L a llum i les vistes són el gran luxe d’aquesta casa, el que ens dona la vida”. Així ho afirma l’arquitecta mallorquina Ester Morro, que fa uns anys va emprendre la reforma d’una casa del barri del Terreno de Palma, datada del 1930, que havia de convertir en l’habitatge familiar propi. Així, Can Mateu i n’Ester neix al si d’una de les nombroses cases de caràcter colonial, de planta baixa i un sol pis, que a l’època en què van ser construïdes es destinaven a segona residència dels habitants benestants de la mateixa ciutat, sovint situades a poc més d’un quilòmetre de la residència habitual. Al Terreno, a més, s’establien nombrosos il·lustres arribats d’arreu. Ells també buscaven la llum que els garantia l’illa i una vida més econòmica que la de les seves ciutats d’origen. És el barri on es van instal·lar Santiago Rusiñol (que el va descriure com “un cigne blanc del que cada casa en ve a ésser una ploma”), però també és el barri que van transitar Robert Graves, Gertrude Stein, Georges Bernanos, Ava Gardner o Camilo José Cela, entre molts altres. L’escriptor Llorenç Villalonga els descrivia així a la novel·la Mort de dama : “Als afores, pel Terreno, per Gènova, es belluga un món colonial, compost de pintors, turistes i senyores que fumen. Són gents estranyes, que es banyen a l’hivern i viuen d’esquena a la religió. Fabriquen còctels endiablats. Donen balls i tes. El barri antic fingeix ignorar-ho”.

Al Terreno, els habitants de Palma hi guanyaven tranquil·litat i bones vistes. El pendent del turó sobre el qual s’assenta oferia a la majoria de les edificacions de la zona una panoràmica variada que va del mar al bosc de Bellver, tots dos a tocar del barri.

Precisament la llum i les vistes és el que buscaven la parella formada pel Mateu i l’Ester. Això i també aprofitar els preus abaratits d’una barriada que va patir les conseqüències de la degradació de la veïna plaça Gomila. Una casa d’estil colonial, amb el valor impagable de comptar amb un jardí a la part del darrere, però especialment amb un porxo al primer pis -el pendent del terreny fa que sigui el que dona entrada a la casa i que n’acull els espais principals-, que, segons l’arquitecta i propietària, és el seu “espai vital”.

La casa supera els 250 metres quadrats i tenien un pressupost molt ajustat per a la reforma. A l’hora de distribuir la despesa, l’arquitecta Ester Morro va prioritzar la inversió en l’aïllament, cosa que ha fet que l’experiència d’habitar-hi els hagi demostrat fins a quin punt la llum que entra a l’interior -gràcies a l’obertura d’uns finestrals que originalment eren petits- i amb la sola existència d’una estufa de llenya per a l’espai unitari de la sala, menjador i cuina, es compti amb l’escalfor suficient per a una experiència vital confortable. Ni calefacció ni aire condicionat no es fan necessaris. La parella i els dos fills han vist, així, complerts els seus desitjos de tenir una casa “austera, senzilla i honesta, on tot és molt de veritat”. La pedra viva a terra, les parets de pedra i morter -vistes o enguixades-, les velles bigues de fusta que es van destapar i es van pintar de blanc, i els maons originals, que ara es conserven pintats, proporcionen a l’habitatge un joc atractiu i natural de superfícies rugoses i llises.

Comoditat és, per a ells, que el garatge entri dins la casa, per la part alta, on també se situen els dos dormitoris dels fills. Ho és també disposar d’aquest espai d’estar, menjar i cuinar familiar que gairebé duplica les seves dimensions amb el gran porxo, orientat al sud i suportat per unes columnes primes de ferro dels anys 30. I a la planta baixa, el dormitori principal, el vestidor, la bugaderia i, sobretot, un pati enjardinat amb un parell de fruiters on s’hi pot fer vida la immensa majoria de dies de l’any.