Que la vida és una metamorfosi contínua és una intuïció antiga que ha confirmat la ciència moderna. Les nostres cèl·lules moren i es regeneren contínuament. Som, per tant, una successió de morts i resurreccions. Aquesta certesa respecte a la nostra existència física es reflecteix igualment en la nostra vida moral. Sovint ens proposem canviar, encara que no sempre sabem en quina direcció. A vegades somiem en canvis radicals que modifiquin dràsticament el nostre rumb. De tant en tant fem realitat els nostres somnis: exploracions, desaparicions, ruptures amb nosaltres mateixos.

Aquestes ruptures ens inquieten i ens sedueixen. Rainer Marie Rilke les anomenava viratges i un dels seus poemes més coneguts acaba amb l’esperança del “canvi de vida”. La història de la literatura ens ofereix la múltiple varietat de camins del canvi vital. L’aventura, anar a la ventura, és la forma universal en la qual s’expressa el desig humà de metamorfosi. La pintura també ha recollit aquest vessant. El Surrealisme del segle XX, per exemple, va mostrar abundantment la idea de metamorfosi.

Però molt abans, a mitjans del segle XV, un artista del primer Renaixement, Domenico Veneziano, va crear una obra mestra del “canvi de vida”: Sant Joan Baptista al desert, part d’un retaule destinat a Santa Lucia de Magnoli, de Florència. Veneziano, un revolucionari en l’ús del color, pintava unes “atmosferes de llum” sense precedents pel seu caràcter oníric. En una d’aquestes atmosferes va situar el canvi vital de sant Joan Baptista, que abandona la seva roba mundana per cobrir-se amb una tosca pell de camell, pròpia del seu nou ascetisme. Joan és representat per Domenico Veneziano en el moment culminant del canvi: nu, com una estàtua grega, una nuesa de mort i resurrecció. Canvi de pell, canvi de vida.