FORA DE FOCUS

Carlos Durán: “Mentre no posem la cultura com una prioritat, aquesta societat anirà cada cop a menys”

C arlos Durán diu lockdown, però en realitat hauria de dir карантин. Tant és. En anglès o en rus, el confinament ha sigut per a la Galeria Senda, que Durán va fundar el 1991, un trampolí inesperat al mercat internacional. Durant una setmana -ahir era l’últim dia- el Museu Estatal de Belles Arts Puixkin de Moscou ha tingut aquesta galeria barcelonina com a aliada en un projecte de videoart en línia, Tedium, amb una vintena d’artistes, dels quals 9 són catalans. Durán encara no s’ho acaba de creure. “¿Com ha d’estar una galeria microscòpica de Barcelona com la nostra treballant colze a colze amb el Puixkin? És brutal!” L’entusiasme és palpable fins i tot a través de la pantalla que ens separa, mentre recorda emocionat el mes llarg de feinada amb els russos. “Ha sigut un privilegi”, conclou. El projecte amb el Puixkin és, també, en certa manera el fruit del “canvi existencial” que la galeria va emprendre fa cinc anys i que ara, per al seu director, s’ha confirmat com la ruta encertada. Un canvi que passava per replantejar-ne la filosofia, buscant fórmules per interactuar amb el públic local, “forçar respostes més enllà de les vendes” i, en definitiva, generar “un enriquiment una mica més gran que el momentani de l’exhibició”. De fet, els responsables del Puixkin van descobrir la Senda gràcies a una iniciativa que l’equip de la galeria va impulsar a Instagram ja el primer dia de confinament: Wellcome home, una finestra on artistes d’arreu han explicat i compartit els seus confinaments, amb la voluntat única “de demostrar que tots som una comunitat, sense cap intenció de vendre un quadre”. Una experiència que també ha permès a Carlos Durán generar relacions noves i “més humanes” amb artistes, crítics i clients. “Em sento hiperpagat”, assegura.

L’equip de la Galeria Senda va veure venir el confinament, gairebé com una intuïció, i els va agafar “menys desprevinguts” del que haurien pensat. Els últims dies l’activitat al local del carrer Trafalgar va ser frenètica: “Corríem per tancar temes pendents d’Arco, ens espantaven les cancel·lacions de compres o que es refredessin els clients, com finalment ha passat”. Mentre gestionaven els últims serrells abans de passar la clau, ja barrinaven què farien fins que arribés el moment de tornar a obrir. Però tot i preveure el sotrac, no en van sospitar la magnitud. La galeria no havia passat “mai de la vida” tants dies tancada. Una situació que, malgrat tot, i veient els resultats, Durán no dubta a qualificar de “curiosa, entretinguda i menys dura” del que es pensava.

Incursions russes a part, per al director de la Galeria Senda el confinament ha sigut la constatació desesperada del mal pronòstic per al sector. La cultura és a l’UCI -“això és inqüestionable”- i Durán s’indigna per l’actitud de la societat, que veu “relaxada”, acceptant la crisi cultural sense rebel·lar-se. “S’ha d’aturar això, hem de començar a dir prou”. Apel·la a la responsabilitat col·lectiva: “Tothom, des de la parcel·la que li toqui, s’hauria de preguntar per què està passant”. I reivindica el passat cultural de Barcelona, excepcionalment actiu en l’època en què van néixer el Palau de la Música, el Liceu i la Sagrada Família. “Som hereus d’una cultura sofisticada i imbricada, d’una societat que creava institucions culturals i aclamava les escoles de pintors com si fossin equips de futbol”. Potser és la mala connexió de la videotrucada, però per un moment se li ha enfosquit l’expressió: “Mentre no posem la cultura com una prioritat, aquesta societat anirà cada cop a menys”. I afegeix: “Qui no ho vulgui veure és perquè té una intenció a l’amagar-ho”. Precisament ara, davant d’una crisi de tanta envergadura, és de la mà de la cultura que haurem de trobar “alleujament” o fins i tot “propostes per superar-la”. 

El + vist

El + comentat