Estridents clàxons trenquen el silenci d’una tarda especialment calorosa al camp de refugiats de Dheisheh (Betlem), on viuen al voltant de 18.000 palestins. Són quarts de sis i molts homes comencen a pujar en cotxes, motos o furgonetes. El Mahmud, de 31 anys, es posa les ulleres de sol i una gorra, agafa una bandera palestina i s’acomiada amb un crit de la seva dona, Serine, i el seu fill, Jawad, de tan sols dos mesos. Surt al carrer a pas ràpid, emocionat, i no gaire lluny es troba un bon amic que l’espera amb un cotxe blanc i una altra bandera, en aquest cas de color groc i amb la cara de Iàsser Arafat dibuixada. “És de Fatah”, explica el Mahmud, orgullós membre d’aquest partit. S’asseu al seient del copilot i falca en el marc de la finestra el gran pal de fusta de la bandera groga; la palestina la tira als seients del darrere. El cotxe arrenca i els dos homes es dirigeixen a l’entrada principal del camp, on el so dels clàxons va en augment i diverses cançons amb lletres combatives sonen a tot volum.

És dijous, 10 d’agost del 2017, i avui és dia de celebració a Dheisheh: Samer al-Afandi, nascut al camp i membre del partit revolucionari Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPAP), és alliberat després de passar 13 anys i mig en una presó israeliana. “Quan hi va entrar només tenia 19 anys. Quina bogeria!”, exclama el Mahmud per primer -però no últim- cop al llarg de la tarda. Al-Afandi, que ara té 33 anys, va ser condemnat el 2004, durant la Segona Intifada, per pertinença i activitat a les brigades Abu Ali Mustafa, el braç armat del FPAP. A Dheisheh la majoria no saben o no volen explicar exactament per què el van tancar. L’important, argumenten, és que va combatre l’ocupació israeliana i, sobretot, que avui torna a casa. “Potser tenia una arma i va disparar contra soldats israelians, però no va matar a ningú. Qui ho fa se’n va a la presó de per vida”, comenta un jove del camp de refugiats. Molts dels cotxes porten enganxades imatges de l’alliberat, on se’l pot veure tant a cara descoberta com vestit de camuflatge, amb passamuntanyes i una metralleta a la mà.

Els vehicles, que ja superen la trentena, avancen fins al checkpoint d’Al-Nashash, a escassos minuts del camp, just en el moment en què els soldats decideixen tallar l’accés. El Mahmud ho troba “indignant”, i assegura que és el primer cop que tanquen la porta en una celebració com aquesta, que es repeteix cada vegada que un presoner torna al camp. La comitiva s’atura a pocs metres del punt de control israelià, fa mitja volta i els vehicles comencen a fer una cua més aviat caòtica per iniciar la marxa. Passen pocs minuts de les sis quan comença oficialment la celebració. “La germana de l’home, ella és la vencedora de la victòria en la seva ira [...]. Protegim les nostres famílies”, diu la lletra d’una cançó que es repeteix en bucle, mentre desenes d’homes fan onejar banderes amb el cos fora dels cotxes i el cul fent equilibris als marcs de les finestres. De banderes n’hi ha de palestines i de Fatah, algunes de color negre del partit palestí Jihad i, sobretot, del FPAP, de color vermell. De dones, en canvi, no n’hi ha cap: familiars, amigues i veïnes d’Al-Afandi l’esperen cantant i ballant a casa seva en una celebració a part, una situació que es repeteix en molts altres àmbits de la vida palestina.

On és, però, el protagonista de la festa? Calen deu minuts perquè aparegui, i ho fa de manera triomfal. “És allà”, diu emocionat el Mahmud, mentre assenyala amb el dit cap a l’origen d’una gran cridòria. Al-Afandi, amb una kufia (el mocador palestí) vermella i blanca a les espatlles, treu mig cos per la finestra del sostre d’un cotxe en marxa i fa el signe de victòria amb els dits d’una mà. Té la cara xuclada i se’l veu cansat, però somriu. Ara ja ha passat tot, però durant el seu captiveri va tenir problemes de salut, que, segons va denunciar la seva família, no eren atesos pels soldats israelians. En senyal de protesta, es va sumar temporalment a la vaga de fam que més d’un miler de presoners palestins van iniciar a l’abril.

Celebració agredolça

La marxa tot just comença. Els petards, que s’uneixen a la música, els crits i els incansables clàxons, porten la celebració per tot Betlem. L’església de la Nativitat i el mur de separació construït per Israel són alguns dels punts per on passa la comitiva. “Ho has vist? Un soldat ens apuntava des de la torre de control”, fa notar el Mahmud, en passar per aquest punt. L’única parada que es fa abans de tornar a Dheisheh, dues hores després, és al cementiri dels màrtirs, on hi ha enterrades unes cinquanta persones del camp que han mort lluitant contra l’ocupació. La majoria són joves d’entre catorze i vint-i-pocs anys que van ser assassinats a trets després de tirar pedres a soldats. Tothom surt dels vehicles i acompanya Al-Afandi a presentar els seus respectes als difunts, davant dels quals es fan algunes pregàries i es llegeixen fragments de l’Alcorà.

En veure’l fora del cotxe, familiars i amics corren a abraçar l’alliberat. Un d’ells és el seu germà bessó, que li fa un emotiu petó mentre quatre homes que envolten Al-Afandi els fan avançar entre la multitud. Els quatre escortes, que també són membres del FPAP, van vestits de camuflatge i porten la cara coberta amb kufies, màscares i passamuntanyes. “Són lluitadors especials”, es limita a comentar un dels presents. Dos porten motxilla, i un d’ells el que sembla una armilla antibales. Un cop tothom ha tornat dins dels cotxes, s’encara la recta final del trajecte, que acaba, quan ja és fosc, a l’entrada de Dheisheh, davant del monument als màrtirs.

Al-Afandi és portat a coll cap a l’interior del camp, on un centenar de dones i criatures esperen la seva arribada des de fa hores. Les seves familiars s’han posat els vestits tradicionals palestins per a l’ocasió, i el retrobament s’omple de petards, crits i llàgrimes quan l’alliberat entra en escena. El jove palestí comença abraçant la germana petita, després la mare, a qui també fa un petó als peus en senyal de respecte, i, finalment, l’àvia, visiblement emocionada. La celebració al camp s’allarga fins ben entrada la nit, quan Al-Afandi seu amb els familiars més pròxims en un carrer tranquil i rep visites constants dels que li volen donar la benvinguda. Amb un got de te a la mà i menjant una pasta dolça, el Mahmud té l’oportunitat de xerrar uns minuts amb l’alliberat. En acabar la discreta conversa torna cap a casa pensatiu. “M’ha dit que estava content després de la celebració, però que no pot deixar de pensar en la seva gent que encara continua a la presó”.

“La vida…”, diu el Mahmud sense acabar la frase. “És que només tenia 19 anys”, es torna a lamentar. ¿Algun cop t’has plantejat agafar les armes contra l’ocupació?, li pregunto. “Jo ja he estat a la presó, el que passa és que ara tinc una família i no hi puc tornar. Però quan estàs sotmès a tanta pressió pots arribar a fer qualsevol cosa”. La pressió a la qual es refereix el Mahmud passa pels 13 anys i mig de presó d’Al-Afandi i el tracte que hi va rebre, pel checkpoint, pel mur, pel soldat apuntant els palestins, pels màrtirs o pel simple fet que casa seva sigui un camp de refugiats. I també per aquella mateixa nit quan, de matinada i ja acabada la celebració, l’exèrcit israelià va entrar al camp per tercer cop en una setmana, va ferir dos joves amb munició real i en va detenir un altre. “Vivim en una presó a l’aire lliure”, deia el Mahmud hores abans. Un dels joves ferits aquella nit va morir tres setmanes després.