E ra la típica casa de pedra amb coberta a una aigua, de les que es troben arreu a la ruralia de Mallorca. Petita, senzilla, de murs gruixuts i l’interior compartimentat per al que eren les necessitats familiars bàsiques d’un temps, responia a la tipologia més comuna per a una casa de pagès. Can Valls -mig poble, mig camp al Pla de na Tesa, a Marratxí, prop de Palma- estava abandonada i en ruïnes. Quan Munarq, l’equip d’arquitectes dirigit per Rafel Munar i Pau Munar i amb l’estudi al mateix municipi de Marratxí, va rebre l’encàrrec de reformar i ampliar aquesta casa perquè acollís l’estudi de la pintora Dolors Comas, es va decidir preservar l’estructura existent i obrir l’interior per sumar llum, espai i visibilitat.

Amb els requeriments de l’artista propietària d’haver de guanyar dos grans espais, un per al taller i un altre per poder exhibir les obres amb una certa amplitud, Munarq va optar per tombar el forjat que dividia el vell habitatge en dues plantes i aconseguir així la doble alçada en bona part de la casa, amb un altell que se situa just a sobre de la cuina menjador. D’aquesta manera, l’edificació antiga de Can Valls és avui un espai diàfan, de sostres alts, amb llum natural de nord -menys agressiva- i una gran connectivitat i visibilitat entre les diferents zones de la casa.

El nou que reforça l’antic

Tant a dins com a fora de Can Valls es fa manifesta la voluntat d’aconseguir una habitabilitat i també una mirada contemporànies, i que precisament siguin aquestes intervencions actuals les que reforcin la tipologia i els elements antics que conserva la casa. Així, des de l’exterior es remarca la diferència entre el vell volum fet amb murs de pedra, morter, terra i palla, i les adhesions que, fetes de marès, apareixen avui enguixades, blanc impol·lut. Uns singulars baixants pluvials de xapa galvanitzada, juntament amb l’interior de les finestres forrat de ferro pintat, confereixen una estètica contemporània i subratllen el gruix dels murs. Igualment, en la reforma de la casa vella també es remarca aquesta amplitud de les parets a través de les portes i finestres, enguixant-ne els dintells que les emmarquen. Una vella tècnica que, en aquest cas, troba el contrapunt d’actualitat amb les portes de vidre i ferro.

Tot això -pedra, morter, calç, ferro i vidre- passa sota una pèrgola plana de canyís que propicia un estar plàcid a l’entrada de la casa i suavitza les hores de més sol. Aquest punt d’accés a l’habitatge és, en si mateix, l’expressió de la convivència harmònica entre el vell i el nou que singularitza aquest projecte, fet per a una vida vinculada a l’art sense renunciar a l’essència de la pagesia.

No hi manca, delimitant la terrassa, el pedrís per asseure’s, ni tampoc les pasteres per a les flors o les plantes aromàtiques. No hi manca la cisterna amb el seu coll també blanc enguixat. Hi ha també la zona de grava, molt comuna per afermar les terres més properes a les cases de la pagesia.

Amb tot, aquesta zona d’accés -però també d’estar a l’exterior- esdevé un pati semiobert. Emmarcat per la casa vella i per un volum d’ampliació que, fet amb la tècnica de pedra en sec, mostra una façana cega cap al pati i allotja l’estudi taller de Dolors Comas.

Amb pocs materials i amb un predomini clar dels més naturals i propis del lloc, s’unifica i pren caràcter un projecte que va necessitar una important intervenció per restaurar tot el que estava pràcticament derruït, així com per aconseguir els nous espais que necessitava l’artista. Sense rebutjar res del que hi havia, ja que fins i tot les bigues velles es van recuperar per fer-ne taules i la porta d’entrada. Així, Can Valls és un habitatge acollidor, càlid, tan tradicional com actual. Un espai obert que, tot i així, proporciona espais de privadesa per treballar l’art en un entorn de tranquil·litat rural.