Són la Marga, la Conxita, la Blanca, la María José i la Nati. Han bastit la seva amistat en els anys de pràctica professional compartida. Entre totes, més de dos-cents anys de docència. Compartim amb elles una conversa distesa sobre la vocació de l’ensenyament. La seva mirada, enfilada a l’atalaia de l’experiència, és positiva, reivindicativa i plenament conscient de la vàlua de la seva aportació.

Totes han exercit la seva carrera -quatre a primària, una a secundària- al Col·legi Sant Andreu, de Badalona. Quan hi van començar, a les aules només hi havia nenes, no existien les tutories ni les entrevistes regulars amb els pares, i tampoc no hi havia AMPAs, ni ordinadors, ni projectors, ni fotocopiadores. Hi havia només una pissarra, una taula damunt d’una tarima i un cendrer damunt la taula. Les alumnes, quan el professor entrava a classe, es posaven totes dretes com a senyal de respecte.

Després de les fotos, dinem plegades i, entre rialles i nostàlgia, repassem les seves carreres professionals.

Els demano, per començar, amb quina paraula resumirien els seus quaranta anys de docència. S’ho rumien. Els conceptes triats són aquests: satisfacció, dedicació, entrega, vocació, esforç. Un balanç prou significatiu. Aquestes cinc dones, tres jubilades, una prejubilada, l’altra en el seu últim any plenament actiu, em transmeten aquesta sensació: que han dedicat la seva vida a l’ensenyament i que ho han fet amb esforç i entrega, seguint una íntima vocació. I que ara, deslliurades de la tirania del dia a dia, quan miren enrere i avaluen -això que han fet tantes vegades, ho fan avui a petició meva amb la seva vida professional-, se senten satisfetes.

- Quines qualitats ha de tenir un bon docent?

- Empatia, paciència, alegria, flexibilitat.

- Què us han donat els alumnes?

- Força i entusiasme, afecte, capacitat de comprensió.

- Com cuiden, els ensenyants?

- Consolen, protegeixen, estimulen, potencien, acompanyen.

- Què fa, un mestre, a més a més d’ensenyar?

- Fem de mares i de pares, de metges, d’animadores, de psicòlegs, d’infermeres, de monitors...

La Conxita recorda especialment el cas d’una nena que va tenir d’alumna en el seu primer any de mestra. La nena no havia conegut la seva mare, que havia mort de part, i l’àvia de la criatura explicava que era una nena molt sensible, un xic trista, que notava molt l’absència maternal. Un dia que plovia, la nena va arribar a l’escola xopa i la jove i inexperta Conxita la va agafar i li va treure les sabates i els mitjons, li va assecar els peus i li va fer tornar a posar les sabates, que havia forrat amb paper de diari perquè no notés la mullena. Després se la va asseure a la falda i la va abraçar una estona mentre entrava en calor. Al cap d’un temps, la nena va marxar a viure a una altra ciutat i, per tant, va deixar l’escola. La mestra no en va tornar a saber mai més res. Encara ara, pensa com li deuen haver anat les coses...

- Trobeu a faltar alguna compensació, en aquests casos?

La resposta és comuna i atropellada. Hi ha moltes compensacions i diverses. En el cas de les mestres de primària, diu la Marga, la compensació sol ser immediata i arriba en forma de petons i abraçades. De vegades, explica la María José, el retorn arriba molt més tard. No fa gaire es va trobar una exalumna que devia tenir quaranta anys i, després de saludar-la amb afecte, de subratllar com s’enrecordava d’ella, li va confessar que encara podria dir com anava vestida la María José el primer dia que li va fer classe. Totes somriuen, una mica incrèdules: tants anys després i encara no són conscients de la importància que té una bona mestra per a un infant.

La compensació també arriba sovint a través dels pares. Mares i pares que es mostren agraïts per la feina feta amb el seu fill. Recorden una mare que va anar expressament al col·legi per explicar que a la seva filla, que n’era exalumna i que havia fet magisteri, ara l’havien fet directora de l’escola on treballava. “És gràcies a vosaltres”, va dir.

La Blanca recorda aquella alumna a qui li costava tant de sortir-se’n. Suspenia i repetia cursos. I deia: “Repetiré tantes vegades com calgui, però acabaré el batxillerat per poder fer història de l’art”. Ho va fer. I el dia que va acabar la carrera va tornar a l’escola per explicar-ho.

També hi ha, esclar, l’altra cara de la moneda: alguns alumnes per qui has fet molt quan eren petits, i d’adolescents, quan hi topes per l’escola, ni tan sols et saluden. Ho diu la Marga i les altres hi estan d’acord, però durant tota la conversa que mantenim queda absolutament palès que el plat de la balança del retorn en positiu pesa molt més. O que elles el fan pesar més i els agrada parlar-ne. També estan d’acord en una altra cosa: si l’alumne/a té dificultats d’aprenentatge -per la raó que sigui-, la compensació és més gran perquè el repte és més gran.

Aquest és, clarament, el cas que ara comparteix amb nosaltres la María José. Fa molts anys, va tenir un nen a classe que era sord. El nen s’asseia a primera fila i ella vocalitzava molt. I així, tot el curs.

- Devia ser un esforç important...

- Sí, però el que més recordo és la solidaritat que van mostrar la resta del grup. I també el dia que, al cap dels anys, em vaig trobar el noi i la seva mare i tots dos m’ho van agrair afectuosament.

Hi ha tants casos per recordar! La Nati es penedeix de no haver-ne pres nota, dels bons i dels dolents, i de l’anecdotari. Ho recomana als mestres que comencen.

La docència és una vocació molt exigent i necessàriament generosa. Això em queda clar. Però també és una font de satisfacció. Ara recorden, enriolades, aquell exalumne que ara és xef d’un bon restaurant i que les va convidar a dinar. I allò de la tele: fa uns anys, TV3 va fer La setmana del mestre com a reconeixement a tots els ensenyants del país. El programa En directe es va sumar a l’homenatge demanant als seus reporters que entrevistessin el seu mestre referent. La periodista Lourdes Lancho va anar a buscar la Blanca. Havia fet com tants altres exalumnes, però aquesta vegada públicament.

És un balanç, com deia en començar, molt positiu. Els demano, per compensar, que em diguin quin seria l’aspecte més negatiu de la seva experiència professional. Aviat es posen d’acord: quan falta el suport dels pares. En aquest sentit, troben que tot ha anat a pitjor.

- Ningú no pot fer bé la seva feina si se sent permanentment qüestionat.

¿I ara, amb aquesta fiscalització que arriba des del món de la política? Què en penseu, de les acusacions d’adoctrinament?

Els ensenyants -asseguren- transmetem uns determinats valors, aquells amb els quals estem d’acord personalment i que es defensen des de l’escola. Comenten el cas d’un col·lega que treballava en un centre educatiu de Badalona amb un alt índex de famílies immigrants. El mestre es va sentir obligat a comentar els cartells que hi havia als carrers amb l’eslògan del candidat García Albiol “ Limpiando Badalona ”. Ho va fer per criticar-ne el to xenòfob.

- Cada escola i cada mestre transmet els valors que considera bons. Cap família protestarà perquè la nostra escola eduqui en la religió catòlica. Fins i tot en els casos que la família no sigui creient però hagi optat pel nostre centre.

La trobada arriba al final. Just quan sortim del restaurant, una dona jove i riallera ens ve a trobar i totes li fan festes. Una exalumna que les petoneja perquè “ara feia molt que no ens vèiem”. Això passa molt sovint, em reconeixen. Van a fer un cafè, totes tret de la Nati, que ha de tornar a classe. “Saps? Aquest any tinc d’alumnes alguns fills de les alumnes que vaig tenir l’any que començava. ¿És bonic, oi?” Es tanca un cercle realment màgic.