Reportatge

Charlize Theron creu que la maternitat és una tasca molt dura

L'actriu parla sobre la seva transformació a la pantalla, les exigències de la maternitat i la lluita pels drets de les dones a la indústria cinematogràfica. Vet aquí uns fragments de la conversa

Per a Charlize Theron actuar vol dir anar més enllà del guió. I no li fa por desafiar el concepte tradicional de bellesa per ficar-se dintre del personatge: per interpretar l’assassina en sèrie Aileen Wuornos a Monster (per la qual va guanyar un Oscar) es va posar un maquillatge que li tacava la cara i unes dents corcades; per fer de Furiosa, la guerrera manca de Mad Max: Fúria a la carretera, va desenvolupar una bona musculatura i es va rapar el cap, i quan filmava Atòmica va lluitar amb tanta energia en un combat cos a cos que va acabar amb costelles trencades i va perdre un parell de dents.

No tenia, doncs, cap intenció de posar-se la disfressa de grassa per fer Tully, la seva segona col·laboració, després de Young Adult, amb el director Jason Reitman i la guionista Diablo Cody.

Abans de fer la pel·lícula, que s’estrena a Espanya el 22 de juny, Theron es va engreixar prop de 23 quilos per interpretar Marlo, una mare amb tres fills (un dels quals és un nadó) al límit de les seves forces que accepta de mala gana el regal que li fa el seu germà ric: la Tully, una mainadera (Mackenzie Davis) de l’estil de Mary Poppins.

Però el que més ha ajudat Theron a perfeccionar aquest paper ha sigut l’experiència amb els seus fills adoptats: un noi, Jackson, de 6 anys, i una nena, August, de 2. “El que recordo és que el cos i el cervell no em funcionaven alhora. És un període tan absorbent, sobretot els dos primers mesos, que només durant breus moments entens fins a quin punt has prescindit de tu mateixa per aconseguir que aquella coseta sobrevisqui”. Durant una entrevista telefònica des de Los Angeles, Theron, de 42 anys, va parlar sobre la seva transformació a la pantalla, les exigències de la maternitat i la lluita pels drets de les dones a la indústria cinematogràfica. Vet aquí uns fragments de la conversa.

Diablo Cody va escriure aquest paper pensant en vostè?

Crec que la Diablo no escriu mai així. Crec que per a ella escriure és molt terapèutic. Acabava de tenir un tercer fill i va començar a escriure per explicar el que li passava. Se sentia molt superada: com aquell qui diu, es va desfogar escrivint el guió.

Quina edat tenien els seu fills la primera vegada que vostè va llegir el guió?

La petita tenia uns sis o set mesos, o sigui que jo acabava de sortir d’aquell túnel, quan tota la situació et supera, i començava a veure un raig de llum.

Era absolutament necessària, la transformació física?

Sí. Com, si no, pots interpretar una dona que dona a llum un tercer fill i ha de conviure amb el cos que li queda després del part? El Jason em coneix, sap com treballo i quin procés segueixo, i tots dos sabíem que havia de ser així. Per a mi, és una manera d’aproximar-me al personatge i intentar compartir-hi els sentiments al màxim.

I la transformació l’ha ajudat a entendre l’estat emocional de la Marlo?

Doncs vaig pensar que primer començaria per la transformació física i després m’introduiria en els mecanismes mentals. I el que em va passar al final s’assembla molt al que li passa a aquest personatge i, crec, a moltes dones. Menjar massa sucre i plats precuinats afecta molt l’estat d’ànim i el cervell. Per primera vegada a la vida vaig caure en una autèntica depressió profunda.

La seva mare, la Gerda, comparteix amb vostè la tasca de criar els nens, oi?

Sí, viu al mateix carrer que nosaltres, una mica més amunt, i s’ha implicat moltíssim en la vida dels meus fills. I és una relació molt diferent de la que tinc amb els meus fills. Crec que és una mena de relació de què no parlem prou ni valorem prou. Tenim unes idees tan tancades sobre el que ha de ser una família, una mare i un pare, que no parem atenció a altres relacions, com les que apareixen quan hi ha un únic progenitor, un únic avi i una criatura, un net.

Canviem de tema. Té alguna cosa a dir sobre el moviment #MeToo i les seves experiències en matèria d’assetjament sexual?

Sens dubte, en algunes situacions m’he sentit impotent perquè, en la meva trajectòria artística, hi ha hagut homes que han exhibit el seu poder a l’espai on jo havia de treballar. O fins i tot abans de treballar: quan buscava feina o em presentava a una audició i tenia aquella sensació: “Ah!, ja ho veig. M’estàs dient que aquí qui mana ets tu i que en aquest moment la meva dignitat potser no compta gaire”. Dintre meu tinc la convicció que en quedarà alguna cosa, d’aquest moviment, que no anirem enrere. Tant de bo això hagués passat fa 20 anys, quan vaig començar. Tant de bo es pogués parlar d’aquestes coses sense que et jutgessin ni t’avergonyissin; potser si et creguessin ja n’hi hauria prou.

Vostè va exigir -i ho va aconseguir- que li paguessin el mateix que a Chris Hemsworth a ‘Les cròniques de Blancaneu: El caçador i la reina del gel’...

Em vaig haver de quadrar i els vaig dir: “Escolteu, si hem de fer una altra pel·lícula, hem de fer les coses com cal”. El problema és que ja sé que no soc representativa del que passa en la indústria cinematogràfica, i el que jo puc fer no és necessàriament el mateix que el que puguin fer altres dones. Potser han de mantenir una família i no tenen cap altra opció, perquè els fa por que les substitueixin. Aquestes són les dones que vull ajudar. I aquí és on hem de canviar les coses. 

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Etiquetes

Més continguts de