MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

La Caputxinada, el març del 66 abans del Maig del 68

El dimecres 9 de març del 1966 a les 4 de la tarda començava l’acte de constitució de l’SDEUB al convent dels Caputxins de Sarrià

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

“Estudiantes con obreros ” era una de les consignes de les manifestacions dels anys seixanta. Els que no en tenien prou, ho completaven amb un rodolí: “ Policías con banqueros ”. L’avantguarda de xoc contra la dictadura era efectivament a les fàbriques i a la universitat. El 20 de novembre del 1964 es fundava la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, fonament del sindicalisme de classe. Al cap de menys de dos anys es presentava el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB).

Clausurat el maquis, la majoria de l’oposició antifranquista va optar per la lluita pacífica i de masses, i l’única manera de fer-la realment àmplia era aprofitant les estructures de representació del règim. Eren les “zones de llibertat”, les escletxes que va definir el partit comunista, principal impulsor d’aquella tàctica anomenada amb un neologisme horrorós: entrisme. Els treballadors entrarien als sindicats verticals i els estudiants al Sindicato Español Universitario: les institucions eren dictatorials, però els seus representants serien demòcrates.

El dimecres 9 de març del 1966 a les 4 de la tarda començava l’acte de constitució de l’SDEUB al convent dels Caputxins de Sarrià, gràcies sobretot als pares Jordi Llimona i Joan Botam, compromesos en la lluita pels drets humans sistemàticament vulnerats. El doctor Rubió, director de la Biblioteca de Catalunya de la Mancomunitat, aleshores president de l’Institut d’Estudis Catalans, i els poetes nacionals Joan Oliver i Salvador Espriu, a la presidència, eren la força d’una intel·lectualitat ben arrelada en un catalanisme ancestral i viu malgrat la repressió. Al seu costat, generacions més joves que enriquien una cultura que creixia contra lleis i pronòstics: Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Carlos Barral, José Agustín Goytisolo, Montserrat Roig... El nom que tenia més ressò internacional era el del pintor Antoni Tàpies.

Tàpies, però, va ser més que un reclam de portades estrangeres. El seu Mercedes Benz matriculat a Madrid era una cobertura immillorable per a tasques logístiques: no entrava en els esquemes de la policia que una capacitat adquisitiva per importar aquell cotxàs pogués ser enemiga d’un govern plutòcrata. Rubió i Espriu van entrar amb el salconduit M-339043, que havien lligat l’estudiant Joaquim Viaplana i el professor Xavier Folch. Folch era un dels 33 docents que van assistir a l’acte, entre els quals hi havia personatges que la història esperava amb destacats protagonismes, com ara Folch mateix, que seria diputat a les primeres eleccions al Parlament i director d’Edicions 62; l’arquitecte olímpic Oriol Bohigas; Joaquim Molas, pare de totes les filologies; els polítics Raimon Obiols, un dels reinventors del socialisme catalanista, i Jordi Solé Tura, que seria ministre. Dos d’aquells estudiants van arribar a consellers de la Generalitat: Josep Miró i Ardèvol i Andreu Mas-Colell. D’altres, començant per Viaplana en la disciplina lingüística, tindrien després una vida d’excel·lència acadèmica.

El motor de tot plegat va ser la Junta de Delegats que va copar el sindicat que van perdre els falangistes, amb líders de molt de gruix als quals igualment el futur els reservaria èxits de tota mena. Paco Fernández Buey va llegir el text fundacional, titulat Manifest per una universitat democràtica i que va tenir un redactat definitiu de luxe: Espriu i Sacristán, el poeta i el filòsof marxista més prestigiós, que seia al seu costat a la presidència. Entre les adhesions més sonades, els catedràtics Fabián Estapé, Àngel Latorre, Joan Antoni González Casanova, Manuel Jiménez de Parga i Ramon Trias Fargas.

El franquisme va reaccionar en calent enviant-hi la Brigada Social en pes i un batalló de la Policia Armada. Setge amb armes i bagatges. El veí Liceu Francès va esdevenir un succedani d’ambaixada que va donar asil als estudiants i professors fitxats. Quan, després de dos dies, el ministre Camilo Alonso Vega, un bèstia conegut per “ don Camulo ”, va decidir violar el concordat amb la Santa Seu i fer entrar la bòfia al recinte eclesiàstic, el governador civil de Barcelona hi va posar una certa sordina. Tomás Garicano Goñi havia fet amics que tenien fills a la tancada i ell mateix tenia bona relació amb bona part dels catedràtics que els donaven suport. Garicano va anotar a mà sobre el paper de l’ordre oficial d’entrar: “ Con el menor ruido posible, sólo en los espacios donde estuviera la reunión en aquel momento y sin entrar en la clausura ”. Amb tan mala sort que l’únic excés de l’operatiu, una càrrega de la cavalleria grisa sobre una pacífica seguda de pares a l’esplanada del convent, va ser filmada per un equip de la televisió francesa que feia un reportatge sobre Raimon, un avantmatx de l’actuació que faria a l’Olympia de París tres mesos després, el 7 de juny.

En aquell recital, Raimon va dedicar Inici de càntic en el temple, poema de Salvador Espriu, als activistes dels Caputxins, que van anar sent detinguts, multats amb un global de tres milions de pessetes, se’ls van retirar els passaports i molts van ser expulsats de la universitat i castigats a fer llargs serveis militars al Sàhara. Dos anys després del març català, el Maig francès evidenciava la força del moviment estudiantil.

Més continguts de