Els mercats i supermercats estan plens dels anomenats ‘aliments quilomètrics’, que recorren enormes distàncies abans d’acabar als plats. Un sistema poc sostenible i amb més ombres que llums.

“No es tracta de reivindicar un producte local, és una qüestió de justícia social”

Esther Vivas

Periodista, autora d’’El negocio de la comida’ (Editorial Icària)

Com s’explica que els aliments exportats de l’altra punta del món siguin tan assequibles?

El problema és el model dominant, on poques distribuïdores controlen el comerç agroalimentari, així que poden vendre’ns productes a preus competitius però en realitat hi ha costos ocults. Pensem que comprem barat però comprem car.

En quin sentit ho diu?

Hi guanyen només els que han imposat el model de deslocalització, d’empreses que produeixen aliments a milers de quilòmetres i que provoquen conseqüències socials i mediambientals negatives. Per exemple, els pagesos del sud, conscients que hi ha una demanda al nord per un aliment se centren en el seu monocultiu i deixen de plantar el que necessiten per a la seva dieta. Així, es produeix desforestació de grans extensions, es generen tones de gasos d’efecte hivernacle pel transport i s’acaba amb la sobirania alimentària dels pobles del sud. Però és que al nord els pagesos tampoc hi surten guanyant perquè no poden competir.

Només hi guanya la butxaca del consumidor?

També hi perd. Hi ha conseqüències per a la salut, perquè són aliments de baix cost, produïts en una agricultura addicta als fitosanitaris, que s’han collit verds perquè es passaran molts dies en grans càmeres de fred, que alhora generen gasos.

Però el consum cada cop és més responsable.

Sí, però hi ha un risc i és que s’accentua el fet que hi hagi un model alimentari per a rics, on hi ha més interès per uns aliments saludables, ecològics i de proximitat que impliquen preus més cars, i un altre per a pobres, que només accedeixen als aliments deslocalitzats, més barats i de menys qualitat.

Hauríem de renunciar a la fruita exòtica?

La fruita exòtica és una anècdota. El 80% dels cigrons que consumim a Catalunya provenen de Mèxic. No es tracta de reivindicar la producció local ni és una qüestió de bandera. És una qüestió de justícia social. Cal que l’administració pública assumeixi la consciència i exigeixi la traçabilitat del producte. Les legislacions d’etiquetatge no ajuden a saber el camí que es recorre del camp al plat, més aviat faciliten el gat per llebre.

En aquest sistema, on se situa el comerç just?

En principi els aliments tradicionals de consum just no es produeixen a casa nostra però els hem integrat a la nostra dieta. Però dit això, incloure en aquest epígraf melmelades o olis no té ni cap ni peus. Ja en tenim aquí, d’olis i melmelades.

Com els productes ecològics exportats?

És important que incorporem una perspectiva global de què suposa per a un producte agrícola ecològic que viatgi tants quilòmetres. No té cap sentit. A qui li interessi i l’amoïni d’on ve i com s’ha elaborat l’aliment que mengi que vagi a mercats de pagès i productes ecològics de km 0.