REPORTATGE

Costa Brava, la nuit

A finals dels anys seixanta obrien les primeres discoteques a la costa i turistes i locals es descobrien i gaudien dels aires de llibertat d’aquests santuaris de l’oci. Els setanta i els vuitanta van ser l’època daurada de les discos de l’Empordà. Avui, moltes són una ruïna que fa que en revisem la història.

T al dia com avui de, posem, fa 40 anys, la Costa Brava bullia d’eufòria juvenil. Començava la temporada de discoteques. Un nombrós gremi de sales de festa, pubs i bars oferien evasió al jovent de la zona, l’autòcton i el turista. Tota una generació exercitava les cames a les pistes de ball de l’Empordà i els fetges a les barres de les discoteques, i els més afortunats es dedicaven a algun altre tipus d’exercici en la intimitat. Tot i que avui encara queden alguns nuclis amb festa, com Platja d’Aro, n’hi ha d’altres que han viscut un cert declivi des dels anys 70 i 80, com la zona de Roses i Empuriabrava. Només cal una cerca ràpida a Google o a Facebook per trobar grups on els nostàlgics de les festes d’aquella època bolquen els seus records en forma de fotos en blanc i negre. En totes s’hi veuen grups de persones moreníssimes, amb les dents refulgents i embotides en pantalons de campana. Aquest és, doncs, un relat -qualsevol- de les nits eternes de la Costa Brava de la Transició.

Els primers pioners van obrir discoteques a la Costa Brava a finals dels 60. És el cas d’Oriol Regàs, responsable del Bocaccio (símbol i lloc de trobada de la Gauche Divine), que va assumir la gestió del Maddox, a Platja d’Aro, el 1967. Dels dos, el que més ha quedat en l’imaginari col·lectiu és el situat al carrer Muntaner de Barcelona, tot i que es van obrir en paral·lel: només van transcórrer uns mesos entre la posada en marxa de tots dos. El Maddox estava concebut com la branca estiuenca del negoci de Regàs. Tiffany’s i Paladium són altres noms de la festa baix-empordanesa en les estretors del franquisme, igual que Scopas, ja més cap al nord. Aquest projecte, fundat el 1969, era més un recinte que una discoteca. Estava concebut com un complex recreatiu. Margarita Cotcho, que el va dirigir durant dècades, en parla amb autèntica passió. “Encara em trobo antics clients pel carrer i ens posem a plorar tot recordant”, revela.

El Maddox del 1967 a Platja d’Aro era la versió estiuenca del Bocaccio

A Scopas hi havia un cine, sales de màquines recreatives, de jocs, instal·lacions infantils, uns autos de xoc... fins i tot un detall que ara sembla nimi, però que a finals del 60 va significar una revolució: una pizzeria. “Fèiem 300 o 400 pizzes en una tarda”, explica Cotcho, orgullosa d’importar aquesta icona del menjar ràpid quan fins llavors només hi havia frankfurts, bikinis i hamburgueses com a opcions per omplir el pap i recuperar forces. Per Scopas hi podien passar 2.000 persones en una tarda de diumenge, atretes per les diferents opcions d’oci. La sala de festes (la boîte, com se’n deia), n’era la cirereta. S’hi van posar molt de moda festes temàtiques: de l’antiga Roma, flamenques, catalanes, festes dels enamorats, Caps d’Any... Cotcho rememora com feien portar els discos dels Estats Units. Fins i tot van reaccionar a l’auge dels videoclips, i quan s’hi punxava Thriller, de Michael Jackson, es projectava l’icònic vídeo. El nom el van treure d’un arquitecte grec, però Cotcho no nega que la semblança fonètica amb copes estava buscada.

Amb el pas dels anys la festa es va anar tornant més canalla i més nocturna. El següent local de referència en obrir a la zona va ser el Chic, a Roses, el 1980. El seu responsable era un empordanès d’origen alemany, Thomas Spieker, que, segons explica, aspirava a competir amb les millors sales de festes del món. També comptava amb un restaurant, en un model de diversificació de negoci que actualment s’ha perdut. El concepte de la discoteca també estava molt més treballat que les sales d’avui en dia. Spieker buscava un “efecte teatral”. Obria la sala a les 10 de la nit, i fins a la una de la matinada hi havia llum i música d’ambient, no per ballar. Tothom seia i feia les primeres copes. La seva intenció era que els clients es poguessin veure i conèixer. Però a la una començava la festa. S’apagaven tots els llums, s’hi posava la Cavalcada de les valquíries a tot drap i s’hi feia un espectacle amb un làser que durava uns 10 minuts. Una de les assídues al Chic era la Pepi Payret, que ara té 62 anys. Encara recorda com el làser, de tan potent que era, s’escolava fora de l’edifici per alguna finestra i es projectava al puig Rom. “Ara potser es veu ridícul, però llavors al·lucinàvem -rememora-. Ni a Barcelona tenien aquestes discoteques”, assegura.

Ella passava els estius anant gairebé cada dia al Chic. Irònicament, s’hi sortia més entre setmana. Fins i tot tenia el carnet vip, atreta per l’ambient desenfadat. Spieker havia instruït els cambrers perquè si volien ballar deixessin de servir una estona i s’hi posessin. “Vivíem de l’ambient; en aquells anys s’estilava l’extravagància i el personal havia de ser gent especial”, apunta. Com a Scopas, també s’hi feien festes temàtiques, però a un nivell encara més exagerat. En ple hivern, Spieker muntava una festa estiuenca. Omplia la discoteca amb carretades de sorra, que calia portar en camió, aturava l’aire condicionat perquè la temperatura fos la d’un dia de juliol, i el públic es quedava en banyador. A una hora determinada, com passa sovint a l’estiu, queia una tempesta. Amb llum, so i molts litres d’aigua, se simulava un bon patac dins de la discoteca. Un altre exemple que demostra la visió de Spieker són les festes de l’escuma. Ell assegura que va ser qui les va posar de moda l’any 83. Es va inspirar en una demostració dels Bombers de Barcelona d’un mètode per fer aterratges d’emergència; es va gastar “una milionada”, diu, per llogar dues màquines, i va omplir el local amb un metre i mig d’escuma. Recorda entre riures que va ser una nit molt boja, aprofitant l’opacitat de l’escuma: “Mitja discoteca estava fent l’amor”. Com tot experiment, no va sortir del tot com s’esperava: “Molts homes” van tenir una “reacció al·lèrgica a l’escrot” per un component químic de l’escuma. Les anècdotes segueixen: en una festa del terror (per a la qual va contractar un correfoc i un grup d’actors) es va incendiar un decorat de paper d’embalar que simulava l’entrada d’una cova. Es va haver d’interrompre la festa i desallotjar el local. L’endemà, recorda cofoi, va venir molta gent a pagar les copes que devia. La Pepi també recorda una festa del fang, que es va fer al camp del costat del Chic, llogat també per a l’ocasió. La consigna era anar vestit de blanc immaculat. Tothom va arribar a casa ben marró.

A Scopas es va fer la festa de l’escuma. “Mitja disco estava fent l’amor”

És evident que els temps, i els costums, han canviat; pel tipus de festa, però també perquè se sortia sistemàticament en cotxe. Ho recorden la Pepi (que fins i tot té localitzat un revolt entre Roses i Empuriabrava on hi havia molts accidents) i en Lluís, un altre nostàlgic de les nits de festa, en aquest cas de Platja d’Aro. Amb ell recorrem -en cotxe- les antigues discoteques de la zona, però el passeig es converteix ràpidament en una visita a un seguit de ruïnes. És el cas de Paladium, que ocupa una antiga masia amb una esplanada fantasma davant, o Pacha. Altres han estat, directament, enderrocades. L’edifici més degradat, però, és a la població veïna, Sant Feliu de Guíxols, a primera línia de mar. El Palm Beach està totalment arrasat pels anys de sal marina i ventades; l’última, el temporal Gloria, que ha fet entrar la sorra fins a l’interior de l’edifici i ha destrossat una passera de ciment. Actualment l’espai està sota litigi judicial. L’ajuntament ganxó, si pot dur-ne a terme la gestió, el destinarà a usos cívics, que podrien incloure, segons fonts del consistori, algun recinte per a exposicions i un espai de bar. Ja hi ha inversors interessats a participar en un eventual concurs públic.

En canvi, altres discoteques segueixen obertes, però amb un altre nom. És el cas de l’antic Tiffany’s, segurament la discoteca amb més nom de Platja d’Aro. Va ser fundada per dos suïssos, en un exemple d’entrada de capital estranger, una altra constant per entendre la irrupció de la cultura de la nit a la Costa Brava. Actualment se’n diu Aura.

L’esplendor de la nit platjarenca, ben documentat al llibre Nit d’Aro, de Xavier Castillón, exemplifica l’evolució social d’aquests negocis. Maddox, estrenat l’any 67, compartia espai amb l’Aro-Club, inaugurat quatre anys abans: un recinte molt elitista, a primera línia de platja, amb piscina, trampolí i bar. El que havia començat sent un club per als estiuejants de classe alta va acabar allotjant una discoteca, per a autòctons (de cert nivell econòmic) i turistes. “Aquí es respirava més llibertat”, evoca en Lluís. “Se’ls permetia més liberalitats als estrangers que no pas a la resta. Nosaltres només coneixíem els balls de festa major, i vam veure la llum amb les discoteques”, narra. El que podia ser normal per a un grup d’amics holandesos o alemanys (un bany en biquini, un sopar de peix fregit i unes copes en una discoteca) era tot un símbol d’obertura per als joves nascuts en dictadura. Com no podia ser d’una altra manera, s’hi reproduïen els estereotips de l’Espanya que maldava per obrir-se al turisme. A Fiesta, per exemple, hi abundaven els espectacles de flamenc. Allà, Manolo Escobar hi va conèixer qui seria la seva dona, Anita Marx, d’origen alemany.

Platja d’Aro encara conserva una nodrida xarxa de discoteques

Qui ho va viure molt intensament és en Pere Esteva. Ara té 73 anys, i li brillen els ulls en recordar les nits de festa en què, com una espècie de cicerone, s’aliava amb els estrangers per esprémer el suc a la Costa Brava. Els companys que més recorda són un grup de militars americans de permís. “Ens passàvem el dia en pilotes”, explica. En deu minuts de conversa és fàcil perdre el compte de les xicotes franceses, holandeses i angleses que van caure rendides als seus encants autòctons. No sempre de manera monògama: un dia, baixant cap a Cala Gogó, on la discoteca estava sobre la sorra de la platja, va tenir una petita discussió amb uns alemanys. El motiu de la batussa era la companyia de dues noies. Ho va resoldre denunciant -falsament- a una parella de guàrdies civils que els alemanys estaven dient pestes del Caudillo.

Cap on va la nit de l’Empordà? Actualment Platja d’Aro -amb permís de Lloret de Mar- és l’única població que conserva una nodrida xarxa de discoteques, però enfocades als turistes i al públic local més adolescent. Maurici Jiménez, que n’és l’alcalde des de les últimes eleccions municipals, ha reflexionat sobre la qüestió. Fins i tot vaticina que, en qüestió d’anys, l’oci nocturn passarà pels videojocs: locals on, mentre es fa un beure, es juga o es miren partides d’altres. Fins a saber si això es materialitza o no, Jiménez aposta per no renegar de la idiosincràsia del seu municipi i treballar conjuntament amb el sector de l’oci nocturn per mirar de reinventar-se. Una possibilitat, apunta, seria apostar per la música en viu. Platja d’Aro, un dels últims reductes d’una Costa Brava marxosa i desinhibida, no es vol quedar sense festa.