"From my cold dead hands”, és a dir, de les meves fredes mans mortes. Alguns s’han quedat amb aquesta frase, tètrica i desagradable, que Charlton Heston pronunciava al final dels seus discursos com a president (1998-2003) de l’Associació Nacional del Rifle. Per aquesta faceta seva no especialment edificant, Michael Moore el va voler humiliar al final del seu documental Bowling for Columbine. És una de les escenes més incòmodes que he vist mai: Heston ha rebut Moore a casa seva i el deixa amb la paraula a la boca, cansat de la inquisició a què el sotmet sobre la possessió d’armes als Estats Units. L’única intenció del cineasta era humiliar-lo, tacar la carrera i la reputació de qui segurament és un dels actors més importants i influents de la història del cinema americà.

Amb la barba de Moisès va baixar del mont Sinaí amb les taules de la llei, amb els pectorals de Ben Hur va guanyar l’Oscar al millor actor i, mig despullat, es va enfrontar a tot un planeta ple de simis, del qual enguany se celebra el mig segle. Sense la seva insistència, sense l’estatus de saber que era potser l’estrella més resplendent dels anys cinquanta, la Universal no hauria deixat que Orson Welles acabés Sed de mal i la Columbia hauria despatxat Sam Peckinpah del rodatge de Major Dundee. Va tenir l’horrorosa idea de dissimular el seu envelliment posant-se un perruquí, però ni així va minvar el seu carisma. Fins i tot es va colar en un capítol de Friends per interpretar-se a si mateix, i l’insegur Joey, etern aspirant a actor, es va colar a la dutxa del seu camerino. No li van arrabassar mai la força orgànica de la interpretació. Ni de les seves fredes mans mortes.