1968 QUÈ VA SUPOSAR

La regeneració estètica del cinema al servei de la contracultura i el so del caos i la revolta

El cinema i la música de la revolució

L es revoltes del 68 van esclatar en plena ressaca dels nous cinemes, els moviments que com la Nouvelle Vague francesa i el Free Cinema britànic havien suposat a principis dels seixanta un necessari canvi generacional i estètic a les pantalles d’arreu del món. A més, l’any 1968 s’estrenaven títols destinats a marcar la història com 2001: Una odissea de l’espai,de Stanley Kubrick, que crea l’imaginari de la cursa espacial que l’any següent arribaria al clímax amb l’arribada de l’home a la Lluna, i El planeta dels simis, de Franklin J. Schaffner, que es feia ressò de les incipients preocupacions ecologistes sobre el futur del planeta. Jane Fonda protagonitzava una fita de la ciència-ficció com Barbarella, de Roger Vadim, i Ingmar Bergman denunciava a La vergonya els artistes que pretenen viure al marge d’una realitat marcada per una violència política que els acaba afectant malgrat tot. Mentrestant, als Estats Units Dennis Hopper i Peter Fonda rodaven Easy rider, el film celebració de la contracultura que obriria les portes al nou Hollywood.

La majoria de testimonis fílmics de les Primaveres del 68 s’ajusten a les noves formes d’entendre el documental pròpies de l’època. L’aparició durant aquells anys de càmeres i dispositius d’enregistrament de so més lleugers va permetre donar una coherència formal a les inquietuds polítiques dels joves directors, ja que facilitaven rodatges allunyats de les inèrcies de les produccions industrials i més immersos en les urgències del moment. Les revoltes van ser captades en la majoria de casos per grups de cineastes, estudiants o militants que enregistraven els esdeveniments en directe i des d’una consciència col·lectiva de l’autoria cinematogràfica. Per exemple, Jean-Luc Godard, al costat de Jean-Pierre Gorin, adopta l’anonimat i firma com a Grup Dziga Vertov una sèrie de títols que responen a la radicalitat ideològica del moment amb una radicalitat estètica similar.

Des d’aquestes pràctiques documentals es pot fer una panoràmica per les altres Primaveres que han quedat amagades per l’excessiu protagonisme de la francesa. El grito, de Leobardo López, recull l’aixecament dels estudiants i la posterior massacre duta a terme per l’exèrcit a la Plaza de las Tres Culturas de Mèxic. The Newsreel Collective es va fer ressò dels diferents moviments pels drets civils i de les protestes als campus universitaris dels Estats Units en peces com Columbia revolt. A Oratorio from Prague Jan Nemec té la càmera a punt per filmar com l’entrada dels tancs soviètics a la capital txeca ofega l’eufòria dels ciutadans que celebraven el socialisme de rostre humà d’Alexander Dubcek. La invasió, per cert, va condemnar a l’exili molts dels joves renovadors del cinema txec, com Milos Forman, que el 1979 va dirigir Hair, musical mític del 68. A la posterior Le fond de l’air est rouge, Chris Marker recull una dècada d’auge i caiguda de moviments revolucionaris arreu del món que, com el Maig del 68, eclosionen a partir de la Guerra del Vietnam, un conflicte que és gairebé un gènere propi, amb Apocalypse now, de Coppola com a referent.

Si el documental va captar les assemblees, els avalots, la repressió i la resistència a peu de carrer, la ficció necessitaria més temps per evocar les revolucions del 68 i les seves conseqüències. A Jonas qui aura 20 ans en l’an 2000, Alain Tanner radiografia el llegat del Maig Francès en vuit personatges, i a Milou en mai Louis Malle recrea l’època a províncies entre la distància irònica i la nostàlgia. Però són sobretot dos cineastes post Nouvelle Vague els que recullen millor la ferida i el desencant després de la revolució: Jean Eustache a La maman et la putain, un film construït sobre les ruïnes emocionals de la Primavera del 68, i Philippe Garrel a Les amants reguliers, on la revolta col·lectiva i l’amor íntim són els motors d’una passió essencialment juvenil. Les amants reguliers comparteix tema i actor protagonista amb Els somiadors, de Bernardo Bertolucci, on els tres personatges fan la seva pròpia revolució tancats a casa, aliens als fets exteriors. 

L a música és un element líquid al qual som terriblement permeables. De vegades se’ns fica pell endins de manera gairebé imperceptible, com les gotes d’una pluja suau, i d’altres ens sacseja amb la força d’un torrent desbocat. Un cop dins nostre, algunes cançons s’enganxen a moments molt personals, però d’altres són compartides per molts i ens acaben definint com a grup social o generació. Ara bé, també com l’aigua, la música se’ns esmuny entre les mans quan provem d’atrapar-la. Què defineix la banda sonora d’un moment històric? Segurament, milers de fragments de melodies i textures sentides aquí i allà de manera diferent per milions de persones, malgrat que la història ens expliqui que és el període de temps que va de l’Estiu de l’Amor, el 1967, a la mort del somni hippie al festival d’Altamont, el 1969. Al nostre imaginari l’any 68 és un any de caos i revolta juvenil, però la música, i sobretot la vida, és sovint més capriciosa i no sempre s’adequa a les nostres estructures mentals.

Perquè l’any 68 també és l’any del triomf de Massiel a Eurovisió amb el La la la que a Serrat se li havia negat cantar en català, l’any de la dramàtica Delilah de Tom Jones, de la lleugera versió del Fool on the hill de Sergio Mendes & Brasil’66 i de l’enganxosa Son of a preacher man de Dusty Springfield, és a dir, que també sonava música de textures pop que d’entrada no ens farien pensar en temps convulsos. Però també era l’any de la mística de l’ Astral weeks de Van Morrison, dels debuts de Soft Machine i Joni Mitchell, de l’esperit aventurer del Born to be wild de Steppenwolf i de l’himne que James Brown va donar al Black Power: Say it loud - I’m black and I’m proud.

La cançó que va tenir més èxit aquells dotze mesos va ser Hey Jude, dels Beatles, que Paul McCartney va compondre per al Julian, el fill de John Lennon. Amb cinc anys, el nen patia el distanciament del seu pare després del divorci amb Cynthia i d’iniciar un afer amb Yoko Ono. Hey Jude, per tant, marca un punt d’inflexió en la història dels Beatles, perquè mentre el grup publica el cèlebre àlbum blanc, Lennon no només s’allunya del seu fill, sinó que està àvid d’aventures fora del grup i trobarà en Ono una companya de viatge per a les seves inquietuds més experimentals: el mateix any, la parella publica Unfinished music No. 1: Two virgins, un artefacte d’art sonor més que no pas un recull de cançons, amb una portada a la qual s’havia de retirar una funda de paper per descobrir els cossos completament nus de la nova parella.

Però l’any 68 també és l’any del xiulet melancòlic de Sitting on (the dock of the bay), el testament musical d’un Otis Redding desaparegut només uns mesos abans, als 26 anys, en un tràgic accident d’avioneta; i de l’èxit de Mrs. Robinson, la famosa peça de Simon & Garfunkel inclosa l’any anterior a la pel·lícula de Mike Nichols El graduat. The weight, de The Band, les versions de Joe Cocker de With a little help of my friends i de la Creedence Clearwater Revival de Suzie Q, o el single Jumping Jack flash i l’àlbum Beggar’s banquet dels Rolling Stones són altres dels discos i cançons que van sonar amb força en aquells dotze mesos.

Però si busquem el so del caos i de la revolta, potser ens hauríem de fixar en dos treballs imprescindibles del 1968 que marcaven el clímax d’una era que estava a punt de desaparèixer: Electric ladyland, de Jimi Hendrix, i Cheap thrills, de The Big Brother & The Holding Company, el grup de Janis Joplin en aquell moment. La paleta sonora de la guitarra de Hendrix en cançons com All along the watchtower i Crosstown traffic, és probablement la que representa millor la convulsió de l’època. El rugit i els esbufecs del fuzz, les contorsions del wah-wah i tot l’arsenal d’efectes de la guitarra del de Seattle fan una banda sonora perfecta per a unes imatges en blanc i negre d’aldarulls al carrer. Per altra banda, la veu esquerdada de Joplin en peces com Piece of my heart i Summertime representa el so del rock en el seu estat pur, amb tota la càrrega contracultural intacta, just el moment abans de sucumbir definitivament davant les urpes del capitalisme.

La psicodèlia havia tingut el seu punt més àlgid en els anys immediatament anteriors, però a Catalunya encara tindria recorregut: mentre la Nova Cançó es bolca en el realisme de L’estaca de Lluís Llach i Què volen aquesta gent? de Maria del Mar Bonet, Pau Riba s’atreveix amb aires onírics i surrealistes a Noia de porcellana i Jaume Sisa inicia la seva carrera discogràfica en solitari amb L’home dibuixat, més ie-ie. Als Estats Units, la psicodèlia influeix la música negra, que comença a evolucionar cap al funk, amb exemples tan clars com Sly & The Family Stone i amb efectes renovadors també sobre la música d’artistes reconeguts com The Supremes, The Temptations, Diana Ross i Aretha Franklin.

I mentre a França sonaven Johnny Hallyday, Adamo i Sylvie Vartan, al Brasil artistes com Gilberto Gil, Caetano Veloso, Tom Zé, Os Mutantes i Gal Costa abraçaven la psicodèlia a través del tropicalisme, un moviment d’esquerres i contestatari que va topar amb la censura i que va costar la detenció i l’exili a Veloso i Gil el mateix any de publicació de Tropicália: ou panis et circensis, el manifest de la versió musical més càlida del Maig Francès.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat