El gran carnaval

Contra el ‘jolgorio’ moral

"'Jolgorio' és la paraula que li va semblar més adequada a un jutge de l’audiència de Navarra per descriure la trobada, durant els Sanfermines, d’una noia amb cinc individus que la van ficar en un portal i la van violar"

La paraula jolgorio, que bonica que és, que suggeridora, sonora i eufònica. Molt descriptiva, la sentim i ja sabem què vol dir, quins són els usos habituals i quins els metafòrics, els seus matisos i intencions. No cal que se’ns expliquin gaires coses sobre el jolgorio d’una festa major, d’una trobada d’amics, d’un bar molt animat, d’un parc infantil... També hi ha, en sentit figurat, el jolgorio més íntim, el que es refereix al festeig entre dues persones i, potser, a la consecució de l’encontre amorós. “Ahir vaig tenir jolgorio ”. Ho podríem traduir al català com a gresca.

Bé, doncs jolgorio és la paraula que li va semblar més adequada a un jutge de l’audiència de Navarra per descriure la trobada, durant els Sanfermines, d’una noia amb cinc individus que la van ficar en un portal i la van violar. Es diu Ricardo Javier González González i, a criteri seu, els cinc acusats havien de quedar en llibertat. Deu estar content que, com a mínim, la sentència digui que la noia va ser “abusada” i no pas violada. Portem més d’una setmana escoltant i llegint tota mena de consideracions, judicis i veus lògicament indignades per aquest tema. A banda de constatar de nou -és molt complicat no fer-ho- la indignitat fastigosa de l’ús de la paraula jolgorio per part del jutge mencionat, voldria posar l’accent sobre dos aspectes.

El primer és que no s’entén que un codi penal redactat per una persona o persones amb un mínim de sentit comú pugui decidir que un abús sexual no és el mateix que una agressió sexual i per tant una violació. Com pots ser “abusat” i no pas “agredit”? En quin cap hi cap, això? L’ús i mesura del concepte de violència, la seva necessitat d’interpretació i d’anàlisi, és tan pervers que fa esgarrifar. Entens que perquè el tribunal considerés que era violació hi hauria d’haver hagut resistència violenta per part de la noia. Quin disbarat és aquest? Cal recalcar en aquest extrem que les mostres de protesta molt generalitzades, les manifestacions espontànies arreu del país, són un indici de salut, d’intel·ligència emocional valuosa.

L’altre aspecte interessant, segurament menys parlat, és la reacció que ha tingut el govern del PP. En principi, podria resultar lloable que el ministre de justícia, Rafael Catalá, s’hagi mostrat tan taxativament en contra de la sentència. A més a més, no s’ha estat de qualificar de persona “amb problemes” el jutge del “ jolgorio ”. Unes quantes associacions de jutges i fiscals se li han tirat a sobre. El govern també ha dit que potser convé revisar el codi penal espanyol perquè reculli millor aquesta mena de casos i pugui jutjar-los de manera més lògica i humana. El PP és un partit que s’ha significat bastantes vegades per legislar després de veure el Telediario i decidir que hi ha pegats que convé posar sobre un sistema imperfecte.

Els casos relacionats amb la violència masclista han sigut els més flagrants. Després del cas Bretón -l’assassinat de dos nens a mans del seu pare- el ministre Gallardón es va afanyar a dir: “Hem d’actuar perquè no es repeteixi un altre cas Bretón a Espanya”. Quina mesura es van empescar? La presó permanent renovable. Una altra manera de referir-se a la cadena perpètua, vaja. No és aquesta, ja salta a la vista, la manera més sana i més lògica de decidir sobre les lleis que han de regir les vides dels ciutadans. I fa un tuf d’electoralisme que tomba.

Quina forma més infantil i precària de legislar. “Com que estan enfadats diguem-los que tenen raó i que farem el possible per acontentar-los. I si a les pròximes eleccions ens voten, molt millor”. Què hauria passat si el cas de la Manada hagués sigut jutjat per un tribunal popular, per dotze homes sense pietat? Aquest és el títol d’aquella gran pel·lícula de Sidney Lumet, prodigi de capacitat persuasiva i dialèctica, en què un home s’enfronta a uns altres onze que volen condemnar sense dubtar-ho un noi acusat d’assassinat. Un home que es rebel·la contra els prejudicis, contra l’esquematisme mental, contra el jolgorio moral. 

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat