PERFIL
Diumenge 03/03/2019

Carmen Sarmiento, la periodista que va portar el feminisme a la televisió

La primera dona corresponsal de guerra a TVE veu amb optimisme com les llavors que van plantar les pioneres estan donant els seus fruits

Neus Marmol
6 min
Carmen Sarmientola periodista  que va portar  el feminisme  a la televisió

T orrevella, Alacant, juliol del 2018. És una tarda tranquil·la i càlida d’un dia aparentment festiu -des de fa uns quants anys totes les jornades són relaxades per a la Carmen-. Una brisa reconfortant entra per la finestra panoràmica que emmarca la grandiositat del mar Mediterrani i inunda la sala. La Carmen revisa una per una les diapositives que veuran i les posa en ordre. Un llençol improvisat penjat a la paret fa de pantalla.

Comença la projecció. Clic, clac. Apareix la Carmen ben jove sostenint amb força un revòlver i estirada a terra en un posat tens. Devia tenir poc més de trenta anys. “Aquesta és la famosa foto de l’emboscada a Nicaragua”, explica com qui no vol la cosa a les amigues que han vingut de visita. La Gusi, la Cristina i la Rocío miren embadalides la Carmen, ara una dona de 74 anys que fuig de l’aventura i els maldecaps que comporta. “L’arma me la va donar un sandinista i em va dir: «Defensa’t, companya!»”, prossegueix amb el relat que els anys han convertit en anècdota, malgrat que la gesta li podria haver costat la vida.

Això va passar el 1984. La Carmen i el seu equip de TVE estaven rodant un capítol de la sèrie Los marginados a Nicaragua, on cinc anys abans havia triomfat la revolució sandinista contra el dictador Somoza. L’equip volia gravar, tant sí com no, la primera línia del front al nord del país, voltat per exguàrdies somocistes i l’exèrcit d’Hondures. A la tornada d’una incursió al front, la caravana de camions on viatjaven la Carmen i els seus companys va ser metrallada. Van morir sis soldats. “Vaig pensar que si les tropes antigovernamentals vencien els sandinistes i ens feien presoners, preferia disparar-me un tret a ser torturada o, fins i tot, violada”, relata la Carmen. “Nicaragua va ser un abans i un després a la meva vida”, acaba.

És un episodi que recorda per enèsima vegada. Sol explicar-lo als seus discursos quan rep un premi o li fan una entrevista. Com diu ella amb to irònic, ho fa com qui relata una “batalleta”, conscient que la història entreté l’audiència però la repetició irremeiablement esgota. És per aquest motiu -i també perquè vol viure una vellesa assossegada- que, a mesura que passen els anys, és més reticent a participar en esdeveniments públics.

Un camí de llibertat a l’Espanya grisa

Clic, clac. “Ostres, aquesta foto!”, exclama la Gusi. Al llençol es projecta una imatge de la Carmen amb dues dones girafa. Va ser a Tailàndia a finals dels anys vuitanta i un dels primers reportatges en els quals la Carmen se centrava exclusivament en la denúncia de les desigualtats envers les dones. A més de les tailandeses, va dedicar altres capítols de la seva primera sèrie a les xineses, les japoneses i les dones als països del sud. “Això em va servir d’experiment de cara a la següent sèrie, en la qual la dona era l’eix central: Mujeres de América Latina ”, puntualitza.

“Però, Carmen, tu eres conscient de tot el que ens transmeties?”, li pregunta commoguda la Gusi, que recorda que quan apareixia la Carmen a la televisió totes quedaven meravellades veient aquella dona valenta i viatgera. I és que, per a moltes, Carmen Sarmiento va ser el seu referent a la televisió dels anys setanta i vuitanta. I no només com a periodista. En una Espanya que encara vivia immersa en el franquisme més caspós, en què el paper de la dona es reduïa a la cuina i a la cura dels fills, la Carmen es colava a les seves llars a través de la pantalla per denunciar la situació de les dones arreu del món.

També va ser la primera reportera de guerra a la televisió pública nacional. Va exercir com a tal al Salvador, el Líban i Nicaragua per als llavors emblemàtics programes Informe semanal i Objetivo, on va ocupar, a més, el càrrec de subdirectora. Va cobrir els cops d’estat a Portugal, l’Argentina, l’illa de Granada i Ghana i va entrevistar líders internacionals com Iàsser Arafat, Fidel Castro i Rigoberta Menchú. Gestes impensables per a una dona en aquella època.

Així, setmana rere setmana, la Carmen es mostrava com una dona propietària del seu destí i totalment independent dels dictats de l’home. “I com s’ho deu fer per poder fer això? Deu estar casada?”, es preguntaven aleshores moltes espectadores, que projectaven en la Carmen els seus anhels de conèixer món i ser lliures. Va ser així com va il·luminar moltes dones d’aquella Espanya franquista i masclista i va esdevenir la pionera del feminisme a la televisió. “Malgrat que la vida personal potser no era grisa, el to del país ho era i el que es veia a través teu era un camí de llibertat per a totes”, remarca contundent la Gusi a una Carmen emocionada pels elogis.

Un record de l'entrevista que va fer a Iàsser Arafat, a Beirut

I com ho feia? Espavilada i persistent, la Carmen va saber trobar les escletxes per esquivar la censura i mostrar a les espectadores que altres realitats eren possibles. Un exemple és quan el 1973 va aprofitar que a Itàlia s’estava debatent una llei sobre l’avortament i va dedicar-hi un programa a Informe semanal. Un reportatge en el qual també va fer menció a la legalització del divorci en aquell país tres anys abans. “Jo el que feia era posar un mirall perquè la gent reflexionés sobre la idea que la legalització del divorci i l’avortament podrien arribar a Espanya”, argumenta.

Una jove independent i sense una figura patriarcal present

“Jo sé que obsessivament sempre he centrat la meva feina en la dona”, reconeix la Carmen quan recorda la seva trajectòria de 35 anys a TVE. “Penso que em vaig forjar com a feminista en veure la vida de la meva mare i sobretot la de la meva àvia, una pobra dona que només es dedicava a cuinar i netejar la casa”, relata.

La Carmen va ser l’única filla d’un matrimoni frustrat en una època en què no existia el divorci -es va aprovar el juliol del 1981, vuit anys després de l’emissió de l’ Informe semanal que hi feia referència-. Quan la Carmen tan sols tenia set anys, el seu pare va marxar a treballar a Galícia, on va formar una nova família amb una altra dona. El seu pare va tornar a Madrid quan ella ja tenia 17 anys i havia crescut en plena llibertat i sense haver viscut el poder patriarcal a casa. Arran d’això, la Carmen des de ben jove va agafar les regnes de la llar i va voler protegir l’única família que tenia. De seguida es va posar a treballar i va mantenir la seva mare i la seva àvia sense la necessitat de dependre de cap home.

A més, en més d’una ocasió es va endur la seva mare de viatge. “Va venir amb mi a llocs on me la podia emportar mentre feia els reportatges, com Nova York, Tunísia i Portugal durant la Revolució dels Clavells”, rememora amb emoció. “Recordo la meva mare corrent amunt i avall per l’avinguda del Rocío, carregant a les espatlles les meves càmeres amb una mirada plena de passió”. I és que la Carmen i la seva mare van construir una relació gairebé simbiòtica: “Sempre he volgut complaure la meva mare en tot el que ella pogués desitjar”.

Una activista incansable

“La llavor del feminisme en mi la vas plantar tu”, li diu la seva amiga Cristina mentre continuen passant les diapositives. Clic, clac. A la paret apareix la Carmen fent un stand-up davant la càmera vestida amb una armilla de color beix que per a la Cristina és tot un símbol de la lluita feminista.

L’activisme en pro de la dona va portar la Carmen a ser una de les impulsores del moviment feminista a Espanya en una època en què la paraula feminisme tenia connotacions negatives. Als anys seixanta va fundar el Col·lectiu Feminista juntament amb Cristina Alberdi, Paloma Saavedra i Marisa Goñi, entre d’altres, i als anys vuitanta va impulsar el Partit Feminista amb Lidia Falcón en un intent de poder-se presentar a les eleccions. “Si no arribes al poder, no pots canviar les coses”, puntualitza la Carmen.

Amb una samarreta amb un missatge en defensa de la tasca periodística al Salvador

Dècades després, avui dia mira enrere amb orgull. Veu com la llavor feminista que van sembrar els primers col·lectius de dones, marginals en aquella època, ha donat els seus fruits: al govern espanyol actual hi ha més dones que homes liderant els ministeris, cada vegada hi ha més noies joves que surten al carrer per denunciar abusos en manifestacions sense precedents i el 8-M s’ha convertit en una reivindicació massiva en la qual es respira, per sobre de tot, determinació.

“He sigut una activista sempre”, exposa la Carmen, que defensa que, en aquest sentit, ha dedicat la seva vida a fer un periodisme de compromís, de denúncia i realment revulsiu. “Crec que les dones hem estat excloses del poder durant segles i ara ha arribat el nostre moment”, diu convençuda.

Clic, clac. La llum del projector s’apaga. Encara queden algunes diapositives per veure, però la Carmen vol fer una pausa per fer un brindis i prendre una cervesa ben fresca, com tant li agrada -té una gran habilitat per gaudir dels petits plaers-. Alça la gerra i, fent-la xocar amb les altres, exclama el seu famós lema: “ ¡Mujeres al poder sin olvidar el placer!

stats