LA MALETA DE PORTBOU

Coses que aprèn una planta

Les plantes tenen memòria, capacitat d’aprendre i d’adaptació, tal com expliquen dos investigadors en un article publicat a l’últim número de ‘La Maleta de Portbou’
Monica Gagliano / Michael Marder

D eambulant pel Reial Jardí Botànic de Kew, a Londres, famós perquè alberga una de les col·leccions de plantes vives més diverses del planeta, pots estar segur que cauràs rendit a l’encanteri dels seus il·lustres residents. Hi ha els poderosos roures; les sequoies altes com un edifici de tretze pisos; el pohutukawa d’Aotearoa, un arbre sagrat en perill d’extinció; el sorprenent espectacle del gegantí nenúfar amazònic... Si tens sort, pots arribar a veure un amorfofal·lus, titànic gegant obrint-se amb la seva insuportable pudor de cadàver.

Entre aquesta diversitat de formes, colors i olors, també començaràs a discernir uns habitants una mica més petits i més arran de terra, les gestes dels quals no se’ns mostren en virtut de la seva grandària sinó de les seves accions. Accions? Un pensament estrany, tal vegada, parlant de plantes, donada l’errònia percepció que estan completament immòbils i són inconscients. No obstant això, és precisament perquè les seves delicades fulles de falguera s’arrauleixen i s’encorben de sobte per evitar que les toquem que molts gaudeixen de l’estranya actuació d’una planta molt curiosa.

Les mimoses sensitives del Kew Gardens ja no es pleguen quan les toquen

Més coneguda com a vergonyosa o sensitiva, parlem, per descomptat, de la Mimosa pudica. En silenci, aquesta mimosa tan sensible al tacte va recomponent-se desenrotllant les fulles i tornant a redreçar les tiges pocs minuts després del calvari. El comportament d’aquesta planta, especialment la seva distintiva habilitat de fer-se la morta davant de pertorbacions externes com el tacte, ha captat l’atenció humana des de temps immemorials i ha atiat les flames de la imaginació durant segles.

Habituació

Tanmateix, ara els espècimens de mimosa que resideixen als Kew Gardens ja no s’enrosquen davant els dits d’innombrables visitants humans. Com ha assenyalat recentment un col·lega, són tants els visitants que les han tocat per veure-les executar el seu truc, que han deixat de respondre-hi. ¿Podria ser que aquestes plantes hagin après que el fet que les toquin repetidament és una molèstia, efectivament, però que no té conseqüències que posin en perill la seva vida i, per tant, no requereix reacció?

La pregunta subratlla un fenomen conegut com a habituació, que es considera la forma més simple d’aprenentatge i que els científics han observat en gairebé tots els llocs que han analitzat. I no hi ha raó per excloure les plantes dels efectes de l’habituació basant-se simplement en prejudicis arrelats. Fan falta proves experimentals, juntament amb un marc teòric sòlid, que tinguin en compte el seu comportament per poder afirmar-ho.

Igual que el badall, el tremolor, el parpelleig i el reflex rotulià dels éssers humans, el comportament de la fulla de la sensitiva és un excel·lent exemple d’una resposta automàtica. Com tots els reflexos, el truc de les fulles d’aquesta planta és un mecanisme evolutiu de supervivència desenvolupat per membres de l’espècie a través d’innombrables generacions en el procés de selecció natural. Forma part de l’hàbit adquirit de l’espècie, que va arrelar profundament al llarg de la seva història evolutiva perquè va ajudar en la supervivència dels exemplars. Com?

Observem que les plantes poden prendre decisions

El plegament de les fulles permet que la planta respongui ràpidament als problemes percebuts per protegir-se d’un possible mal. Però aquesta acció no és gratuïta. Quan la planta tanca les fulles, la seva capacitat de buscar llum es redueix sobtadament a la meitat, per la qual cosa la planta podria córrer el risc de morir de fam. Aquesta contingència pot ser un preu justificable si el perill és real, però és un clar desaprofitament de valuoses oportunitats per buscar llum i prosperar quan una situació que es percep com a perillosa resulta que no ho és en absolut.

La sensitiva s’enfronta a una situació d’emergència contínua, cosa que l’insta a continuar avaluant l’equilibri entre el guany energètic de la cerca d’aliment i el risc de ser devorada, triant constantment entre la vida i la mort. Resultaria sorprenent, llavors, descobrir que la sensitiva no té cap control sobre el seu propi destí, que la planta és incapaç de valorar allò que les circumstàncies demanen i allò que ofereixen, que no pot aprendre de l’experiència, aprendre a ignorar les molèsties inofensives -com ara que un altre dit humà que visita Kew Gardens la toqui-, per estalviar-se la molèstia innecessària (i la pèrdua d’energia) de tancar les fulles.

Seria sorprenent, en efecte! En realitat, no és això el que fan aquestes plantes: les plantes aprenen. El que observem dins dels entorns controlats d’un laboratori científic, així com en entorns naturals de llocs com Kew Gardens, confirma que les plantes poden aprendre, recordar, avaluar les opcions a les quals s’enfronten i prendre decisions. Per tant, la veritable sorpresa és la nostra insistència a pensar que poden respondre només de maneres preprogramades i automàtiques ja codificades en el seu ADN o que, desproveïdes de voluntat, d’alguna manera s’està actuant sobre elles en comptes que elles actuïn amb voluntat pròpia.

Negant-se a adequar-se a les nostres expectatives sobre com s’haurien de comportar (o negant-se a creue que siguin capaces de comportar-se d’alguna manera), les plantes estan descomponent les nostres idees obsoletes del que significa ser una planta i, en general, viure. L’aprenentatge és una estratègia de supervivència sense la qual la vida no hauria perdurat. Com que les circumstàncies de la seva existència i l’entorn canvien constantment, és important que els organismes actuïn d’una altra manera i amb creativitat per estar a l’altura dels desafiaments inesperats.

Ja sigui implícit o explícit, l’aprenentatge és una eina que els permet fer precisament això: confiar, amb l’ajuda de la memòria, en un magatzem d’experiències passades acumulades per canviar els patrons de comportament. En l’era del canvi climàtic, la capacitat d’aprenentatge de l’organisme és més crucial que mai, ja que les condicions ambientals pateixen alteracions més ràpides que abans, i això comporta més amenaces greus per a la vida. Les plantes, al seu torn, han passat col·lectivament per moltes més catàstrofes climàtiques que l’ Homo sapiens sapiens, cosa que significa que són, potser, fins i tot més bones estudiants que nosaltres.

Podríem dir que els éssers vius aprenen a continuar vivint, i que les seves vides estan unides a partir d’experiències que presenten miríades d’oportunitats d’aprenentatge. Les plantes tenen una necessitat afegida d’aprendre i adoptar comportaments flexibles sobre aquesta base, perquè són organismes sèssils, incapaços d’abandonar els seus hàbitats i de fugir de situacions perilloses. Respecte al catastròfic canvi climàtic, aprenem que nosaltres també som sèssils, estem lligats a la Terra, tret que ens temptin les fantasies de crear colònies humanes permanents en altres planetes i que la humanitat es converteixi en una espècie interplanetària. Aquesta comprensió significa que estem a punt de desenvolupar una consciència vegetal com a conseqüència de l’aprenentatge, fins i tot a partir de les plantes.

Però tornem de l’escala planetària, si no còsmica, a Kew Gardens i els seus diminuts habitants. Quan la Mimosa pudica aprèn a no tancar les fulles en resposta a milers i milers de dits acaronadors, aquesta planta ens ensenya una lliçó vital sobre la naturalesa de l’aprenentatge i la intel·ligència: ens demostra que compartim facultats i processos que abans es consideraven exclusivament humans, no tan sols amb altres animals sinó també amb les plantes. Tant se val que sigui petita. Aquesta planta ens posa a lloc: colze a colze (o colze a branca) amb tots els organismes vius.