EL GRAN CARNAVAL

Cap d’Any és humanitat

Hi ha poques pel·lícules com L’apartament (1960), de Billy Wilder. És una obra d’art que podria estar en un museu al costat d’un quadre de Hopper o una escultura de Giacometti. El cinema està fet per gaudir-ne al cinema i acostumo a sentir una certa sensació d’estranyesa quan veig una pel·lícula -o un fragment de pel·lícula- treta de context i projectada en un espai museïtzat. Però es podria fer més pedagogia del cinema com a art digne d’entrar als museus, les sales d’art, els espais que la civilització ha habilitat per admirar les obres d’art. L’estranyesa, tot sigui dit, és una sensació que pot ser igual de plaent que l’harmonia i l’esteticisme.

Sigui com sigui, en un museu, en una sala de cinema o en format domèstic, L’apartament és una d’aquelles pel·lícules escollides entre molt poques que posseeixen el do de la brillantor perenne. Si em fessin escollir tan sols una obra fílmica per posar d’exemple de com som, pensem, sentim, enganyem i estimem els humans, sens dubte diria aquesta. Wilder i el seu inseparable guionista I.A.L. Diamond van construir un retrat perfecte sobre el nostre ADN, sobre què és i què vol dir per a nosaltres la intimitat, aquesta idea tan vaporosa, tan intangible, amb la qual cada dia en algun moment ens hem d’enfrontar. La intimitat vol dir preguntar-nos què volem per a nosaltres mateixos, quins són els nostres desitjos i somnis. I amb qui volem compartir-los.

Els minuts finals de L’apartament passen durant la nit de Cap d’Any, o sigui, el dia d’avui. És bonic que el cinema ens permeti fer salts temporals i emocionals al buit i posar-nos en la pell de personatges que habiten als llimbs preciosos de la ficció. Amb els acords sempre evocadors d’ Auld lang syne -de L’hora dels adeus, vaja- veiem el triangle protagonista fer i desfer les seves decisions, veuen morir i renéixer els seus anhels, posen en qüestió les frustracions i sotmetiments que els feien infeliços. Quan Shirley MacLaine puja les escales per retrobar-se amb Jack Lemmon li sembla sentir el soroll d’un tret. Durant uns segons tenim el cor encongit. Quan s’obre la porta descobrirà la veritat.

El 31 de desembre és dia de tiberi i de melancolia. És el dia que l’Home dels Nassos surt al carrer i quan tornes a casa et poden fer la pregunta:

-Has vist l’Home dels Nassos?

-Doncs no ho sé. Com el puc reconèixer?

-És l’home que porta tants nassos com dies falten per acabar l’any.

I et quedes pensatiu, amb cara de passerell. I comptes “tants com dies falten per acabar l’any”. I descobreixes la trampa i veus el teu interlocutor rient per sota el nas. Són aquests els detalls que s’esdevenen el dia 31 de desembre. Diuen que és el dia de fer balanç, dels bons propòsits per a l’any que està a punt de començar. Mai hi he parat excessiva atenció, però segur que passa encara que no te n’adonis. Podria perfectament ser el dia més pensatiu de l’any.

Avui també és dia de cuinar. I per què no uns espaguetis colats amb una raqueta de tenis, a l’estil del C.C. Baxter de Jack Lemmon a L’apartament, que li cura el mal d’amors a la Fran cuinant-li la seva especialitat i omplint-li l’estómac. Com en aquella altra pel·lícula italiana de Vittorio de Sica -que tant li agradava recordar a Bigas Luna- en què a un personatge que ha enviudat recentment li preparen un plat de pasta: “Menja, menja, que t’anirà bé”, li suggereixen perquè faci més agradable el tràngol. Aquest és l’esperit de l’últim dia de l’any, l’esperit de la humanitat, valor en desús, demodé, que quan el reivindiques sembla que siguis un cursi.

Avui és el dia en què les hores s’estrenyen i penses que quan arribin les dotze de la nit pensaràs nous desitjos i acomiadaràs el 2017 amb un somriure i una llàgrima.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat