1968 COM VA INFLUIR

Canviar el món o destruir el món

Hi va haver joves que van deixar-se seduir per una cultura de la violència que va convertir els carrers en camps de batalla

A ls murs de la Facultat d’Arquitectura de Milà hi va aparèixer una pintada poc abans del maig del 1968: “Un revolucionari pacifista és com un lleó vegetarià”. Uns mesos abans aquella facultat havia estat ocupada pels estudiants, la majoria joves amb americana i corbata, però la policia els havia fet fora sense incidents. Uns mesos més tard, els mateixos estudiants hi van tornar amb barba i la camisa per fora dels pantalons. I van tornar a ocupar la facultat, amb tàctiques de guerrilla urbana, com havia passat unes setmanes abans a la batalla de Valle Giulia, a Roma, amb greus incidents entre estudiants i policies que van sorprendre per la seva brutalitat. “Què hi havia darrere d’aquella força bruta? Potser una revolta contra una societat aparentment ordenada en què et deien com ho havies de fer tot, ja que aquell era l’ordre sorgit dels centres de la Segona Guerra Mundial. Però als joves no els havien preguntat si ho volien, tot allò. En part, aquella violència era una manera de matar el pare”, reflexionava l’escriptor italià Erri De Luca, que aquell 1968 va passar a formar part del grup d’extrema esquerra Lotta Continua.

El 1968 milers de persones reclamaven canviar-ho tot amb flors i lemes pacifistes. Però hi va haver joves que van deixar-se seduir per una cultura de la violència que va convertir els carrers en camps de batalla. “El debat, entre molts joves, aquell 1968, va ser decidir si es feia el salt a la violència o no. Érem una generació que havia crescut amb imatges cada cop més gràfiques de violència. Quan al Vietnam els francesos lluitaven, n’arribaven quatre fotos. Quan hi havia els americans, ho tenies a la televisió. La violència anava entrant a casa teva”, explicava a Los Angeles Times el periodista Stephen Battaglio. El del Vietnam, de fet, va convertir-se en un conflicte clau que va inspirar milers de joves per actuar. Alguns dels grups armats que van decidir convertir la violència urbana del 1968 en terrorisme o guerrilles havien llegit molt sobre el Vietnam, i aquell 1968 van passar a l’acció, com en el cas dels primers assassinats d’ETA: la mort no planificada, en un control, del guàrdia civil José Antonio Pardines Arcay, i l’assassinat planificat del policia Melitón Manzanas. O la gestació dels grups terroristes d’extrema esquerra que el 1970 es convertiran en les Brigades Roges a Itàlia, o la Rote Armee Fraktion (grup conegut amb el nom dels fundadors, Baader-Meinhof) a Alemanya. A Irlanda del Nord, el clima polític es tensa i esclatarà el 1969 per donar inici a uns anys plens de morts. I a l’Amèrica Llatina, els tupamaros actuen amb força a l’Uruguai, i l’Argentina també veu el naixement de grups organitzats.

Però cada cas d’incidents violents era diferent. “A Praga els estudiants reclamaven poder aspirar a una societat semblant a la que no els agradava als estudiants de París”, diu Di Luca. Als estats occidentals, el llibre de Frantz Fanon Los condenados de la tierra va arribar a joves que feien seva la idea que tal com les velles colònies només havien aconseguit la llibertat per les armes, per a la lluita contra les injustícies a casa seva també caldria actuar. “Lluitar era actuar. Era la reacció lògica a una societat que no ens deixaria mai fer res, era trencar l’estructura vertical. Actuar era poder”, deia el fotògraf japonès Michiko Sasaki, fascinat per l’estètica dels manifestants d’extrema esquerra japonesos, amb cascs d’obrer on escrivien els seus lemes. “No era una violència gratuïta. Els joves que preparaven armes per lluitar contra la policia pujaven al metro pagant el bitllet i seient de forma ordenada”, afegia a una conferència fa set anys a Tòquio, on posava l’accent en la importància de l’estètica de la violència. “Formar part d’un grup. Un grup uniformat contra un altre en què et creaves el teu uniforme. El jove desarrelat buscava un lloc al món i va intentar crear-se el seu”, reflexionava. Per a Raúl Jardón, periodista mexicà que va participar en les protestes a la capital del seu país d’aquell any, en què van perdre la vida molts joves, la violència era una reacció després d’anys “d’una societat amb una violència continguda que es feia més evident quan algú gosava fer-se preguntes o demanar canvis. La violència juvenil esclata com a expressió de la insatisfacció de les noves generacions i del seu desig de participar en les decisions. Utilitzant la violència, ja que qui mana la feia servir abans”. La politòloga alemanya Hannah Arendt, el 1968, era professora a Chicago quan aquesta ciutat és escenari dels greus incidents en dos moments diferents de l’any: després de l’assassinat de Martin Luther King i durant la convenció del Partit Demòcrata, amb centenars de ferits i detinguts. Arendt va unir-se als seus estudiants en l’ocupació de la facultat. Va reflexionar sobre aquells anys en el seu assaig Sobre la violència, del 1970, en què, a diferència de bona part dels intel·lectuals, afirmava que el poder i la violència no són el mateix. “La violència és l’antítesi del poder. La violència sempre pot destruir el poder”, escrivia Arendt, que afirmava que “la violència pot ser justificable, però mai serà legítima”, i explicava que per entendre aquells fets calia entendre que la política havia creat una societat en part formada per mentides. “Si et diuen que tens totes les oportunitats i en realitat no les tens, et sents enganyat. I reacciones amb ràbia”, va dir Arendt, que va ser molt criticada per alguns dels estudiants quan va denunciar amb duresa la violència dels Panteres Negres, i va afirmar que eren un grup racista i violent. “Si hagués vist com linxaven els seus avis i la tractessin com un animal, no diria el mateix”, li va respondre en un debat a la universitat un estudiant negre. Arendt li va recordar que era jueva alemanya i podia parlar de fets similars.

Violència com a sortida

Però per a altres la violència era més gratuïta. El 1968 es produeix un increment d’incidents greus, en ocasions amb més de 70 ferits en un sol dia, en partits de futbol de la lliga anglesa. “Especialment als anys 70 es comencen a veure grups de hooligans que parlen de política, sobretot de dretes, però quan recordo els primers incidents, la veritat és que era perquè estàvem una mica fins als collons de tot. Tenies ganes de buscar brega i trencar-ho tot perquè, la veritat, no tenies la sensació de tenir futur”, escrivia Steve Cowens, un aficionat del Sheffield United detingut molts cops. La violència aparentment gratuïta s’instal·la a la literatura, el cinema o la música, des de l’àlbum Kick out the Jams, dels MC5 -on els músics van admetre que estaven influenciats pels greus incidents a Chicago del 1968- fins a La taronja mecànica, d’Anthony Burgess, que Kubrick portarà a les pantalles poc després, un film clau per crear una fascinació per l’estètica d’una nova violència urbana.

Segons Stephen Battaglio, la televisió hi va tenir el seu paper. “Es va poder veure la imatge de com maten el president Kennedy, cremen cases, apallissen estudiants i maten soldats al Vietnam. El 1968 també marca un abans i un després a la televisió. I la transmissió d’unes imatges que van generar atracció en joves que veien en la violència una manera de trobar el seu lloc al món. Encara que només fos trencant tot el que trobaven”. 

Lectura relacionada

'Los condenados de la tierra' de Frantz Fanon (Fondo de cultura económica de España, 2010)

Recull de reflexions de Frantz Fanon en què parla dels colonitzats, del racisme i de la cultura d’Algèria, de l’alliberament de l’Àfrica i de la unitat africana.

'Sobre la violencia' de Hannah Arendt (Alianza Editorial, 2013)

Hi ha la violència física, la psicològica... i la política. ' Sobre la violencia'  versa sobre la violència política en les seves encarnacions extremes dins del món contemporani. Aquest any se’n farà una nova edició.

Etiquetes

Més continguts de