IX ANIVERSARI

Clàssics del periodisme d’autor en una premsa que evolucionava

Professionals i capçaleres van avançar plegats durant tota la història del periodisme i de la premsa al segle XX. 

Clàssics del periodisme d’autor en una premsa que evolucionava

Aquesta és una tria de periodistes catalans del segle XX, focalitzada en els anys centrals de la centúria, i vinculada amb els mitjans de referència que van acollir el seu treball. Una tria que, tot i ser molt personal, i per tant discutible i no cal dir millorable, pateix de l’escassetat de clàssics femenins. No cal dir que aquesta descompensació reflecteix un fenomen ben conegut de la sociologia professional de l’època, no tan sols en periodisme sinó també en altres camps d’activitat. La incorporació de la dona a l’ofici periodístic va ser tardana i lenta fins a gairebé finals de segle, però aquesta evolució positiva ha estat un dels factors determinants del progrés qualitatiu del periodisme contemporani.

JOAN MARAGALL

Diario de Barcelona , La Veu de Catalunya

En la personalitat de Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) hi concorren, en el vessant periodista, elements que el converteixen en una fita eminent en l’evolució de l’articulisme català i en el relleu de diaris hegemònics a cavall de dos segles. Maragall es va formar al costat de Joan Mañé i Flaquer al Diario de Barcelona, capçalera hegemònica al segle XIX, i va excel·lir com a articulista a La Veu de Cataluny a, diari de referència a la primeria del segle XX. Joan Maragall semblava cridat a progressar en la funció de portaveu del regionalisme, que havia exercit Mañé i Flaquer durant quasi quaranta anys. Lluny de complaure aquelles expectatives, però, el poeta de la paraula viva va conrear un periodisme de la consciència viva, un periodisme del compromís ètic envigorit des de posicions crítiques inspirades en un regeneracionisme cristià. Va contrariar la seva classe social, sobretot amb una revulsiva obra mestra del periodisme de defensa a la manera del Zola del J’accuse... : l’article La ciutat del perdó, que el director de La Veu, Prat de la Riba, no va gosar publicar i que historiadors amb formació jurídica, com Josep Maria Ainaud de Lasarte, han valorat com a model d’argumentació contra la pena de mort. Com a referents periodístics d’etapes successives de la història cultural, al Maragall del Modernisme el seguiria l’Eugeni d’Ors del Noucentisme primerenc i el Carles Soldevila del Noucentisme tardà.

AGUSTÍ CALVET, ‘GAZIEL’

La Vanguardia

L’embranzida de La Vanguardia entre els anys 1929 i 1936, etapa en què el diari va assolir cotes dominants equivalents a les del Diario de Barcelona en gairebé tot el segle XIX, està personalitzada en el talent periodístic, com a articulista i com a director, d’Agustí Calvet Gaziel (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964). També com a cronista de la Primer Guerra Mundial, amb peces magistrals del periodisme interpretatiu que es van difondre arreu d’Espanya i de l’Amèrica de parla castellana. Dins la modalitat del periodisme d’orientació, tradició catalana que venia de Jaume Balmes i de Joan Mañé i Flaquer, Gazielva esdevenir un referent indiscutible. Durant la Segona República va exercir d’oracle de la burgesia liberal catalana. Josep Benet va afirmar en un pròleg que Gaziel era probablement l’escriptor de dretes més lúcid de Catalunya. La seva direcció de La Vanguardia va ser providencial per al progrés d’aquest rotatiu abans de la Guerra Civil.

Calvet va modernitzar el diari juntament amb el propietari Ramon Godó: van portar rotatives d’Alemanya, van millorar altres equipaments i van contractar els serveis de grans agències informatives mundials.

EUGENI XAMMAR

La Veu de Catalunya

Dins l’anomenada generació d’entreguerres, Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 - Ametlla del Vallès, 1973) era el professional poliglot, inquiet i amb un nas extraordinari per ensumar notícies imprevistes. Va ser una mena de periodista d’agència que aquí encara no sovintejava, tret de l’excepció notòria de Claudi Ametlla (Sarral, 1883 - Barcelona, 1968) a l’Havas. Xammar va contribuir amb Pla, Crexells i Sagarra a incorporar al periodisme un concepte de la feina de corresponsal que conjuminava l’atenció solvent als fets d’actualitat i la seva interpretació fonamentada, amb el gust per treballar els textos amb intenció literària o, si més no, amb recursos d’una prosa acurada. Tots quatre van coincidir com a corresponsals en un Berlín convertit en una ciutat fèrtil en novetats de tota mena (culturals, científiques, artístiques, econòmiques) dels anys d’entreguerres. Van treballar des d’allí per als grans diaris del moment: Xammar per a La Veu de Catalunya ; Crexells i Pla per a La Publicitat ; Sagarra per a El Sol, de Madrid.

JOSEP PLA

La Publicitat, La Veu  de Catalunya, Destino

En el marc del procés modernitzador de la premsa dels anys 20 i 30, Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) va ser el gran renovador dels gèneres. Trencava amb el predomini de l’articulisme per donar pas a una preeminència del relat viscut, de la crònica i del reportatge. El periodisme de Pla, com el dels seus contemporanis Gaziel i Xammar, amb els quals forma el trio canònic de referència en la generació d’entreguerres, encetava una nova etapa en la cultura periodística catalana. Pla ha esdevingut el més popular dels nostres escriptors-periodistes. Abans de la guerra va desplegar una intensa activitat com a corresponsal viatger a compte de La Publicitat i com a cronista polític a Madrid per a La Veu de Catalunya. A partir del 1940 va publicar a Destino reportatges de viatges i articles que satisfeien les expectatives cordials d’un ampli sector de lectors catalans, orfes de publicacions com Mirador i D’Ací i d’Allà, que havien reflectit l’imaginari amable i amè d’un país amb una vocació cultural oberta.

IRENE POLO

Imatges, L’Instant, La Rambla, Última Hora

Entre els joves periodistes que van entrar a la premsa en plena desclosa de la Segona República destacava Irene Polo (Barcelona, 1909 - Buenos Aires, 1942), una de les primeres dones que accedien aquí a la professió. El neguit innovador d’Irene Polo i la seva gosadia trepitjant terrenys arriscats, com va ser reportar una vaga de miners a Súria, però també la seva mort prematura i inquietant a l’exili, l’han situada en un lloc principal en el conjunt de periodistes coetànies: Rosa Maria Arquimbau, Anna Maria Martínez Sagi, Anna Murià, Mercè Rodoreda, Regina Opisso, Llucieta Canyà, Maria Teresa Gibert i altres. Totes elles maldaven per normalitzar l’exercici de la professió, entesa d’una manera ben diferent de com ho havien fet, dues generacions abans, pioneres com Carme Karr, Emilia Dotti, Lluïsa Casagemas, Sara Llorens de Serra i Dolors Monserdà de Macià. S’havia produït una solució de continuïtat en un període llarg de temps, però també en la forma de concebre l’exercici del periodisme.

JOSEP MARIA PLANES

Imatges, La Nau dels Esports, La Rambla, La Publiciat, El Be Negre

Quan va ser assassinat per anarquistes, a l’Arrabassada, Josep Maria Planes (Manresa, 1908 - Barcelona, 1936) era una gran promesa del periodisme català. Redactor a La Publicitat, L’Opinió, La Nau dels Esports, La Rambla i Mirador, director d’ Imatges i d’ El Be Negre, Planes era un reporter animós, polifacètic i modern en el sentit professional del mot. Entrava en tots els camps d’interès periodístic, de l’esport fins a la vida nocturna barcelonina. Alhora, investigava com el gangsterisme s’infiltrava en cercles anarquistes. Va ser un pioner del periodisme d’investigació, com ho eren Domènec de Bellmunt, al revelar misteris de la mala vida a Barcelona; Carles Sentís, amb el cicle de reportatges del Viatge en el Transmiserià sobre la immigració clandestina procedent del sud peninsular; i Avel·lí Artís-Gener, Tísner, que va compartir amb el mateix Planes informacions que denunciaven l’autoria de l’assassinat de Miquel Badia, cap d’Ordre Públic de la Generalitat, i el seu germà Josep.

MARÍA LUZ MORALES

La Vanguardia, Diario de Barcelona

La primera dona que va dirigir un diari a Barcelona va ser María Luz Morales (la Corunya, 1898 - Barcelona, 1980). De tarannà liberal, moderada i independent, tot i simpatitzar amb el Partit Galleguista, era redactora a La Vanguardia quan va esclatar la insurrecció militar i la revolta anarquista l’estiu del 1936. Els companys de redacció li van pregar que es fes càrrec del diari. Ho va acceptar a contracor. Va dimitir set mesos després, quan es va negar a rebre consignes i va tornar al conreu del periodisme cultural. especialitzada en teatre i en cinema, camp encara poc fressat a la premsa. Abans havia col·laborat a El Sol, de Madrid, i havia dirigit la revista El Hogar y la Moda. Condemnada al final de la guerra, quan va sortir de la presó va reprendre l’exercici professional en condicions precàries fent crítica teatral al Diario de Barcelona, redacció que la va acollir ja abans de ser rehabilitada, i enviant col·laboracions a la revista Lecturas. En molts dels seus articles utilitzava el pseudònim Felipe Centeno.

MONTSERRAT ROIG

Tele/eXpres, Serra d’Or, Avui

L’exemple de Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991), des dels anys 1970 fins a la seva mort prematura, va esperonar la motivació per fer de periodista en moltes joves que van recuperar els valors ètics del periodisme femení dels anys 30, un camí de progrés que la dictadura franquista havia estroncat. Montserrat Roig arribava al periodisme des de la literatura, però tant a la premsa (articulista a Tele/eXpres, als principis de la seva carrera, i a l’ Avui, al final de la seva vida) com a la televisió, amb les entrevistes de la sèrie Personatges al canal català de TVE, va desplegar una feina que el públic reconeixia justament. De fet, l’entrevista va ser el gènere en què va crear escola al mitjà audiovisual, però també a les revistes Serra d’Or, Oriflama i Destino. La seva capacitat per conjuminar de manera intensa periodisme i literatura tenia un equivalent masculí en el seu temps (el de Manuel Vázquez Montalbán) i, en certa manera, un antecedent històric en Josep Pla, tot i les grans diferències amb aquest últim en el tractament dels gèneres i, no cal dir, en els posicionaments i les idees.

Més continguts de

El + vist

El + comentat