra ciutat, no gaire lluny, però vaig deixar d’anar a l’escola on anava. Això va cridar l’atenció dels serveis socials, que ja feien seguiment a la meva família per la falta de recursos. En un punt concret, com que es mantenien les dificultats, els tècnics van plantejar la possibilitat que anés a viure amb algun familiar proper o bé que ingressés en un centre de protecció durant un temps. La meva àvia materna es va fer càrrec de la situació i vaig viure amb ella durant uns 5-6 anys, fins que en tenia 10-11, que vaig tornar a viure amb la meva mare, a la casa on sempre havíem estat. Del meu pare, en tot aquest temps, zero notícies.

Els problemes comencen durant la secundària a l’institut. Ara es parla molt del bullying i el tema es vigila més, però fa uns anys no, es considerava una cosa normal. Jo vaig patir molt a l’institut. A més, amb la meva mare la convivència era difícil. Recordo sortir sola de casa algunes vegades de nit per anar-la a buscar, i trobar-la en algun bar. Ara tinc clar que en aquesta època vaig adquirir un rol de cuidadora que clarament no em pertocava, però que va ser una manera que vaig trobar de sortir-me’n i desenvolupar-me en aquella situació.

La meva mare, en una d’aquestes etapes, va intentar suïcidar-se. Pels problemes a l’institut i tota la situació en general, jo també ho vaig intentar poc després de complir els 13. Vaig estar 24 hores en coma en un hospital, uns dies a l’UCI i una setmana en un hospital de Barcelona on em van traslladar. Quan vaig rebre l’alta, i al cap de dos dies d’estar a casa, vam rebre una citació de l’equip que s’encarrega de fer el seguiment dels casos de risc. Ens van citar a les seves dependències i ens van dir a la meva mare i a mi que havia d’anar a viure en un centre. Jo no sabia ben bé què era un centre i recordo que em vaig posar a cridar, perquè no volia marxar de casa. Vaig entrar en un centre d’acollida un 20 de desembre, en plena època de Nadal.

Tenia dret a una trucada telefònica, no podia tenir visites amb la meva mare i recordo que vaig sentir ràbia i impotència, a més d’estar en un lloc que no coneixia... Va ser difícil. Després de set dies d’estar al centre d’acollida, i per la meva trajectòria, es va recomanar la meva derivació a una unitat especialitzada, la unitat de crisis d’adolescents. Aquest recurs no és un centre, hi ha poques places i estàs en grup amb altres joves. Alguns d’ells viuen a casa amb els seus pares, però estàs separat del teu entorn durant un temps. Vaig començar a tenir visites regulars amb el psiquiatre i disposava de tres trucades telefòniques a la setmana. Al cap de poc, la meva mare va poder començar a venir-me a veure, durant una hora. Ho recordo en general com un moment de tranquil·litat, de pausa. Va ser el primer moment que era capaç d’acabar una activitat o de poder estar a l’habitació tranquil·la, simplement escoltant una cançó o llegint un llibre.

Vaig estar el màxim temps possible en aquesta unitat, que es considera per a casos i moments puntuals d’urgència. Quan vaig sortir-ne no estava preparada per tornar a l’institut, ja que m’havia perdut gairebé un any d’escolarització, així que als matins anava a un hospital de dia, on fèiem activitats i tallers. El centre d’acollida i l’hospital eren en ciutats diferents i jo anava i tornava sola, sense cap problema. Més endavant vaig començar a anar també a un institut ordinari dos dies a la setmana, combinant els dos centres educatius. I continuava amb el seguiment psiquiàtric.

Al centre vaig començar a tenir visites d’una hora supervisades amb la meva mare, en les quals sempre hi havia un educador. Després d’uns mesos de supervisió, durant els quals la meva mare va rebre un seguiment de l’equip de serveis socials, amb una evolució positiva, la durada de les visites va augmentar a poc a poc.

El curs següent ja vaig començar a estudiar en un institut ordinari a temps complet, i vaig canviar d’un centre d’acollida a un centre residencial d’acció educativa (CRAE). Hi vaig estar 4 anys i mig, i crec que vaig madurar bastant, en part, gràcies a la meva tutora d’aleshores. A l’institut vaig tenir una bona integració, com una noia més, no ho sé, res a veure amb el poble on vivia originalment. Les visites amb la meva mare van augmentar a sortides sense supervisar, d’unes tres hores de durada. Continuava fent visites amb el psiquiatre i a poc a poc van anar reduint la medicació que prenia, fins ara, que no prenc res. El meu rendiment acadèmic va anar millorant en paral·lel: em vaig treure l’ESO i vaig fer batxillerat. En aquest punt és on compleixo els 18 anys i em toca sortir del centre. Recordo el moment de pensar a tornar a casa, però vaig parlar amb la meva mare i li vaig dir que creia que era millor anar a un pis per a joves extutelats que m’oferien els educadors. Ella em va contestar que realment era el millor per a mi. Hem tingut moments millors i pitjors, però crec que tornar al meu poble, després de tot, seria fer un pas enrere, no avançar. En un lloc on t’han fet mal no s’hi ha de tornar.